Contra els valors emprenedors de Silicon Valley (Ievgueni Morozov)

Ievgueni Morozov

Aquest jove d'origen bielorús és una de les veus més crítiques amb el domini de les nostres vides que tenen alguns gegants tecnològics. Ha escrit sobre la part fosca d’internet i sobre l’obsessió per la tecnologia com a solucionadora de problemes al seu llibre més recent, To save everything, click here.

Denuncia que la tecnologia substitueix la política.

Sí, la tecnologia es presenta com una vareta màgica que permet fer front a la crisi carregant tota la responsabilitat a l’esquena dels ciutadans i, a més, ens ven les dades que ho expliquen. És una visió molt cínica, esclar. S’ocupen dels efectes en lloc de les causes. Això també és perquè volem emmagatzemar-ho tot, que és l’única manera de reunir tots els efectes. Quan passes de gestionar les causes a gestionar els efectes, només pots fer-ho emmagatzemant-los tots. Per això tenim l’internet de les coses i sensors a tot arreu, en aquesta mateixa habitació: als llums, a la taula... per si de cas volem afegir més funcions i manipular els objectes. Té molt a veure amb el model democràtic en declivi, amb el capitalisme tardà i amb el fet que ja no es confia que els governs estiguin capacitats o tinguin ganes de fer res, i es pensa que simplement cal proveir-se de tecnologia sofisticada.

Sabem que ens espien però sembla que no ens importi. Per què ens hi hem resignat?

Primer, pels beneficis que en treu la gent. Tenim totes aquestes aplicacions sobre salut al mòbil, que et fan saber que et posaràs malalt molt abans que ho estiguis de manera que ni tan sols hagis de visitar un metge. És una transició a un nou paradigma on tot es tracta des de la predicció: des de dir-te coses que podrien passar-te, basant-se en comportaments previs. És molt còmode. Jo, per exemple, tinc l’aplicació Google Now, que analitza tota la meva activitat a Gmail i a Google i em diu que demà he d’agafar un avió, de Barcelona a Berlín, i fins i tot em diu a quina hora he de sortir, en funció del trànsit a Barcelona. Si hi ha un retard, també m’ho faran saber. Això es calcula amb la previsió de trànsit en aquesta determinada hora, i de manera automàtica. Crec que aquest és el futur de les cerques. Totes aquestes dades ens seran facilitades fins i tot abans que les cerquem. Si en el passat he mostrat interès en la paella, ara que sóc a Barcelona el mòbil em proposarà restaurants per menjar-ne. Serà la informació qui ens trobarà a nosaltres.

I la tecnologia és tan útil que no en dubtem encara que se’n faci un mal ús.

Crec que si el ciutadà no reacciona és també perquè ha perdut la fe en la capacitat de les institucions polítiques i socials de proposar alternatives vàlides. En salut pública, per exemple: perquè no hi ha diners i, a més, hi ha una mena de desgana per lluitar pel que sigui. I si Google pot monitorar com et mous, com dorms i com menges i dir-te què pots fer per fer-ho millor, ni tan sols se sobrecarreguen els serveis públics. Per això als governs els agraden tant aquest tipus de tecnologies. Els permet retallar la despesa en serveis públics perquè els ciutadans es cuiden a ells mateixos. Aprenen a fer-se els mapes i a resoldre els seus problemes, i les dades els informaran dels problemes abans que apareguin.

I això anirà en augment?

Així és com es combat el terrorisme actualment. Ja no s’intenta entendre’n les causes, ni ens preguntem per què un grapat de persones al Pròxim Orient estan prou enfadades per voler fer-nos saltar pels aires. No ens parem a analitzar la relació prèvia amb determinades polítiques exteriors. L’únic que fem és recollir dades. Qui són els 10 joves que més probablement ens faran saltar pels aires? Fan una llista, diuen que cal impedir que agafin avions, i ja està. Hem abandonat els processos d’abans, en què s’intentava connectar els fets de la nostra vida amb els processos històrics i socials. Abans la política era això: gestionar les causes i saber els perquès. Per què estem malalts? Per què som pobres? Per què aquests ens volen atacar? I després fer-hi alguna cosa, que no implicava canviar-nos només a nosaltres. Podia implicar també lluitar contra els lobis, regular els bancs, invertir diners públics en algun projecte...

Els ciutadans som poc crítics perquè som fans de les marques.

A Amèrica no és que els ciutadans no protestin contra Google, és que li fan costat, i li fan costat gairebé de manera unànime. Són patriotes.

Les grans companyies no són de fiar en alguns aspectes. Per exemple, no paguen impostos.

La part evident i visible de la maldat no és la que em molesta. Ho sabem, que no paguen impostos. Van d’àngels, i aquest és el problema, que no ho són. Hi ha molta hipocresia. El que em molesta és la part invisible. I el que pot passar.

Què pot passar més?

Mira Facebook. Ara vol ser el proveïdor de l’accés a internet a l’Àfrica. Estan instal·lant uns globus amb drones que portin connexió a les àrees més remotes. I estan arribant a acords amb operadors de telefonia mòbil d’aquell continent. Facebook arriba allà i possibilita l’accés a internet, sota condicions. Si utilitzes la xarxa de Facebook és gratis, si vols utilitzar-ne alguna altra la pagues. D’altra banda, tothom qui vol arribar a aquesta gent ha de passar sí o sí per Facebook. Facis el que facis, banca, educació... És gratis, però Facebook ho registra. També hi ha totes aquestes empreses, en els països en desenvolupament, que ofereixen crèdits analitzant l’activitat a les xarxes socials. Et diuen: “Com que no tens cap altre historial de crèdit, amb totes aquestes dades que obtenim de Facebook nosaltres decidirem si te’l donem o no”. Cadascun dels clics que facis determinarà l’únic préstec al qual probablement podràs tenir accés en la teva vida.

Tal com ho descriu sona terrible.

Podem pensar que és tecnologia, però jo crec que és neoliberalisme. I dir-ne d’una altra manera em sembla molt ingenu. Com hem arribat a una situació en què Facebook és la plataforma principal per proveir-se d’altres serveis públics? La banca era un servei públic, que tenia la funció de donar préstecs. Ara l’educació passa per Facebook perquè així no s’ha de pagar. Una companyia enorme s’ha convertit en la guardiana de tot un seguit de serveis públics. Això implica també que tot el que consumeixis en altres tipus de serveis també es grava i s’emmagatzema.

¿Els governs no en són conscients, d’això, o és que no hi poden fer més?

Els governs també passen per moments difícils. Molts d’aquests governs, d’altra banda, són gairebé inexistents, són corruptes, i estan contents amb el que està passant. No s’han col·lapsat sols. S’han col·lapsat per anys de corrupció i intervencions. Occident s’ha enriquit! Però mai hi tindràs un govern! Uns el venen dient que l’antic govern era dolent per a ells, i que s’hauria de privatitzar tot; i després ve una gran companyia de Silicon Valley i exclama: “Nosaltres som el nou govern, us proveirem de serveis”.

La solució de les ciutats és convertir-se en smart cities, amb tecnologia.

No crec que hi hagi res de dolent en una aplicació que et digui a quina hora exacta arriba l’autobús. Això és fantàstic! Però també hi ha aplicacions més sinistres. No siguem ingenus. Hi ha totes aquestes companyies -IBM, HP, CISCO, Microsoft- que venen solucions. I diuen a les ciutats: “Mireu, esteu arruïnades -que és la veritat-. Nosaltres us oferim la possibilitat d’analitzar totes les dades de criminalitat a la ciutat per ajudar-vos a predir quan tindran lloc els crims i aconseguir uns resultats òptims amb la meitat del pressupost que vau fer servir l’any passat”. Quin alcalde dirà que no a aquesta proposta? De manera que un dels motius principals que empenyen a esdevenir smart city és reduir els pressupostos. A Nova York, per exemple, estan obsessionats amb el big data.

És útil, no?

Si volen saber on tindrà lloc el pròxim incendi, tenen dues opcions: o enviar un inspector a revisar tots els edificis o fer servir dades massives. Què faran? Triaran el big data, perquè ja no poden contractar més experts. No saben què provoca el foc, perquè només es basen en correlacions i en efectes a posteriori, però poden saber on hi ha possibilitats que n’hi hagi un altre. Si un edifici incendiat tenia unes determinades característiques, hem d’analitzar els edificis que tinguin les mateixes característiques. I aquesta és l’única manera que tenen els inspectors de fer-hi front, la que s’assembla més a anar revisant edifici per edifici. I és una manera d’anar passant amb menys pressupost i fer cara de normalitat. Estem obsessionats amb totes aquestes dades: criminalitat, immigrants, fonts d’abastiment, aigua, energia... Es volen optimitzar tots els processos. La tecnologia proporciona maneres d’ajudar a gestionar millor una ciutat, però no crec que els interessos de Microsoft siguin els de l’interès públic.

Mana el mercat.

Què és d’interès públic i què no és d’interès públic? Ningú ho sap. Tothom està ocupat amb altres coses. Els partits estan ocupats amb altres coses, els ciutadans estan ocupats barallant-se amb el Banc Central... I de sobte apareixen les ciutats intel·ligents i tot es registra. Google ho registra tot. D’aquí cinc anys ens aixecarem i ja no podrem fer res perquè tot estarà controlat. Google controlarà les connexions, els dispositius, els navegadors, controlarà totes les capes d’accés als servidors. Què podrem fer d’aquí cinc anys? Res! Sí, podem queixar-nos de com estan les coses a Rússia i a la Xina, on es coarta la llibertat d’expressió. Però si deixessin que Google, o més aviat Facebook en aquest cas, controlés parts clau de la seva estructura nacional d’informacions, ja es podrien oblidar de la sobirania. Cedir el control sobre això a una empresa americana significa rendir-se completament a Amèrica.

¿Els governs europeus han sigut ingenus rendint-se a la indústria tecnològica nord-americana?

A Europa ja no hi ha cap política sobre la indústria. Totes aquestes empreses són deixalles, estaran mortes d’aquí uns anys. Philips, o mira què ha passat a Nokia, està morta. I no s’hi vol fer res. La Comissió Europea probablement és la institució més neoliberal del món. L’únic que fan és promoure l’emprenedoria, la innovació. I què vol dir això? Que no inverteixen diners en infraestructures. Inverteixen en companyies com Deutsche Telekom, Orange... No en poden dir subsidis, perquè ho tenen prohibit, però en diuen recerca i desenvolupament. I ho fan amb els diners dels contribuents. Nosaltres ja hem pagat aquestes infraestructures, perquè solien ser les infraestructures nacionals. Aleshores es privatitzen i, ara, les tornem a pagar. I la Comissió Europea no fa res.

M’està deprimint.

Les coses estan malament. Si em preguntes què pots fer tu com a ciutadà, no ho sé. Uneix-te a algun moviment revolucionari. Jo tinc l’esperança que els moviments socials començaran a pensar també en aquests temes, i que tindran entre ells algú intel·ligent que descobrirà com es poden enllaçar tots aquests temes referents a les grans infraestructures amb coses com ara Bitcoin, que ara mateix és l’única alternativa a l’euro. No hi ha res més sobre la taula. El comissari entrant de l’Agenda Digital a Europa, que serà un alemany, només mirarà pels interessos alemanys. Però l’hem de pressionar perquè inverteixi en serveis i plataformes segures i amb privacitat ja en el disseny, que no es basaran en la publicitat i que estaran descentralitzades, de manera que els moviments socials les puguin utilitzar per organitzar-se, mobilitzar-se i fer coses. Això articularia una visió política i econòmica diferent i fer que la tecnologia pogués estar al servei d’un projecte conscient socialment i no dels valors emprenedors de Silicon Valley.

I aquest debat no és al carrer.

A Europa, una vegada superes els debats que es pregunten si internet i tota aquesta bombolla ens fa estúpids, comences a pensar per què ens hem quedat encallats en aquests serveis i infraestructures, amb tot aquest emmagatzematge de dades, i amb aquest caminar mig adormits, i entens que únicament respon als interessos dels polítics europeus i a la pressió provinent d’Amèrica. És una qüestió política, d’on van a parar els diners i on no. I també reflecteix un fracàs a l’hora de proposar una visió alternativa.

S’ha de fer més política sobre internet?

Internet no està fent res, són un grup d’empreses interessades a tenir-te fent clics, i saber què t’agrada i quin és el teu estat d’ànim i què vols veure. Això maximitzarà els diners que faran amb tu quan et mostrin anuncis. Ara mateix, tot el nostre món digital depèn de la publicitat. Això és tot. Ningú té cap alternativa. I què hi fa l’Estat? Res! Treballar contra els hackers de mentalitat cívica que intenten lluitar per donar-nos una mica de privacitat.

M’està dient que fem debats laterals que ens distreuen del central, de l’important.

Sí, a Amèrica és com s’evita parlar dels problemes reals. S’inventen enemics. Si parles dels problemes del capitalisme, per evitar parlar-ne et diuen: “Deus ser comunista!” A Alemanya voldrien que desaparegués Google, però a canvi volen posar-hi l’editora Axel Springer. I llavors veus el director executiu d’Axel Springer a la BBC i li pregunten: “No t’agrada Google. Quina és la vostra visió dels cercadors?” I diu: “Bé, Google ordena les cerques per ordre de rellevància. Nosaltres volem fer-ho d’una altra manera, volem fer-ho per ordre de popularitat”. Perquè així totes les webs d’Axel Springer seran al top 20. A mi tampoc m’agrada la digitalització, però el que ell proposa és molt pitjor. Es fa difícil saber qui són els enemics i qui els aliats. Parles amb ells i et diuen: “Oh, és que Silicon Valley està acabant amb els nostres valors”. Potser és una cosa bona, acabar amb els valors que hi ha ara a Europa. [Riu.] Tampoc hem de pensar que, com que a Silicon Valley són tots malvats, qualsevol que s’hi oposi és bo.

Va escriure fa tres anys sobre la part fosca d’internet. ¿La realitat ha sigut pitjor que les seves prediccions?

Jo també estava bastant confós fa tres anys, si t’he de ser franc. [Riu.] Vivia a Washington, era molt jove i vaig pensar que podia donar alguns consells. Ara estic una mica menys confós. Em deia, només que a Washington aprenguessin a fer servir internet, el món seria millor. Però després penses: l’últim que volem és que a Washington aprenguin a fer-lo servir. [Riu.]

Parlava molt de Rússia i la Xina.

Sí, han perdut llibertat d’expressió. Però si un país vol ser sobirà, s’ha d’assegurar que ningú llegeix els correus electrònics dels seus polítics ni ningú punxa els telèfons dels seus líders. Europa encara no ho ha entès. No he predit el pitjor: és molt difícil predir l’estupidesa dels polítics europeus. A la mateixa Merkel li escoltaven les trucades! Com acceptes que algú llegeixi els teus correus?

Hi ha hagut certa eufòria per les revolucions de color, com les d’Ucraïna o Geòrgia, i per la idea que amb Twitter ho canviarem tot.

La gent deia que internet era genial, que transformaria la democràcia. No ho ha fet. Jo no dic que internet sigui malvat. En el meu segon llibre, ja a la pàgina 5 o 6 dic: “Internet no existeix”. I el que vull dir és que és un error pensar en internet com un mitjà. No és un mitjà, amb unes característiques inherents, perquè les seves característiques són el resultat de decisions polítiques i econòmiques.

Podem aturar el poder d’aquests gegants?

Sí, però només si som capaços de deixar enrere aquest llenguatge vague sobre internet i posem el focus sobre qüestions polítiques i de propietat, sobre què pertany a qui. Si ens fem preguntes sobre el capitalisme i sobre el neoliberalisme, no sobre qualsevol debat estúpid de Silicon Valley. Si fem això, tenim una oportunitat. Si seguim amb el llenguatge de Silicon Valley, tot és emprenedoria,crowd-funding, economia compartida... Qui està compartint aquí? No estàs compartint el teu apartament, estàs tapant un forat! El llenguatge que es fa servir a Silicon Valley ens fa estúpids. I per mi no hi ha cap resposta amb força a tot això. Com aguanta la gent tantes tonteries? És pitjor que l’agenda d’austeritat.

O sigui que al final és una mica optimista.

Si no fos optimista, a hores d’ara ja estaria en un monestir.

Carles Capdevila, Ievgueni Morozov, "Podem pensar que és tecnologia però és neoliberalisme", Ara, 05/10/2014

El perfil

Nascut el 1984 a Bielorússia, té publicat a Destino el llibre El desengaño de Internet, i la seva obra més recent és To save everything, click here: The folly of technological solutionism.

Ha escrit al New York Times, té un blog a Foreign Policy i és un conferenciant molt sol·licitat per la seva manera contundent de criticar com la tecnologia substitueix la política i com la política s'hi resigna.

Parla molt de pressa, però molt, i llança un munt d'idees per minut, com pertoca a un món accelerat. Combina un tremendisme justificat sobre els grans gegants amb un ús personal de la tecnologia molt sofisticat.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"

The End.