La macgyverització de l'educació.

 

La meva principal tesi és que la filosofia dintre dels plans d’estudis (sobretot d’aquests últims) sempre ha estat una anomalia, sempre ha generat situacions incòmodes als dissenyadors dels nous sistemes educatius.

Aquesta precarietat en la que ha viscut la filosofia  al llarg d’aquest últims temps, no cal enganyar-nos, se l’ha guanyat a pols. Podem remuntar-nos al seu origen. En aquest temps, un pensador que ha passat a la història com a un filòsof defensor de la moderació, va fer una afirmació radical: la filosofia era l’únic saber lliure, un saber que hauria de fugir de tot instrumentalisme perquè no serveix per a res que no fos per a ell mateix. És evident que amb aquests antecedents el quasi ostracisme en el que viu aquesta assignatura està del tot justificat, no forma part d’aquelles assignatures anomenades instrumentals, d’aquelles assignatures que realment serveixen i són útils.

D’altra banda, els nostres i les nostres col·legues psicopedagogs no han ajudat gaire a la causa per al manteniment de la filosofia dins del sistema educatiu, des del moment que a primària van substituir els tradicionals clatellots pel més sofisticat racó de pensar per resoldre els comportaments disruptius de les criatures. La famosa frase de Descartes ha patit una severa transformació en l’imaginari de l’escolar de l’ensenyament obligatori: “penso, llavors he fet alguna cosa malament”.

L’instrumentalisme pedagògic hegemònic ha arribat fins als nostres dies adoptant la forma de competencialisme educatiu. Tot el sistema educatiu actual gira al voltant del concepte “competència bàsica”. Què s’entén per competència bàsica, segons el que apareix en els documents que qualsevol ciutadà pot tenir a l’abast consultant l’xtec.gencat del Departament d’Ensenyament de la Generalitat? Competència bàsica és, d’una banda, una capacitat per resoldre problemes reals en contextos diversos, d’altra, ho fa mitjançant la mobilització integradora de coneixements, habilitats pràctiques i actituds, per finalment, assolir una acció eficaç i satisfactòria. Per tant, podem desglossar, el que és, el com, i el perquè d’aquest concepte.

Si ens atrevim a seguir explorant aquesta pàgina web, consultant etiquetes i els seus corresponents desplegables, ens trobarem les diferents competències tal com són tractades tant a l’educació primària com la secundària obligatòria dividides per àmbits, que no assignatures (lingüístic, matemàtic, científic-tecnològic, digital, social, aprendre per aprendre …). Aquest desplegament pretén ser totalitzador, hi ha un afany d’empaperar-ho tot  sense deixar la més mínima escletxa, com si hagués una por latent a què en el futur el ciutadà o ciutadana quan abandoni la seva vida acadèmica es pugui fotre de morros contra una situació que cap educador no hagués programat, no hagués previst. Se suposa que aquests àmbits del coneixement inclouen les anomenades “competències claus” (article 8) que són imprescindibles assolir per poder fer front en el futur a una realitat que es qualifica com a problemàtica. El que és curiós és que després d’haver pintat un escenari tan cru, dins el recinte acadèmic, quan arriben les avaluació, els criteris inclusius desmenteixen la duresa amb què està descrita la realitat, hi ha una voluntat, sobretot imposada per part de l’administració, perquè tothom passi de curs.

L’educació per competències, tal com jo l’entenc, ens proporciona una mena de kit de supervivència que ens servirà per fer front a l’adversitat de la realitat i evitar que la mínima dificultat ens paralitzi. Com tot kit, per molt complet que sigui, necessita reduir els seus components a allò que és imprescindible, eliminant per tant tot allò que es consideri inútil o ranci.

La macyverització de l’educació actual està suportada per dos fonaments implícits: un de crític i negatiu i un d’afirmatiu i positiu. El crític s’adreça a una educació que no creu que el seu objectiu fonamental sigui la inserció del alumnat al món extraescolar, que no li aporta recursos cognitius per adaptar-se al funcionament real del món (sobretot el món econòmic). El positiu es basa en la creença que aquests ensenyaments competencials corresponen al que la realitat demana (la realitat econòmica), és a dir, que la persona que finalitza la seva vida acadèmica ha de sortit equipada amb uns dispositius que li siguin útils per a la seva vida (laboral, professional, sobretot).

L’anomalia seria trobar-nos la filosofia dins d’aquest kit. Si fos així, ens trobaríem una filosofia especialment concebuda per guanyar-se la vida. Un tipus de filosofia que contradiu a Aristòtil, quan afirma que la primera condició per fer filosofia es quan notes que en cada acció o decisió no t’hi jugues la vida.

Manel Villar