Pintar els països del somni.

L'Edat del ferro by Paul Delvaux

Com que no podem dominar els somnis ens imaginem que podem viatjar pel seu interior. No és arriscat dir que una de les fonts en les quals s’origina l’art és aquesta primerenca aspiració humana d’aventurar-se pels territoris del somni. L’home mirava al cel i reproduïa les estrelles; l’home mirava l’indòmit paisatge dels seus somnis i cercava camins que connectessin les diverses realitats que l’envoltaven. Sempre he cregut que l’art, en conseqüència, va ser surrealista des dels seus mateixos orígens.

Les declaracions estètiques dels anomenats surrealistes, en la primera meitat del segle XX, van posar en relleu la intimitat entre l’art i el somni. Com Freud o Jung a la psicologia, els surrealistes estaven interessats a establir el mapa mundi oníric de l’home al món de les formes. Volien pintar els països del somni i els vehicles que travessaven les fronteres d’aquests països. El vaixell, el cotxe, el tren i, finalment, l’avió es van convertir, a les seves mans, en instruments per viatjar no únicament per la geografia de l’estat de vigília sinó per les topografies secretes del somni. De Chirico, Dalí, Ernst o Tanguy van insistir en aquesta direcció.

Paul Delvaux no es considerava surrealista però adorava les estacions de les quals partien trens cap al més enllà. De jove va pintar molt, a l’aire lliure, l’estació de Luxemburg de Brussel·les. Li agradava el moment màgic en què s’anunciava la partida del comboi. Després a les seves estacions estacionaven trens que anaven molt lluny, entre ruïnes de palaus clàssics, Venus espectrals i esquelets somrients. Eren els trens del somni.

Rafael Argullol, Trens que travessen les fronteres de la consciència, Ara, 17/05/2015