Richard Sennet: Hannah Arendt i el mite de Pandora 1.

Poc després de la crisi cubana dels míssils, aquells dies de 1962 en què el món va estar a la vora de la guerra atòmica, em vaig trobar per casualitat amb la meva mestra Hannah Arendt. La crisi dels míssils l'havia conmogut, com a tothom, però també l'havia reafirmat en la seva convicció més profunda. En La condició humana havia sostingut uns anys abans que ni l'enginyer, ni cap altre productor de coses materials, és amo i senyor del que fa; que la política, instal.lada per sobre del treball físic, és qui ha de proporcionar l'orientació. (...)

El temor d'Arendt a la invenció de matèria autodestructiva es remunta en la cultura occidental al mite grec de Pandora. Deesa de la invenció, Pandora fou "enviada per Zeus com a càstig per la transgressió de Prometeu". En Els treballs i el dies, Hesíode describí Pandora com el "regal amarg de tots els déus" que, en obrir la seva caixa (segons algunes versions, la seva gerra) de noves meravelles, "va escampar dolors i mals entre els homes". En el desenvolupament posterior de la cultura grega, les seves gents cregueren cada cop més en què Pandora representava un aspecte de la seva pròpia naturalesa: la cultura fundada en coses fetes per l'home corre contínuament el risc d'autolesionar-se.

La possible causa d'aquest risc és quelcom proper a la innocència en els éssers humans: als humans, sense distinció de gènere, els sedueix allò meravellòs, l'excitació, la curiositat; de manera que creen la il.lusió que obrir la caixa és un acte neutral. Sobre la primera arma de destrucció massiva, Arendt podia haver citat una nota que deixà en el seu diari Robert Oppenheimer, director del projecte Manhattan. Oppenheimer es tranquil.litzava amb aquesta afirmació: "Quan veus una cosa tècnicament atractiva, segueixes endavant i ho fas; només un cop assolit l'èxit tècnic et poses a pensar què se n'ha de fer. És el que succeí amb la bomba atòmica". (...)

La generació d'Arendt podia xifrar la por a l'autodestrucció, posar-li números de tal magnitud que ennuvolarien la ment. En la primera meitat del segle XX moriren almenys setanta milions de persones en guerres, camps de concentració i gulags. A judici d'Arendt, aquesta xifra representa la combinació de la ceguesa científica i poder burocràtic (de buròcrates només preocupats per complir amb el seu trball), encarnada en l'organitzador dels camps d'extermini nazis, Adolf Eichmann, a partir del qual va utilitzar l'expressió "la banalitat del mal". (...)

En tant que alumne de Hannah Arendt fa mig segle, sempre he trobat inspiració en la seva filosofia, malgrat que ja aleshores no em sembalva massa adequada per tractar les coses materials i les pràctiques concretes contingudes en la caixa de Pandora. El bon mestre imparteix una explicació satisfactòria; el gran mestre -Arendt era una gran mestra- produeix inquietud, transmet intranquil.litat, convida a pensar. Llavors creia confusament, i avui ho veig més clar, que la dificultat d'Arendt per al tractament de Pandora es trobava en la seva distinció entre Animal laborans i Homo faber.

Richard Sennet, El artesano, Anagrama, Barna, segona edición 2010