Com avaluar filosofia?

Cada vegada que preparo els plans docents de les assignatures que tinc a la universitat em trobo amb una dificultat creixent: com dic als estudiant que tot té valor però que no tot ho comptabilitzo a la nota final. És a dir: que tot compta encara que no es comptabilitzi. Com expresso que l’aprenentatge és un procés que té valor en ell mateix?

Des de fa uns anys s’ha imposat desglossar la nota final de les assignatures en un conjunt de tasques que l’estudiant ha de realitzar i que van associades a un tant per cent de la nota. L’avaluació final s’assembla cada cop més a una nòmina: tants encàrrecs, tantes hores de dedicació, tants complements... Total: la nota o el salari. Només falta que hi descomptem la part corresponent a les taxes. El que passa és que no cal, perquè ja les han pagades per avançat. Així, els plans docents, deixen de ser una proposta d’aprenentatge per funcionar, cada cop més, com un contracte.

Em pregunto, com a professora de filosofia, què estic fent si em costa tant transmetre, a la pràctica, una de les idees més importants de la tradició filosòfica: que hi ha coses, persones, situacions i valors que són un fi en ells mateixos. Si no puc fer-ho a la pràctica, de què serveix parlar-ne? De què serveix explicar les distincions que proposa Aristòtil entre les activitats que tenen el seu fi en elles mateixes, i aquelles que el tenen posat en una obra o resultat? De què serveix fer classes rigorosíssimes sobre l’imperatiu kantià, que ens ensenya a distingir entre fins i mitjans a l’hora de tractar amb els altres? De què serveix parlar de l’autonomia de l’art o de la diferència entre valor d’ús i valor de canvi? Per què engolim discursos que no sabem, no volem o no podem incorporar al que fem?

Alguns deuen estar pensant que l’educació no es pot situar entre les activitats que tenen el seu fi en elles mateixes. Que l’educació, especialment la universitària, està en continuïtat amb el mercat laboral i que, per tant, ha de funcionar amb esquemes de valoració semblants. Davant d’això, només puc dir que només qui hagi après a distingir el que té valor per ell mateix i el que en té en funció d’una altra cosa pot relacionar-se lliurement amb el mercat i amb la societat. És el nucli de tota educació. La resta és esclavatge amb títol universitari.

Recordo que quan estudiava hi havia professors que el primer dia de curs gairebé ens feien fora de classe. Ens deien: qui no vulgui venir a classe, que marxi ara mateix i es presenti directament a l’examen. M’ofenia. Érem allà. Ara sóc jo qui exerceix aquesta violència. Davant de la violència del “què em dones a canvi?”, només queda sabotatge: “Vols o no estar aquí?” Aquesta pregunta no es respon amb tants per cent.

Marina Garcés, Un fi en ell mateix, Ara, 15/02/2015