La cultura de l'ofensa contra Sòcrates.









El pasado 8 de septiembre el filósofo Peter Boghossian presentó su renuncia como profesor de la Portland State University. Especializado en cuestiones de pensamiento crítico y ética, Boghossian es un adepto confeso del método socrático, que practicaba en sus clases sobre ciencia y pseudociencia o filosofía de la educación. Como ha señalado, si uno piensa que el fin de la enseñanza no es dar conclusiones hechas a los estudiantes, el método socrático es el más apropiado para llevarlos a pensar por sí mismos de forma rigurosa a través de preguntas y de la discusión razonada, de modo que sean capaces de someter a escrutinio las opiniones dominantes y los supuestos de los que parten.

Manuel Toscano, Las razones de Peter Boghossian, vozpopuli.com 22/09/2021

Comentaris

Anònim ha dit…
Por a la llibertat

Els recents articles publicats en aquest blog m’han confirmat que ens troben en un context molt important per a reflexionar sobre qüestions com les que ja plantejava fa dècades l’Erich Fromm a La por a la llibertat (1941). Cito textual del seu llibre:

“La necessitat de llibertat no és una força metafísica i no pot ésser explicada per les lleis naturals. És la conseqüència necessària del procés d’individuació i del desenvolupament de la civilització. Els sistemes autoritaris no poden suprimir les condicions fonamentals que provoquen la necessitat de llibertat. Tampoc poden eliminar l’exigència de llibertat que emana d’aquestes condicions.”

Segons el meu parer, i d’acord amb l’escenari actual, crec que són reflexions que ara mateix prenen molt significat.

Certament, em converteixo en una comentarista reincident en aquest blog contra el meu tarannà habitual, però no puc evitar, atès el context idiosincràtic en què ens trobem i de l’interès que em desperten alguns dels articles que hi has publicat recentment, escriure aquestes ratlles. La vanitat altra vegada m’ha vençut. Sobretot ha estat l’article de Manuel Toscano, titulat Las razones de Peter Boghossian, referent al setge viscut pel ja exprofessor de la Portland State University, especialitzat en pensament crític i ètica, el que m’ha fet trontollar per bé i per mal. Ara bé, només em referiré a la part positiva que n’extrec. I és que és admirable i reconfortant saber que encara queden persones que no es deixen vèncer per l’arbitrarietat i la coerció moral de les institucions, els mitjans de comunicació i altres, si bé com Tomás Moro n’acaben sent víctimes. Fer valer les pròpies conviccions o la llibertat de pensament a vegades es paga amb un preu molt alt.

Darrerament, és difícil cercar debat i pluralitat d’opinions en els mitjans oficials. Què està passant? Si fa poc exposaves en aquest blog la situació de la filosofia com assignatura prescindible o no essencial en l’ensenyament, ara el debat sembla que es redirigeix cap a una forta absència i persecució de l’esperit crític en l’espai públic, tema estretament relacionat amb el paper de la filosofia en la nostra societat i el nostre sistema educatiu actuals. El cas de Peter Boghossian, si bé pot suscitar desesperança, a mi m’ha ofert consol, el consol de saber que la cerca de la llibertat en molts individus no és una Utopia.

Una exalumna de l’IES Guillem Catà
Manel Villar ha dit…
Hola anònima exalumna de l'IES Guillem Catà
Anònim ha dit…
Hola Manel,

Si, soc anònima. Anònima exalumne. Una incoherència per part meva si em poso a reflexionar sobre la por a la llibertat. De fet, m’he iniciat en aquest blog com a comentarista i crec que em retiraré després d’aquest contestació. Tal vegada temo internet i el rastre que s’hi deixa (per això no estic a cap xarxa social), tot i que a vegades també reconec que és profitós i en gaudeixo, com per exemple en aquest cas, en què en soc subscriptora. Aprofito per dir-te que em vas descobrir la Ilaria Gaspari. D’una tesi sobre Spinoza als pensadors grecs. Un bon gir! Mica en mica, m’intento contagiar de la filosofia, sobretot perquè m’interessa el pensament artístic i la història de les idees estètiques, i com ja vaig dir, els clàssics. És el que més vaig gaudir a la carrera d’art, però em vaig doctorar en quelcom ben diferent a tot això, tot i que suposo que encara soc a temps de fer algun gir.

Aprofito aquesta oportunitat per saludar-te!

Una de tants exalumnes

Manel Villar ha dit…
Puc respectar el teu anonimat. Crec que no t'has de retirar i continuar comentant el que tu vulguis.

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"

The End.