Som una canya pensant (Pascal)

Tinc present com si fos ahir la lectura d’aquesta màxima punyent: «El silenci etern d’aquests espais infinits m’espanta.» La sentència –no pot ser jutjada altrament– és de Blaise Pascal, i la vaig llegir per primera vegada abans de la vintena en una edició en castellà dels Pensées (els Pensaments) –en la traducció de l’erudit Juan Domínguez Berrueta. Temps a venir va arribar la magnífica traducció en català d’en Miquel Costa. I, entre ambdues edi­cions, la lectura en francès d’una part de la seva obra i la consegüent repercussió en la meva formació intel·lectual d’un dels esperits que més bé sintetitza la fusió entre ciència i humanitats. Certament un esperit contradictori que oscil·là entre el mètode i la fe, tot il·lustrant a bastament les dificultats de l’època per conciliar la raó objectiva amb la raó del cor en una ment inquieta com la seva.

No debades –també dels Pensées– aquella altra màxima que afirma: «Le cœur a ses raisons que la raison ne connaît point» (“El cor té raons que la raó no coneix”) expressa com cap altra el conflicte existent entre el dubte i la certesa. Un conflicte inherent en vida de Pascal, en ple barroc, on l’esmentada dialèctica culminarà –en el segle posterior– en la Il·lustració, el segle de les llums que el mateix Pascal haurà contribuït a bastir des de la seva posició. Al cap i a la fi, cal tenir-ho en compte, abans d’esdevenir un apologeta de la religió cristiana –i sempre des de posicions jansenistes–, Pascal és un home de ciència, brillant autodidacta –mai va tenir una educació formal ni escolàstica–, físic experimental, apassionat geòmetra, així com un matemàtic intuïtiu de primer ordre.

Un científic i filòsof –o un filòsof i científic– que tot i viure en una època on l’esperit del temps ja apuntava en una altra direcció, va perseverar en la seva defensa de la unitat del ser. Un ser que cerca el saber en la filosofia i la ciència. A l’ordre geomètric de Descartes li contraposa l’esprit de finesse –“l’esperit de finesa”– que més enllà de la pura abstracció es deixa guiar per la sensibilitat i la intuïció del saber més general. No hi ha contradicció ni aporia en la seva episteme: tot coneixement és útil, sempre que estigui degudament fonamentat. En termes moderns, Pascal seria avui un home contrari a la divisió del coneixement en especialitzacions; a més de ser un defensor a ultrança del paper de l’ètica en la ciència. Una ciència que, en el cas de Pascal, afaiçona una part de la seva filosofia. Al cap i a la fi, la solidesa dels seus arguments teològics és un reflex de la seva rigorosa pràctica científica.

La grandesa literària de Pascal emana d’aquesta voluntat de coneixement sense parcel·lar. De fet, la seva visió de l’infinit en relació amb l’home deriva de la seva preocupació per l’infinit –d’allò que sí que sabem que existeix tot i no saber què és– com un recurs científic en el camp de la geometria. I si bé la seva cabdal contribució a les lletres franceses és la de la ment irònica i brillant del fals epistolari a les Provinciales contra dominics i jesuïtes, sense cap mena de dubte l’obra més popular del filòsof de Clarmont d’Alvèrnia són els Pensaments. Quan Pascal escriu: «L’home no és res més que una canya, la més feble de la naturalesa, però una canya pensant», fonamenta tota una antropologia de l’home en funció del lloc que aquest ocupa en l’univers. Un ideari que es desplega amb eloqüència literària al llarg d’una obra que, al meu entendre, té la virtut d’haver quedat inacabada. Allò que hauria d’haver estat una apologètica del cristianisme basada en la raó, obté la seva força de la poètica del fragment.

Pascal, que ens ha llegat la noció de buit –l’«espai nul» dels antics– i obsessionat amb l’infinit com a concepte inabastable a la raó, empra els mots amb el propòsit de commoure’ns –de desplaçar-nos inte­riorment– per mitjà d’una poíêsis que ens convida a pensar. Per bé que si l’univers és insondable el pensament ens dignifica. «Tota la nostra dignitat consisteix en el pensament» no deixa de ser una premonició del sapere aude kantià. Sempre amb el benentès que la raó és feble i no pot abastar-ho tot. L’autonomia de l’ésser humà –saber pensar– és la lliçó que preservo d’aquella primordial lectura de Pascal. Perquè la ciència també ens ensenya a pensar, però per fer ciència cal prèviament pensar. 

Jordi Solà Coll, Les raons del cor, metode.cat Mètode 2022-112.Zones àrides-Volum 1(2022)