Contra els experts.

Davant la predisposició intuïtiva a substituir l’atzar per la causalitat, Kahneman es mostra implacable: “Les explicacions causals d’esdeveniments aleatoris són inevitablement falses” (Pensar rápido, pensar despacio).

Aquesta declaració ens toca de prop, ja que l’atzar redueix l’aptitud per fer pronòstics experts. Els supòsits experts en matèries polítiques i econòmiques que ronden pels mitjans de comunicació fan prediccions l’encert del qual tot just difereix de les prediccions fetes aleatòriament, segons va poder constatar el psicòleg Philip Tetlock en el seu llibre Expert Political Judgment: How Good Is It? How Can We Know? (2005). En el que són autènticament experts els experts és en excusar els seus errors.

Els experts no cometen errors de predicció per casualitat, ni perquè siguin uns fatus que creuen saber el que no saben, sinó perquè no hi ha res que saber sobre el futur fora de les ciències experimentals. Els experts fallen no perquè no posseeixin els coneixements que diuen o creuen posseir, sinó perquè, com diu lacònicament Kahneman, “el món és impredictible”, massa atzarós perquè la nostra ment pugui anticipar els seus avatars vinents.

És temps de donar una mica de llum sobre tot això. Anomenem en realitat “experts” a dos tipus molt diferents d’individus:

1. Bombers, infermeres, mestres d’escacs, parlants adults d’un idioma matern. Són els autèntics experts  perquè a) treballen en un entorn regular i predictible; b) el seu Sistema 1 de pensar ha tingut prou temps per aprendre les regularitats d’aquest entorn tot i que el seu Sistema 2 de pensar no sigui capaç de formular-les. Són ells els autèntics experts.

2. Psicòlegs clínics, inversors, politòlegs. No són verdaders experts perquè es desenvolupen en un entorn amb un fort component atzarós, que els impedeix desenvolupar aptituds per efectuar bones prediccions. Els entorns irregulars o altament atzarosos impedeixen desenvolupar el coneixement expert.

(...) En resum, per tal de ser expert cal restringir els nostres judicis a assumptes a l’abast de les nostres capacitats, amb els que estem llargament i profundament familiaritzats (fins al punt d’haver-los integrat entre les intuïcions del nostre Sistema 1), en els que la sort no tingui un pes avassallador (tant que difumini la frontera entre el dictamen encertat i el pal de cec que dóna en el blanc per pura sort), i que siguin de tal índole que els esdeveniments posteriors al nostre judici ens puguin deixar sempre en evidència (...) Qui juga a ser expert però pren totes les precaucions per no córrer el risc de ser contradit per la realitat posterior és tan sols un perfecte xarlatà de fira, un enredaire professional.

Juan Antonio Rivera, Menos que racionales, Claves de razón práctica, novimebre/diciembre 2013, nº 231