Dues maneres de mirar el món.

Hi ha dues maneres de mirar el món. Totes dues desperten retrets. A una se l'acusa de cruel i inhumana i a l'altra, de naïf i ingènua. La primera sol utilitzar paraules com economia, responsabilitat ointerès. La segona tria termes com humanitat, generositat, pau oigualtat. Una és el professor sever que corregeix, marca els límits i castiga sempre «pel teu bé». La segona s'assembla massa als braços maternals. Protectors, més instintius que reflexius. Una apel·la a la raó. L'altra, a les emocions. Totes dues mirades s'acusen mútuament de conduir el món al desastre.

Si posem el focus en els centenars de milers de refugiats, la mirada de l'emoció recrimina a la raó les seves fronteres criminals, la fredor d'unes quotes més cosmètiques que guaridores i la seva llegendària capacitat per desentendre's d'uns conflictes en què ella no és innocent. Al contrari, la raó acusa l'emoció de deixar-se portar per la bondat universal i no assumir que obrir les portes suposaria desestabilitzar Europa i castigar els col·lectius més debilitats per la crisi. Mentre totes dues mirades s'eviten entre elles, el món ens escup diàriament noves imatges de l'horror. No hi ha solució global si no aconseguim que les dues visions siguin capaces d'escodrinyar-se i llegir-se l'una a l'altra. Més enllà dels fragments trencats per la nostra ambició o el nostre temor, existeix un sol món que necessita una única mirada, nova i valenta.

Emma Rivarola, Un sol món, el periodico.es, 15/05/2015