La macgyverització de l'educació.
La meva principal tesi és que la filosofia dintre dels plans d’estudis
(sobretot d’aquests últims) sempre ha estat una anomalia, sempre ha generat
situacions incòmodes als dissenyadors dels nous sistemes educatius.
Aquesta precarietat en la que ha viscut la filosofia al llarg d’aquest últims temps, no cal enganyar-nos,
se l’ha guanyat a pols. Podem remuntar-nos al seu origen. En aquest temps, un
pensador que ha passat a la història com a un filòsof defensor de la moderació,
va fer una afirmació radical: la filosofia era l’únic saber lliure, un saber
que hauria de fugir de tot instrumentalisme perquè no serveix per a res que no
fos per a ell mateix. És evident que amb aquests antecedents el quasi
ostracisme en el que viu aquesta assignatura està del tot justificat, no forma
part d’aquelles assignatures anomenades instrumentals, d’aquelles assignatures
que realment serveixen i són útils.
D’altra banda, els nostres i les nostres col·legues psicopedagogs no han
ajudat gaire a la causa per al manteniment de la filosofia dins del sistema
educatiu, des del moment que a primària van substituir els tradicionals
clatellots pel més sofisticat racó de pensar per resoldre els comportaments
disruptius de les criatures. La famosa frase de Descartes ha patit una severa
transformació en l’imaginari de l’escolar de l’ensenyament obligatori: “penso,
llavors he fet alguna cosa malament”.
L’instrumentalisme pedagògic hegemònic ha arribat fins als nostres dies
adoptant la forma de competencialisme educatiu. Tot el sistema educatiu actual
gira al voltant del concepte “competència bàsica”. Què s’entén per competència
bàsica, segons el que apareix en els documents que qualsevol ciutadà pot tenir
a l’abast consultant l’xtec.gencat del Departament d’Ensenyament de la
Generalitat? Competència bàsica és,
d’una banda, una capacitat per resoldre
problemes reals en contextos diversos, d’altra, ho fa mitjançant la mobilització integradora de coneixements,
habilitats pràctiques i actituds, per finalment, assolir una acció eficaç i satisfactòria. Per tant, podem desglossar,
el que és, el com, i el perquè d’aquest concepte.
Si ens atrevim a seguir explorant aquesta pàgina web, consultant etiquetes
i els seus corresponents desplegables, ens trobarem les diferents competències
tal com són tractades tant a l’educació primària com la secundària obligatòria
dividides per àmbits, que no assignatures (lingüístic, matemàtic, científic-tecnològic,
digital, social, aprendre per aprendre …). Aquest desplegament pretén ser
totalitzador, hi ha un afany d’empaperar-ho tot sense deixar la més mínima escletxa, com si
hagués una por latent a què en el futur el ciutadà o ciutadana quan abandoni la
seva vida acadèmica es pugui fotre de morros contra una situació que cap
educador no hagués programat, no hagués previst. Se suposa que aquests àmbits
del coneixement inclouen les anomenades “competències claus” (article 8) que
són imprescindibles assolir per poder fer front en el futur a una realitat que
es qualifica com a problemàtica. El que és curiós és que després d’haver pintat
un escenari tan cru, dins el recinte acadèmic, quan arriben les avaluació, els
criteris inclusius desmenteixen la duresa amb què està descrita la realitat, hi
ha una voluntat, sobretot imposada per part de l’administració, perquè tothom passi
de curs.
L’educació per competències, tal com jo l’entenc, ens proporciona una mena
de kit de supervivència que ens servirà per fer front a l’adversitat de la
realitat i evitar que la mínima dificultat ens paralitzi. Com tot kit, per molt
complet que sigui, necessita reduir els seus components a allò que és
imprescindible, eliminant per tant tot allò que es consideri inútil o ranci.
La macyverització de l’educació actual està suportada per dos fonaments
implícits: un de crític i negatiu i un d’afirmatiu i positiu. El crític
s’adreça a una educació que no creu que el seu objectiu fonamental sigui la inserció
del alumnat al món extraescolar, que no li aporta recursos cognitius per
adaptar-se al funcionament real del món (sobretot el món econòmic). El positiu
es basa en la creença que aquests ensenyaments competencials corresponen al que
la realitat demana (la realitat econòmica), és a dir, que la persona que
finalitza la seva vida acadèmica ha de sortit equipada amb uns dispositius que
li siguin útils per a la seva vida (laboral, professional, sobretot).
L’anomalia seria trobar-nos la filosofia dins d’aquest kit. Si fos així,
ens trobaríem una filosofia especialment concebuda per guanyar-se la vida. Un
tipus de filosofia que contradiu a Aristòtil, quan afirma que la primera
condició per fer filosofia es quan notes que en cada acció o decisió no t’hi
jugues la vida.
Manel Villar
Comentaris
Aquesta és la primera vegada que escric un comentari en un blog, si no recordo malament. Però l’exposició publicada pel Manel Villar sobre l’estat actual de la filosofia en els plans d’estudi m’ha estimulat a escriure. Val a dir que també és la primera vegada que segueixo un blog, i ho faig pels seus continguts però, sobretot, perquè el seu creador va ser el meu professor de Filosofia a batxillerat, ara ja fa uns vint anys aproximadament. Descobrir aquest blog va ser una sorpresa, perquè sempre havia guardat un bon record d’aquelles classes, juntament amb les del professor de llatí i grec, culpable que anys després senti veritable interès pels textos clàssics (vull confessar que les darrers adquisicions han estat Encuentros heroicos de Carlos García Gual i les Meditacions de l’emperador romà Marc Aureli, no per a un profit acadèmic o professional, sinó simplement de fruïció i aprenentatge personal).
El pare de la Pitxa un lio és el responsable que, a pesar del temps transcorregut des de que vaig ser alumna seva, encara conservi els dossiers de la seva classe (tapes taronges): un sobre el Coneixement humà i l’altre, d’Història de la Filosofia. No vull saber què deu pensar. De totes maneres, que m’hagi atrevit a escriure és la constatació de com de positiu va ser el seu mestratge. Veure aquest blog m’alegra, perquè confirma que segueix actiu i que, a més dels alumnes, té un públic internauta que té la sort de poder ser partícip de la seva insaciable contribució a l’ensenyament de la filosofia.
Per a mi la filosofia hauria de ser una matèria essencial perquè crec que incentiva a cultivar una ment oberta i crítica. Cal aprendre a pensar per nosaltres mateixos i no deixar que pensin per nosaltres. Des de joves hauríem de saber que no és cap delicte major emprendre un camí diferent al del ramat. La filosofia ens ensenya a fer-nos preguntes i també a posar entredit allò que se’ns dona com a vàlid. Pel contrari, només allò que és productiu o del que se’n treu un rèdit econòmic resulta imprescindible en la nostra societat i, de retruc, en la nostra educació. Tanmateix, les coses aparentment inútils o supèrflues, al meu parer, poden arribar a ser tant o més útils per a aquells que vulguin evitar de totes totes convertir-se en autòmats i putxinel·lis o, com diria John Ruskin, passar «de papallona a cuc». Fa temps vaig llegir un llibre del Nuccio Ordine que versava sobre tot això, traduït al castellà com La utilidad de lo inútil (Acantilado, 2013), esmentant diversos escriptors, poetes i filòsofs que reivindicaven com n’eren d’importants els sabers humanístics, considerats inútils per una societat massa compromesa amb el diner. El cert és que aquests sabers poden ser fecunds per al creixement personal de cada individu, d’aquí que, a l’actualitat molts psicòlegs, com el Walter Riso (El camino de los sabios, 2009) recorrin a la filosofia d’Epicur, Sòcrates, Diògenes i Epictet, entre d’altres, per a entendre i donar solucions als problemes de la vida quotidiana.
Dissortadament, aquest arraconament de la filosofia no és una qüestió derivada només de les polítiques actuals, sinó que ja ha estat maltractada des de temps pretèrits, com s’entreveu en aquest paràgraf extret dels assajos de Michel de Montaigne, recollit per Ordine:
«Es muy notable que las cosas en nuestro siglo hayan llegado al punto de que la filosofía sea, aun para la gente de entendimiento, un nombre vano y fantástico, que se considera de nula utilidad y nulo valor»
L.C.