Discriminacions salarials
Ha aparegut l’enquesta sobre salaris que cada any ens ofereix l’Institut Nacional d’Estadística. Les dades es remunten al 2007, abans de molts acomiadaments i abans de l’evidència descarnada de la crisi. Però no són dades sorprenents. El que és veritablement sorprenent és la cadència sistemàtica amb què apareix any rere any la diferència entre el salari de la feina masculina i el de la feina femenina.
El salari no és només una xifra estadística. El salari és una compensació per una habilitat i per un esforç. En realitat, és la quantificació del que se suposa que valem, senzillament perquè un tercer ha decidit posar preu a la nostra feina. El treballador per compte propi sap que el seu benefici l’obtindrà del mercat. Així, el buscador d’or o el pagès que porta la seva collita al mercat. Però el treballador per compte aliè estableix amb el seu ocupador un vincle que va més enllà de la simple contraprestació de serveis. El salari també és un reconeixement i un acte de justícia. Les anomenades congelacions salarials són una manera vil de convertir aquest acte de justícia en una petita estafa. L’estafa que porta a donar prioritat a la satisfacció dels accionistes abans que atendre la justa compensació dels treballadors.
Els exegetes de les xifres solen justificar aquesta diferència adduint que la dona s’ha incorporat tardanament al món laboral i que el desequilibri salarial ve de la baixa qualificació dels seus llocs de treball o de la temporalitat de la seva feina. Però l’informe de l’Institut Nacional d’Estadística ha filat molt prim. I de la lectura de les seves diferents línies es comprova que la discriminació salarial a favor de l’home també es manté en les feines temporals i en els llocs de treball menys qualificats. L’home de mitja jornada i resignat a fer les tasques més simples continua percebent un salari superior al de la dona en les mateixes condicions.
El misteri d’aquesta desigualtat té dos fronts. Per una part, els ocupadors, generalment homes, han interioritzat fins a un punt el seu escalat salarial en contra de la dona que ni es plantegen la igualtat. Per una altra part, les dones que accepten aquestes feines per les quals perceben el 30% menys que els seus companys donen per bo que la seva condició femenina els tanca les portes al reconeixement de la seva vàlua. Ja no es tracta de pagar el múscul masculí i de castigar la constància femenina. És el que hi ha. I, per desgràcia, això és el que hi haurà en el futur.
El salari no és només una xifra estadística. El salari és una compensació per una habilitat i per un esforç. En realitat, és la quantificació del que se suposa que valem, senzillament perquè un tercer ha decidit posar preu a la nostra feina. El treballador per compte propi sap que el seu benefici l’obtindrà del mercat. Així, el buscador d’or o el pagès que porta la seva collita al mercat. Però el treballador per compte aliè estableix amb el seu ocupador un vincle que va més enllà de la simple contraprestació de serveis. El salari també és un reconeixement i un acte de justícia. Les anomenades congelacions salarials són una manera vil de convertir aquest acte de justícia en una petita estafa. L’estafa que porta a donar prioritat a la satisfacció dels accionistes abans que atendre la justa compensació dels treballadors.
Els exegetes de les xifres solen justificar aquesta diferència adduint que la dona s’ha incorporat tardanament al món laboral i que el desequilibri salarial ve de la baixa qualificació dels seus llocs de treball o de la temporalitat de la seva feina. Però l’informe de l’Institut Nacional d’Estadística ha filat molt prim. I de la lectura de les seves diferents línies es comprova que la discriminació salarial a favor de l’home també es manté en les feines temporals i en els llocs de treball menys qualificats. L’home de mitja jornada i resignat a fer les tasques més simples continua percebent un salari superior al de la dona en les mateixes condicions.
El misteri d’aquesta desigualtat té dos fronts. Per una part, els ocupadors, generalment homes, han interioritzat fins a un punt el seu escalat salarial en contra de la dona que ni es plantegen la igualtat. Per una altra part, les dones que accepten aquestes feines per les quals perceben el 30% menys que els seus companys donen per bo que la seva condició femenina els tanca les portes al reconeixement de la seva vàlua. Ja no es tracta de pagar el múscul masculí i de castigar la constància femenina. És el que hi ha. I, per desgràcia, això és el que hi haurà en el futur.
Joan Barril, La vergonya salarial, El Periódico de Catalunya, 22/09/2009
Comentaris
Això passa en els dels homes també, però en els treballs de les dones que siguin treballs més "sencills"(panadera, dona de la neteja, atendenta...) solen ser treballs de dones, i aquets treballs al ser uns treball que ho solen fer les dones, però que també hi ha quantitat d'homes que també estan disposats a fer-ho(en el cas de la netejaa no) hi ha molta més demanada.
En canvi, obrers de la construcció, camioners... es poden dir que son treballs d'homes perqué la gran majoria de persones que hi han treballan son homes, que passa, que això comporta una baixada d'un 50% (més o menys) de la demanda, i tot això no acaba a aquí, no tots els homes els i agraden les feines "d'ures" això fa que encara baixi més la demanda, mentre que en el treball de la dona hi ha més demanda en els dels homes no hi ha tanta.
És cert, que tal com diu el text, la dona s'ha incorporat tardament al món laboral, peró aixó no vol dir que siguem inferiors a els homes. Les dones podem i ens mereixem tenir el mateix salari que els homes, NO es just, que pel sol fet de ser dona, el salari haigui de ser més baix.
Si tal com diu el text el salari és la quantificació que se suposa que valem, llavors, que representa : Que els homes vales més que les dones ?
Per tant jo crec que els salaris haurien de ser iguals !
bueno yo creo k lo del texto no significa nada porke si yo kiero trabajar de paleta o de camionero
no me va a benir nadie i decir no tu denfermero yo are lo k kiero lo k parezca megor para mi
bueno esto lo e escrtio en masculino pero tambien en femenino
jo penso igual que els meus companys, crec que el salari per una dona a de ser igual que per un home sino es dicriminació.
Jo sicerament penso igual que els companys de classe, desde fa molts anys que sempre les dones han sigut inferiors als homes amb molts aspectes. En la feina es un perque moltes vegades si ets dona ia no pots fer una feina que segons diuen es per els homes i ia està, i crec que per res del mon es just que els i pagin mes als homes per el simple fet de que son homes, i avegades les que fan mes feina en definitiva son les dones perque ames ames de treballar també fan la feina de casa i moltes vegades s'ocupen elles dels fills. Però ara mica en mica per sort que les dones estm cumensant a tenir mes drets com a de ser!