Desconfiança.
Cada vez que usted paga con un billete se está dando un acto de confianza: usted confía en que ese papel de colores emitido por la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre tenga un determinado valor. La persona que le cobra confía en lo mismo. Cada vez que usted lee una noticia y la da por buena está confiando en un medio de comunicación y en un periodista. Cada vez que usted toma un medicamento está confiando en la ciencia y en la industria farmacéutica. Cuando dejamos los asuntos públicos en manos de los políticos confiamos en que los gestionarán, al menos, con honestidad (cosa que no siempre ocurre). Aunque no reparemos en ello a menudo, la confianza es el pegamento invisible que mantiene en pie a la sociedad, a la democracia, a la economía… y hasta a la comunidad de vecinos. “Es la confianza, más que el dinero, la que hace girar el mundo”, señaló el economista Joseph Stiglitz. Pero, a veces, la confianza falla. Ahora está fallando.
¿Cuáles son las causas de esta creciente desconfianza? Son variadas. Por ejemplo, la corrupción política y la creciente desigualdad implican que la ciudadanía no se fíe de una política trufada de engaño o de un sistema económico que no parece ofrecer opciones vitales dignas para todos. La revolución tecnológica nos hace sentir en manos de fuerzas enormes que no llegamos a comprender. La precariedad laboral y las migraciones también nos hacen percibir un entorno demasiado cambiante e inestable. “Pero sobre todo la suscitan la frustración de expectativas y el reconocimiento de una vulnerabilidad creciente: pandemias, desempleo, etcétera”, señala el filósofo Carlos Pereda, investigador emérito del Instituto de Investigaciones Filosóficas de la Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM) y autor de Sobre la confianza (Herder).
“Las frustraciones individuales”, continúa Pereda, “son las escuelas más eficaces de la producción de desastres. Las redes sociales, si bien ayudan a desconfiar de falsos prestigios y de monumentos con pies de barro, también multiplican la incredulidad sin argumentos, no pocas veces la incredulidad más boba”. El virus de la desconfianza se hace evidente a la vez que se propaga en plataformas como Twitter. Muchas personas encuentran difícil obtener información fiable en internet, al tiempo que crece la creencia de que las instituciones son proclives a difundir falsedades. Se desconfía de la “versión oficial” de los hechos.
La confianza social que, como se ve, ha de construirse de manera colectiva tiene muchas ventajas: allí donde se da hay mejor calidad de gobierno, mayor crecimiento económico, menores índices de pobreza y más robustos Estados de bienestar. “En líneas generales, las sociedades ricas en confianza social funcionan mejor porque cuando los ciudadanos confían unos en otros, se reducen costes de transacción, y la cooperación es más sencilla”, explica Herreros.
Y ser desconfiados no significa que seamos más avispados o autónomos, que debamos vanagloriarnos de que no nos den gato por liebre, como pudiera parecer. “La desconfianza en las instituciones no fortalece la autonomía individual. Por el contrario, es el caldo de cultivo de la desorientación social y de la razón arrogante, esos prólogos irresistibles del autoritarismo”, concluye Pereda.
Sergio C. Fanjul, ¿Quién se cree la versión oficial? Ya no confiamos en nadie, El País 28/11/2021
Comentaris
Fins a quin punt la “desconfiança” ha de ser entesa com una debilitat de l’home que tem i es tem? Acceptem que la desconfiança pot néixer de la por a allò desconegut, és a dir, de la ignorància, o per dir-ho més genèricament, de la feblesa humana. També acceptem que la confiança és positiva, sobretot la confiança en un mateix. Pel contrari, el temor cap a un mateix fàcilment pot derivar en temor als demés. Ara bé, la suspició sempre ha de tenir implícit un sentit negatiu? La desconfiança només és una qualitat dels dèbils o imputable a col·lectius específics: ideologies extremistes, classes socials baixes, no lletrats, etc.?
Desconfiar no té per què equivaldre a negar. La desconfiança a vegades tan sols implica dubte. I el dubte pot ser un element positiu, que no fragmenta ni destrueix sinó que amplia i edifica. Em ve al cap el diàleg d’un film nord-americà: “aceptaré la posibilidad que soy Robert Foster si usted acepta la posibilidad que soy de Kpax”.
Fa molts anys, en una classe d’Història de l’Art Contemporani, el professor dissertava sobre la matèria que pertocava aquell dia. Els presents, obedients i confiats, preníem nota de tot el que deia. Com autoritat en aquella classe, ningú el qüestionava. Al cap d’una estona, el professor va aturar la seva dissertació i ens va preguntar per què ens refiàvem de tot el que explicava. Com n’estàvem tan segurs que allò sobre el que versava era vertader? Tothom va quedar descol·locat. Ningú s’havia plantejat que pogués inventar-se la lliçó. Tots hi teníem fe cega. Al professor li amoïnava aquest poder respecte als alumnes i aquesta confiança tan entregada de tots ells a la seva persona i a les seves paraules. La lliçó aquell dia no tractava sobre avantguardes, sinó sobre aprendre a pensar per nosaltres mateixos.
El missatge d’algun article aquí exposat és clar: els homes assenyats són aquells que confien de manera acrítica en el sistema (polítics, educadors, científics...) -el totpoderós que ha reemplaçat Déu i els vells dogmes per vetllar per tots nosaltres- i en nom de la justícia social o el benestar comú renuncien gratuïtament a la seva pròpia llibertat. Així doncs, sembla que l’ordre social només es pot sostenir a partir d’una relació entre forces sàdiques (el poderós) i forces masoquistes (el sotmès) com succeeix entre pares i fills quan aquests encara són infants, o com succeïa en l’antiga Roma (patrici-plebeu/esclau), en les diferents societats cristianes (sacerdot-creient), feudals (senyor-vassall), absolutistes (rei-súbdit), liberals (Constitució/Estat-ciutadà), incloses les marxistes (burgès-proletari), fins a les neoliberals (capitalisme-consumidor).
Observo que has publicat en el blog diversitat de plantejaments, uns defensant la confiança en el sistema i d’altres qüestionant-la. En això consisteix el mètode socràtic que emprava Boghossian en les seves classes. Aquesta dialèctica (tanmateix tan perseguida per les forces sàdiques en totes les èpoques, l’actual no n’és exempta), que sembra el dubte, no dogmàtica, i que impulsa a cada individu a trobar la seva veritat -autèntica, perquè és pròpia, que no vol dir millor ni única ni immutable- és la que ens fa caminar endavant com a individus i, de retruc, a llarg termini, com a col·lectiu. Cal aprendre a ser, sense dirigismes. Apartar-se de tots els “ismes” i “istes” existents.
En conclusió, crec que la “desconfiança” no s’hauria de plantejar com un atribut relacionat únicament amb als febles i amb els que es creuen més llestos que els altres. La desconfiança també pot ser sensata i implicar qualitats positives tals com supervivència (desconfiar a vegades ens pot salvar, en són un exemple els documentals sobre fauna), personalitat (mantenir la nostra individualitat com a ésser pensant ens fa ser coherents amb nosaltres mateixos) i coneixement científic (dubtar de certs plantejaments científics pot portar a nous descobriments científics, la història ens ho ha ensenyat), entre moltes altres.
Com veus, t’he pres la paraula.
L.C