La pitxa un lio

El dolor és un crit d´alerta de què les coses no van bé; una forma natural que disposem per adonar-nos que no podem fer tot el que ens vingui en gana amb el nostre cos o que una malaltia de sobte se´ ns ha colat sense permís per la porta de darrera . Amb el dolor som conscients que no tot és permès, que la salut és un regal molt fràgil que hem de protegir i cuidar. A través del dolor descobrim que la llibertat humana és limitada i que el somni d´assolir l´ omnipotència dels déus té un preu molt car. El dolor és la veu d´alarma amb la que la naturalesa ens ha proveït per administrar sàviament la nostra vida. Però, què passa quan el dolor deixa de ser una visita inoportuna que rebem de tant en tant, que ens ajuda a corregir el rumb de la nostra vida, per esdevenir aquell conegut “ jeta ” que s´instal•la en la nostra casa sense permís, que s´apodera de mica en mica de la nostra existència sencera i que a més no hi ha manera de treure-se ´l de sobre? Què succeeix quan l´activitat humana ...

Desitjo també que sàpigues que quan els àtoms cauen en línia recta a través de l´espai gràcies al seu pes, en un moment indeterminat i en un indeterminat lloc es desvien una mica, suficient per tal de poder dir que el seu moviment ha canviat. Que si no declinessin els principis, caurien tots cap a baix com a gotes de pluja, per l´abisme buit, i mai no es produirien contactes entre ells; així d´aquesta manera la Natura mai no hagués produït res. Lucreci , De rerum natura , L. II . 216-224

Ser únic no vol dir ser diferent. Ser únic és voler ser tractat igual que els altres, que volen ser reconeguts per la seva individualitat . Ser diferent, en canvi, és per tant allò que els individus no voldrien ser, perquè ser diferent significa ser tractat de forma especial, ocupar un altre lloc, separat de l´espai que sovint ocupen els individus, exclòs del que els que s´ identifiquen com a únics gaudeixen. Ser diferent, a més, implica formar part d´un col•lectiu, on els que en formen part són indistingibles uns dels altres perquè formen part d´un tot indiferenciat . Al diferent només se li permet traspassar les fronteres de la seva diferència quan destaca en alguna de les qualitats que els individus considerin dignes de ser admirades. L´ excepcionalitat és per tant el salconduit que necessita el diferent per ser acollit en el si del país de la individualitat . Aleshores sí, és reconegut com un ser únic. El racisme neix i es perpetua en les relacions especials que mantenen els úni...

1. És essencial per als humans preocupar-se del seu futur. Aquesta característica es fonamenta en el llenguatge i en la consciència del temps, que són pròpies d´aquesta espècie.Per tant, és natural dir: una població d´éssers que tinguin consciència dels seu futur s´extingirien si, en general, no volguessin sempre continuar vivint. Per poder sobreviure, haurien, per tant, d´estar provistos de la necessitat de sempre voler seguir vivint. 2. La hipòtesi biològica no implica que un humà en particular no pugui existir si no té aquesta angoixa; només diu que una població d´aquests tipus d ´éssers hauria de desaparèixer si, en general, no estiguessin constituïts de manera que sempre volguessin continuar vivint. Així, també estaria explicada per la hipòtesi biològica per què l´angoixa davant la mort, tot i que sigui un sentiment normal, no és dóna entre els humans incondicionalment sense excepció. 3. De la hipòtesi biològica es segueix que, quan un home prefereix la mort, els mals de la...

enemic : Categoria opositiva necessària per la construcció de la identitat: l´altre, l´extern, el fora respecte al que només és definible el mateix, l´intern, el dins. estranger : No és només l´objecte de la nostra por, sinó també, de forma oculta, el del nostre desig; si defugim el seu contacte és perquè en el fons també voldríem ser com ell. Roberto Esposito , Enemigo, extranjero, comunidad, Los filósofos y la política , Manuel Cruz compilador, FCE 1999

Ha aparegut l’enquesta sobre salaris que cada any ens ofereix l’Institut Nacional d’Estadística. Les dades es remunten al 2007, abans de molts acomiadaments i abans de l’evidència descarnada de la crisi. Però no són dades sorprenents. El que és veritablement sorprenent és la cadència sistemàtica amb què apareix any rere any la diferència entre el salari de la feina masculina i el de la feina femenina. El salari no és només una xifra estadística. El salari és una compensació per una habilitat i per un esforç. En realitat, és la quantificació del que se suposa que valem, senzillament perquè un tercer ha decidit posar preu a la nostra feina. El treballador per compte propi sap que el seu benefici l’obtindrà del mercat. Així, el buscador d’or o el pagès que porta la seva collita al mercat. Però el treballador per compte aliè estableix amb el seu ocupador un vincle que va més enllà de la simple contraprestació de serveis. El salari també és un reconeixement i un acte de justícia. Les anomen...

La nostra identitat en part està formada pel reconeixement, pel frustrat reconeixement i amb freqüència pel desconeixement dels altres, afirma Taylor . I per tant, la demanda de reconeixement que sorgeix dels grups minoritaris es fa urgent per la connexió entre reconeixement i identitat. Taylor continua dient: "el no reconeixment o el desconeixement poden infringir dany, poden ser una forma d´opressió que en aprisiona en una falsa, torçada i reduïda forma de ser". La política del reconeixement exigeix que totes les cultures no només mereixin "respecte", sinó un "mateix respecte", perquè totes les cultures tenen igual valor. Les diferències no són diferències considerades injustes i, per consegüent, a eliminar. Són diferències injustament desconegudes i susceptibles de valorar i consolidar. L´objectiu aquí és establir el "ciutadà diferenciat" i un Estat difference sensitive , sensible a les diferències, que separa i manté separats als seus ciutada...

Check out this SlideShare Presentation: Filosofia I Ciutadania View more presentations from IES Guillem Catà .

Queda clar que les fronteres socials no poden ser considerades fronteres que defineixen el nostre objecte d´investigació, perquè la perspectiva que proposen no ens permet explicar adequadament les interseccions de fronteres, les eliminacions de fronteres, les barreges de fronteres, les eliminacions de fronteres, les barreges de fronteres. Per frontera s´entén, per exemple, la frontera de l´Estat-nació? O la frontera entre vida i mort? O la diferència entre subjecte-objecte? Una de les conclusions a què hem arribat és que el concepte frontera és molt ampli. Les tendències actuals en el traçat de fronteres són ara molt més contingents, perquè ja no posseeixen la capacitat vinculant que s´hi atribuïa. Tanmateix, això no vol dir que les fronteres han perdut valor. Les fronteres ara poden ser modificades; són considerades entitats subjectes al canvi, la qual cosa ens situa davant nous conflictes. La segona modernitat elimina les fronteres (cal garantir els drets dels éssers humans, no els d...

La mala coordinación entre las estructuras cerebrales que rigen los sentimientos digamos "ancestrales" de pertenencia, agresión, apetito, ira o rubor, y los que rigen el pensamiento analítico o deductivo, podría verse como un "error evolutivo", una patológica metástasis o excrecencia. Más que introducir medida y proporción ( ratio ) en los impulsos reptilianos, el neocórtex vendría entonces a legitimar o argumentar -reforzándolos- tales impulsos: a racionalizarlos, por así decir, más que a hacerlos entrar en razón. (...) Tanto la mística como el sentimiento de pertenencia provienen de un estadio o estrato anterior a (y condición de) toda racionalidad analítica; que el "nacionalismo" de que hablamos pasa por encima o por debajo de la razón: por la epidermis o por el inconsciente. Xavier Rubert de Ventós , Nacionalismos. El laberinto de la Identidad , Espasa Calpe, Madrid 1999

Estic d´acord amb el Josep-Maria Terricabras quan afirma en el seu article publicat al Periódico de Catalunya ( Els símbols i el que interessa , 16/09/2009) que el problema de la dignitat, de la llibertat i de la independència no són qüestions allunyades dels interessos de la “gent, diguem-ne vulgar” i pretendre que aquestes qüestions siguin exclusives dels experts, com pretenen alguns polítics, és considerar el poble com un ramat de bens necessitats d´algú que el guiï i orienti quan està obligat a enfrontar-se a qüestions més complicades. Crec que la gent propera, per l´experiència diària, actua per defensar aquests conceptes en la major part de la seva existència , tot i que no necessàriament , i en això discrepo amb el Josep-Maria Terricabras , els relaciona o vincula amb els ideals sobiranistes . Quan en aquests moments de crisi econòmica molta “gent, diguem-ne vulgar” pretén arribar a final de mes, i aquesta sembla que és la seva prioritat fonamental, actua per defensar la s...

Després de dies de desconnexió estiuenca autoimposada , en un moment de debilitat un dels dies d´agost en què em vaig posar davant la televisió, vaig poder veure en un canal de notícies (el 3/24 ) un breu reportatge on la noticia important era la decisió d´una empresa de selecció de personal d´ utilitzar jocs de la Nintendo per trobar el perfil de treballador més adequat per a determinades feines. Els seus promotors havien arribat a la conclusió que són més objectives i ajustades les respostes dels aspirants als problemes proposats per un videojoc que no pas els resultats que puguin obtenir en una entrevista personal o en un test de personalitat . Declaraven que una partida dels SIMS , per exemple, diu més del comportament d´una persona que qualsevol altre sistema clàssic de selecció. A aquests sistemes els passen desapercebuts certs trets conductuals que sembla que avui són molt valorats per les empreses: l´empatia, l´astúcia, el control emocional, la reacció davant de les dificu...

Són éssers humans que ja no són necessaris per completar el cicle econòmic i esdevenen deixalles humanes, impossibles d´inserir en el marc social conformat per l´economia capitalista actual. El problema del capitalisme globalitzador és el desplaçament de l´explotació a l´exclusió. Actualment l´exclusió és la causa de l´exacerbació de les desigualtats, no tant l´explotació. Sigui d´una manera conscient o inconscient, els humans del nostre temps se senten assetjats per l´espectre de l´exclusió. Zygmunt Bauman , Identitat , PUV , València 2005

Precisamente en tanto que negación de la libertad, el poder la presupone: no sería concebible si los "sujetos" sobre los que se ejerce no fueran originaria y potencialmente libres. Dicho llanamente: un poder ejercido sobre individuos no libres por naturaleza no sería propiamente un poder, desde el momento que vendría a faltarle la prerrogativa fundamental de la relación. Y un poder sin relación ya no sería un poder-sobre , sino simplemente un poder-de , mero poder de disponer de los objetos. Por esa decisiva razón el poder necesita el sometimiento voluntario de los sujetos, la renuncia a actuar libremente que llevan a cabo unos individuos potencialmente activos. Giacomo Marramao , "Ordo Passionis", Claves de razón práctica, nº 193, Junio 2009

Un grup humà es transforma en multitud quan de cop es torna sensible a la suggestió i no al raonament, a la imatge i no a la idea, a l´afirmació i no a l´ argumentació , al prestigi i no a la competència. Dins una multitud, una creença s´ estén no per persuasió sinó per contagi. Jean- François Revel , El conocimiento inútil , Espasa Calpe , Madrid 2007

La justícia social és una ficció que ningú no sap en què consisteix. Gràcies a aquest concepte difús, tots els grups es creuen amb el dret de reclamar del govern avantatges particulars: és com una vareta màgica. De fet, darrera del concepte "justícia social" només s´amaga una espera confiada, que la generositat dels legisladors envers determinats grups socials ha inculcat en l´esperit dels votants. Els governs s´ han tornat organismes de beneficència sotmesos al xantatge d´interessos organitzats. Quan més partidaris puguin "comprar" distribuint avantatges, més fàcilment cediran els polítics. Si bé la distribució d´avantatges només beneficia a grups aïllats, les seves despeses es reparteixen entre tots els contribuents, el que produeix la sensació que el que es gasta són els diners dels altres. Aquesta asimetria entre beneficis tangibles i despeses intangibles és la que mou l´engranatge que força als governs a gastar cada vegada més per mantenir la majoria polític...

És obvi que una cosa és la igualtat en el sentit d´allò que és el mateix, idèntic, i una altra la igualtat en el sentit d´allò que és el més just. No sempre allò que és idèntic és allò més just. ¿Hem d´aspirar a la igualtat aritmètica o directa, la d´un igual a un, o a la geomètrica, que és proporcional ? Aristòtil afronta la qüestió tant en la seva ètica com en la seva política, arribant a la conclusió que "sembla que la igualtat és allò que és just i ho és, però no per a tots sinó només per els que són iguals; i allò que és desigual sembla que és just, i certament ho és, però només pers als que són desiguals" ( Política , 1208a). S´accepta, doncs, que la simple igualtat no equival a la justícia , perquè hi ha diverses condicions humanes. Per a Aristòtil la justícia és més aviat imparcialitat i no li sembla imparcial donar el mateix tracte a qui no són iguals: per exemple, alimentar al gegant Miló de Crotona amb la mateixa ració que á mi pot suposar donar un tracte igu...

Avui comença el col·legi i el gran tema de conversa de mares i pares no serà cap referèndum, sinó això dels ordinadors que es repartiran, gratis per a tots menys per als catalans, que a l’hora de pagar som els autèntics campions, tant si són autopistes, drets de successions o multes per passar-se de 80 km/h. Això dels ordinadors per a cada alumne és una iniciativa curiosa, però difícilment criticable. Al cap i a la fi, ¿què haurien dit els nostres pares si ens expliquessin que l’escola pública proporcionava als alumnes llapis, goma d’esborrar i quaderns per als seus deures escolars? L’ordinador és una eina útil que impregnarà la vida quotidiana dels alumnes d’avui quan siguin grans. Però que no s’oblidi que un ordinador només és una màquina. L’anomenada societat de la informació es té en tan alta estima que considera que només cal una relació tàctil amb l’ordinador perquè tota la història i la ciència de la humanitat es filtrin per osmosi en el nostre organisme. És fàcil veure els nens...

Com suggereixen els sociobiòlegs , una certa tendència grupal a conviure amb gent afí a nosaltres -en alguna de les moltes dimensions de l´afinitat possibles- sembla ser una predisposició conductual que forma part de la nostra herència biològica. Després de tot, la nostra espècie ha viscut en grups petits d´afins la major part de la seva història; i aquesta disposició heretada, per atenuada que estigui, en interactuar amb mecanisme de retroalimentació , pot magnificar els resultats i fer semblar als éssers humans menys tolerants del que realment som: en realitat, el que acostuma a succeir és que som un poc intolerants i un molt de víctimes d´una dinàmica social d´interaccions mútues que no controlem, però a la qual responem i, en respondre, anem enfortint més i més aquest subproducte col.lectiu indesitjable . Juan Antonio Rivera , El zoo de las redes sociales , Claves de razón práctica , nº 195, septiembre 2009

En què consisteix la competitivitat ? Doncs, depèn, de vegades és una cosa i de vegades és la contrària. Si algú, per exemple, fabrica càntirs a cèntim la unitat, seria competitiu, per lògica, fabricar-lo a dos. Doncs no, seria competitiu, en aquest cas, fabricar-lo a mig cèntim, per guanyar menys que el veí. (...) De manera que les classes baixes són competitives quan cobren poc, mentre que les altes ho són quan guanyen molt. Als obrers se´ ls exigeix flexibilitat , mobilitat, humilitat, mentre que el prestigi dels executius depèn de la clàusula de rescissió del seu contracte. (...) Ser competitiu, si ets pobre, consisteix en acabar l´exercici sent més pobre, mentre que si ets ric consisteix en acabar-lo folrat . Juan José Millás , Dos tardes , El País, 11/09/2009

La pregunta que s´ha de formular és si el fet que els nens assisteixen a Educació per a la Ciutadania implica que els pares no puguin exercir el seu dret a transmetre les seves conviccions als seus fills. Ens hi trobem davant la importància de la dissonància cognitiva en la formació de l´esperit crític dels ciutadans, formació que passa per experiències més o menys traumàtiques com el contacte inevitable amb cosmovisions que ridiculitzen , qüestionen, neguen i/o refuten aquella que un ha heretat pel vincle familiar. Una cosa és mantenir ben clara la línia entre allò polític i allò metafísic i una altra cosa és garantir que els futurs ciutadans coneixeran aquesta línia; i no només això, sinó que estaran en condicions de debatre democràticament sobre assumptes controvertits . Això és el que han d´aprendre; i per això no sembla desencaminat proposar, com a part del procés educatiu, la confrontació amb les teories que un no coneix i que difícilment coneixerà en el seu ambient social ...

Aquesta multicultural i postmoderna "política identitària " pretén la co-existència en tolerància de grups amb estils de vida "híbrids" i en contínua transformació , grups dividits en infinits subgrups (dones hispanes, homosexuals negres, homes blancs malats de SIDA, mares lesbianes ...). Aquest continu floriment de grups i subgrups amb les seves identitats híbrides, fluïdes, mutables, reivindicant cadascú en el seu estil de vida/la seva pròpia cultura, aquesta incessant diversificació , només és possible i pensable en el marc de la globalització capitalista i és precisament així com la globalització capitalista incideix sobre el nostre sentiment de pertinença ètnica o comunitària: l´únic vincle que uneix tots aquests grups és el vincle del capital, sempre disposat a satisfer les demandes específiques de cada grup o subgrup (turisme gai, música hispana ...) Slavoj Zizek , En defensa de la intolerancia , Sequitur , Madrid 2008

Lo que comúnmente se entiende como carácter "instintivo" o "irracional" del nacionalismo, responde ya a una constelación de conductas seleccionadas por la racionalidad filogenética de la especie. Se trata de una racionalidad "adaptativa" gracias a la cual esta especie ha sobrevivido escogiendo ciertas estrategias de reproducción, de transmisión endo o exosomática de la información, de creación de nicho, de rutinización o ritualización de ciertas conductas, selección de pareja, mitificación del colectivo o de sus objetivos, etc. (...) La especie ha tendido a fijar y automatizar por medio de la rutina o el rito aquellas conductas "adaptativas" indispensables para su sobrevivencia y que, por lo mismo, no era prudente dejar a la espontaneidad o libre albedrío de cada individuo. Estos hábitos o automatismos tendrían (como la fibra lisa de nuestro organismo) una razón o funcionalidad lenta, inconsciente y de efectos prolongados análoga al sistema endoc...

Els " nacionalismes " no emergeixen en el buit. Cada " nacionalisme " s´articula com a tal en funció d´un altre " nacionalisme ": conflictiu amb ell. Seria inimaginable un " nacionalisme " sense un altre enfront. (...) Cada " nacionalisme " en segrega més: més " nacionalismes " eriçats, de rèplica ... En un instant d´eufòria arribo a suposar que tot funcionaria millor si ells -"elles"- renunciessin a ser " nacionalistes ", i no ens obliguessin a ser " nacionalistes " als altres ... Una il . lusió passatgera, ai! ... Joan Fuster , Contra el nacionalisme . Breviari cívic , Edicions 62, Barna 1996

La violència quasi sempre s´exerceix sobre qui és més dèbil (...). Barris que lluiten per la supervivència en dures condicions de marginalitat assenyalen al més marginal de tots (...), al drogoaddicte com a enemic (per exemple). Sempre hi ha un pitjor que jo. Ja que puc pegar, sóc algú. Sobre la víctima construeixo la meva identitat. Josep Ramoneda , Violencia , La Vanguardia , 15/10/1991

Yo propondría aquí, que habláramos no de desigualdad, para referirnos a diferencias naturales, sino como los biólogos y los científicos naturales, de diversidad, y se podría decir en este sentido que desigualdad no es lo mismo que diversidad, que la diversidad es un hecho biològico y culturalmente observable pero que este hecho no implica necessariamente desigualdad; la desigualdad es también un hecho suficientemente conocido por sociólogos y economistas, mientras que lo que llamamos igualdad política, igualdad económica, igualdad social, es una aspiración, un precepto ético de una parte de la humanidad al servicio de la cual a veces se instrumentan, o tratan de instrumentarse, tales o cuales políticas. Por lo tanto, del reconocimiento de la diversidad, como hecho biológico y culturalmente observable, no se sigue sin más la defensa político social de la desigualdad humana, ni hay ninguna artificialidad en pasar del reconocimiento de la diversidad biológica, cultural, étnica, a la defen...

( vegeu Societat i governs 1 ) En sociedades como las nuestras, reclamar tozudamente la primera forma proporciona argumentos a los autoritarios para endosarnos la segunda, y ayuda a mantener velado lo que importa destacar constantemente. A saber: que la vigilancia del Estado por parte de los ciudadanos no puede limitarse al sufragio periódico y ritual, y que tan necesarias o más que las elecciones son las garantías o derechos de individuos y grupos reales (por fuerza minoritarios), que impidan a los poderes fácticos y al propio Estado, sea cual fuera la ideología del Gobierno, controlar sus acciones. (...) Al final de su carta decía Jefferson que "algo de rebelión aquí y allá es cosa sana, tan necesaria para el mundo político como las tormentas para el físico", y eso es lo que va sucumbiendo. Dos siglos después, los gobiernos que se pretenden herederos de esta tradición ignoran olímpicamente el principio de la saludable rebeldía. En vez de postular un control del Gobierno por...

Mentre els pobles es desconeixen, tenen el candor i l´aptitud per a entendre´s: quan, a través dels contactes i de les mútues relacions, es coneixen, dialoguen, s´observen i es tracten, la comprensió es fa cada dia més difícil i l´odi apareix indefectiblement . En les relacions humanes, el coneixement no ha estat mai l´origen de l´amor. Sovint és el principi de l´odi. Entre els homes i les dones -generalment parlant- l´amor dura mentre es manté cec. Josep Pla , El p agès i el seu món , Edicions Destino, 1978

Hace justamente 200 años escribía Thomas Jefferson una carta a su discípulo y sucesor James Madison , a propósito de ciertos disturbios ocurridos en algunos Estados de la recién nacida Confederación. Allí decía que las sociedades pueden existir bajo tres formas básicas: a) sin gobierno, "como entre nuestros indios", sistema quizá óptimo pero poco compatible con niveles densos de población; b) sometidos a gobiernos de fuerza, como rebaños de ovejas custodiados por lobos; c) administrados por gobiernos basados sobre el principio de que los peligros de la libertad son simepre preferibles a las seguridades de la servidumbre. (...) no deberíamos responsabilizar a los gobiernos de algo que tiene buena parte su origen en los gobernados. Cuando el control del Estado se convierte en el Estado del control no es sin el apoyo de algo tan misterioso, oscuro e innegable como el desprecio de la mayoría de los ciudadanos por su autonomía y su sentido crítico., según parece enajenados a...

¿Qui, sinó un home de fantasia fora de mida, seria capaç d´imaginar la idea de zero? Dic imaginar una idea . Evidentment, cal molta febre intel . lectual per a arribar-hi. Això, només ho fan els matemàtics. ¿El zero -la nul. litat -, el no-res? Ens burlem dels filòsofs, però mira que els matemàtics! Joan Fuster , Diccionari per a ociosos , Edicions 62, Barna 1978

Segons Nietzsche no hi ha cap semblança ni afinitat prèvia entre el coneixement i aquestes coses que caldria conèixer (...) Tenim una naturalesa humana, un món, i entre ambdós una cosa que s´anomena coneixement, no havent entre ells cap afinitat, semblança o fins i tot vincle de naturalesa. (...) Entre el coneixement i les coses només pot haver una relació de violació. El coneixement només pot ser una violació de les coses a conèixer i no percepció, reconeixement o identificació de o amb elles. Darrera del coneixement, en el seu origen, Nietszche no situa cap mena d´afecció, impuls o passió que ens faria gaudir de l´objecte a conèixer, sinó al contrari, impulsos que ens situen en posició d´odi, menyspreu o temor davant de les coses amenaçadores i presumptuoses. Michel Foucault , La verdad y las formas jurídicas , Gedisa , Barna 1984

1. Equival a la pregunta socràtica per allò bo, la pregunta bàsica de la filosofia. 2. És en primer lloc una actitud. 3. En un sentit formal sembla consistir en una determinada actitud en relació amb les pròpies opinions, sigui quin sigui el seu contingut. 4. És la virtut que consisteix en què es garanteixi que aquell que la té està en condicions de dirigir-se cap a una meta positiva i contrarestar els propis motius que la perjudiquen. Cal un ego fort davant de les motivacions contrarestadores d´allò bo. 5. No parlem d´honestedat intel.lectual com d´una virtut específica de l´ampliació del saber, sinó que es refereix a una disposició en relació amb les opinions que es tenen. No consisteix en la disposició a preguntar per la veritat sinó en la disposició a estar obert a la possibilitat de la no veritat de la pròpia opinió. 6. És una actitud d´apertura per a les raons que parlen en contra de la pròpia opinió, del que segueix és que si es valora de manera general que el que hom diu e...

El individualismo no ignora que cada ser humano es fruto de la colectividad en la que nace y de la historia que comparte con otros: pero asegura que lo importante no es lo que las circunstancias no elegidas hacen de nosotros, sino lo que nosotros, eligiendo, hacemos a partir de esas circunstancias. El individualismo no niega que cada cual forma parte de varios grupos más o menos amplios a los que debe lealtad y solidaridad: pero insiste en que la auténtica lealtad y la verdadera solidaridad debemos reservarla para los individuos en cuanto tales, provengan del grupo que sea, pues todos son irrepetibles y frágiles como nosotros mismos. El individualista no pretende vivir aislado: no es individualista, sino idiota, el que cree que alguien puede ocuparse bien de sí mismo cuando se despreaocupa de todo lo demás. También el individualista ama y defiende a su tribu: la tribu humana, claro está. Fernando Savater , El individualismo y la tribu , El País Semanal, 22/10/1995

La distribució d´un bé entre diferents també pot ser considerada sota el concepte d´una acció en comú. Tenim per exemple un grup de persones entre els que es va a repartir un botí després d´una victòria o es distribueixen entre ells els trossos d´un pastís. Tota distribució de béns o de càrregues és una acció comuna o la part d´una activitat comuna. També aquí tenim els extrems de poder autoritari, d´una banda, i de simetria, de l´altre. No es tracta de la distribució dels béns o càrregues d´una societat en total sinó dels béns o càrregues que es presenten en una activitat comuna concreta com ho és, per exemple, una excursió que s´està fent. O un grup que ja s´ entén com si visquessin junts, per exemple un grup d´amics o de fills d´una família que rep alguna cosa, per exemple un pastís. Ara no es tracta de com portar a terme una acció, sinó de distribuir aquest bé, però fonamentalment es tracta del mateix fenomen. Quan es distribueixen els trossos de pastís, la forma de distribució ...

Pròpiament parlant sense comunitat no hi ha individus. I això no vol dir de cap manera que tota comunitat doni pas a individus (l´exemple de les comunitats sectàries és prou eloqüent), però sí que vol dir que la comunitat és la que acaba fent possible o impossible l´existència d´individus, ja que en ella es creen les condicions necessàries perquè els individus siguin les persones que són o que volen ser. La comunitat, doncs, és el marc de referència de cadascú. I, en el nostre cas, ho són comunitats d´estil democràtic. Això, és clar, comporta una ètica de complicitat, de conciutadania , perquè si la vida de l´individu es conforma en una comunitat, la responsabilitat de l´individu no pot ser tampoc un afer estrictament privat. Malauradament es confon massa sovint allò que és personal amb allò que és privat. Evidentment, l´ètica ha de ser sempre personal, però no pot ser, en cap cas, privada perquè, si ho fos, només seria comprensible per a l´individu que la defensés. Per això no n´h...