L'assignatura de religió catòlica.

by Manel Fontdevila

Els acords entre l’estat espanyol i la Santa Seu són una irregularitat. Malgrat que van ser aprovats ja amb la Constitució vigent, el seu esperit és preconstitucional. Són un vestigi dels Principios del Movimiento Nacional que validaven la religió catòlica com a guia moral del país.

L’oposició al “concordat” no equival a sostenir que les institucions de l’Estat no hagin d’establir cap mena de relació amb les confessions religioses. La laïcitat no significa necessàriament que l’Estat hagi de ser indiferent davant de les religions presents en la societat. Les institucions laiques reconeixen la llibertat religiosa dels ciutadans, tant la llibertat de triar religió com la de no triar-ne cap. Aquesta llibertat ha de ser igual per a tots, d’aquí que els biaixos institucionals a favor d’una determinada confessió -la catòlica en el nostre cas- siguin perversos. És per això que els Acords amb la Santa Seu són una irregularitat.

D’altra banda, la laïcitat també significa la separació eminentment simbòlica entre l’àmbit civil i el confessional. Els funerals d’estat o la presència de símbols religiosos en cerimònies oficials o en edificis de titularitat pública són exemples de corrupcions de la laïcitat que els ciutadans secularitzats i els membres de religions minoritàries viuen com formes de discriminació.

Un àmbit en el qual ha de quedar ben palesa aquesta separació són els documents oficials; en concret, la legislació. L’estat laic és aquell que no permet la infiltració d’afirmacions explícitament religioses en les lleis que han de ser aplicables a tothom. La legislació de les societats secularitzades com la nostra ha de parlar una llengua que sigui accessible a tots els ciutadans sense fer distincions. I aquesta no és la llengua de les religions, sinó la de la democràcia.

Com és sabut, aquesta setmana s’ha publicat al BOE (1849/2015) el text que regula l’ensenyament de la religió catòlica en l’educació primària i secundària. Hi llegim que l’assignatura “intenta posar de manifest la profunda unitat i harmonia de la iniciativa creadora i salvífica de Déu”. Evidentment aquesta afirmació i altres de semblants només són possibles atesa la irregularitat anteriorment esmentada, l’anomenat “concordat” que reconeix a la Conferència Episcopal Espanyola el dret a redactar les normes relatives a l’ensenyament de la religió catòlica. Al BOE trobem, doncs, un text redactat íntegrament per la jerarquia eclesiàstica i referendat pel govern.

No cal ser anticlerical ni ateu per rebutjar aquesta intervenció eclesiàstica en la seu del poder del poble. Malgrat que en el document també se sosté que la finalitat de l’assignatura no és adoctrinadora ni catequètica, el cert és que n’hi ha prou de donar-hi una ullada per adonar-se que no es tracta en absolut d’un apropament equànime a la religió catòlica des de la perspectiva de la diversitat social, sinó que es persegueix justament allò que es diu que es vol evitar: l’adoctrinament.

Una societat que reconeix la llibertat de consciència reconeix també el dret dels pares a educar la canalla en les conviccions religioses o no religioses que considerin millors. N’hi ha que eduquen els fills en el respecte a la natura, d’altres que els porten cada setmana al temple de la seva elecció, i n’hi ha que els eduquen en la indiferència a tot el que no sigui el consum compulsiu i desenfrenat. Ens agradi o no, aquestes són tries que es poden fer sense interferències de les autoritats de l’estat.

Som lliures d’inscriure els nostres fills a la classe de religió, i potser n’hi ha que estan contents que aquesta assignatura sigui avaluable i compti en la nota final. Fins a cert punt és raonable que els currículums incloguin l’estudi del fet religiós i fins i tot podria ser-ho que es garanteixi la formació religiosa de les persones. El que grinyola en l’assignatura de religió catòlica promoguda pel ministre Wert és la connivència explícita entre estat i Església catòlica; el fet que els continguts de l’assignatura siguin declaradament adoctrinadors; que la jerarquia eclesial mantingui la potestat sobre els docents; en definitiva, que la redacció d’un document públic i pensat per ser aplicable a tota la ciutadania estigui a càrrec dels representants d’una confessió religiosa.

El debat no ha de ser sobre la raonabilitat de la religió ni sobre la importància del coneixement de les tradicions religioses en l’educació pública. El debat afecta la manera com la democràcia evita infiltracions no democràtiques. El problema és la llibertat religiosa dels que no són membres de l’Església catòlica i dels molts catòlics que no es reconeixen en una jerarquia que com més va més s’allunya de la raonable fe dels cristians sense Església.

La laïcitat entesa com a garantia de la llibertat religiosa no es pot reduir a les relacions entre el govern i els bisbes. Ara bé, aquestes consideracions sembla que importen poc als gestors de la majoria absoluta disposats a restablir les correlacions de força de l’antic règim.

Daniel Gamper, La religió i el BOE, Ara, 26/02/2015