Arguments i crítiques sobre l’existència de Déu.

 

Argument del designi:

Si de l’observació de l’admirable disposició d’un edifici o un rellotge podem inferir que ha estat dissenyat i creat per un ésser intel·ligent humà, de la mateixa manera de l’observació de l’admirable disposició de l’univers, del cos dels animals o dels nostres òrgans (l’ull) podem inferir l’existència d’un Ésser Summament Intel·ligent, Déu. (D’efectes similars inferim causes similars)

 

Crítica:

1. Fins a quin punt una realitat natural s’assembla a una realitat artificial?
2. Fins a quin punt la intel·ligència humana és comparable a una intel·ligència suposadament superior com la intel·ligència divina?
3. Com de superior és la intel·ligència divina a la humana?
4. No és una forma d’antropomorfisme considerar que Déu pot actuar d’una forma semblant a la humana, per molt superior que sigui la seva acció?
5. No seria aquest argument una manera de rebaixar el caràcter infinit i inefable de la divinitat? 

Argument ontològic:

Tinc en la meva ment la idea d’un ésser summament perfecte. Això vol dir que aquesta idea conté totes les perfeccions pensables i més, fins i tot la de l’existència. Si algú dubtés de la existència d’aquesta idea s’estaria contradient, ja que un ésser així no pot ser pensat si s’exclou la seva existència, ja que deixaria immediatament de ser summament perfecte. Per tant, aquesta idea té una existència més enllà del pensament. Déu, l’ésser summament perfecte, necessàriament existeix.

 

Crítica:

Puc tenir la idea d’unicorn i la idea de cavall. En cap de les dues idees està inclosa la necessitat de la seva existència, però crec, perquè així m’ho ha confirmat l’experiència, que la segona té més probabilitats d’existir que la primera.

Des d’aquest punt de vista, la idea d’unicorn s’assembla més a la idea de Déu que a la de cavall perquè ni la idea d’unicorn ni la idea de Déu han estat confirmades fins ara per l’experiència. Per tant, quan pensem en coses existents mai no podem afirmar que la seva existència sigui necessària.

 

Argument cosmològic:

Totes les realitats que existeixen en aquest món físic tenen una realitat contingent. La qual cosa  implica que existeixen perquè han estat creades per altres coses que poden ser contingents. Això remet finalment a una causa última de totes les coses contingents que no és contingent. Aquesta causa, a diferència de les altres realitats, és una realitat necessària, és a dir, que no necessita de res per existir, existeix per si mateixa. Aquesta realitat que necessàriament existeix és Déu.

 

Crítica:

Podem fer servir la mateixa crítica que hem fet servir amb l’argument ontològic.

Manel Villar