text 4: Ramon Alcoberro, Benvinguts a les societats del control




La distinció que proposava Deleuze entre “societats de disciplina” i “societats de control” ha tingut un gran èxit i s’usa d’una manera molt habitual en l’àmbit de les ciències socials i en teoria del dret. En les societats de disciplina l’ordre ha de ser com les idees innates de Descartes, “clar i distint”. Tothom se sap el seu paper i cada dia les coses recomencen tal com eren, ben endreçades. Els nens a l’escola tenen uns programes educatius clars i uns llibres on està explicada la ciència que cal saber-se per cor. Els obrers a la fàbrica tenen una rutina i uns horaris fixos. Tot torna a començar cada dia i la vida mateixa de les gents està ben estructurada: de l’escola es passava al servei militar i del servei militar a la fàbrica, etc.  Però ja fa anys que aquest ordre va esclatar, tal com, per cert, Kafka havia anunciat molt lúcidament. A les escoles ja no hi ha llibres de text i a les empreses el “just in time” i el treball per objectius ha acabat amb els horaris. A diferència del que succeïa en les societats de disciplina, diu Deleuze; “en les societats de control mai no s’acaba amb res, l’empresa, la formació, els serveis, esdevenen estats de metàstasi i coexisteixen en una mateixa modulació, com en un deformador universal”.
En les societats de disciplina es tractava d’aconseguir calma i pau a qualsevol preu, i si calia s’usava la presó per als dissidents. Jeremy Bentham, un filòsof anglès contemporani de la Revolució Francesa, va dissenyar una presó en forma de “panòptic” (el model que encara es pot veure a la Modelo de Barcelona) on els vigilants podien observar detalladament cadascun dels moviments dels presos, de manera que es difonia una mena de por preventiva i on sempre et poden veure quan fas alguna cosa que no toca. En les societats de control, en canvi aquest objectiu s’ha abandonat per impossible. L’agitació, el canvi, el nerviosisme i un cert nivell de malestar es consideren del tot inevitables i fins imprescindibles per tal que el món funcioni.
Ara no es tracta tant d’impedir la protesta, sinó de gestionar-la i de tornar-la banal i, sobretot, de crear estats emocionals capaços d’implicar els individus a través de vincles subjectius. Si en la societat de disciplina “plorar fa de nena”, ara es valoren les emocions i tothom troba de bon to ser empàtic amb els patiments de les sargantanes. Quan ens vigilem nosaltres mateixos convençuts que el poder obra pel nostre bé, l’eficàcia del sistema és màxima. La indústria dels bons sentiments, en forma de ONG’s i de Greta Thumberg funciona a tot vent. Deleuze, que escrivia una dècada abans de la irrupció de les xarxes, va posar un exemple molt significatiu sobre la manera com estava canviant el món: l’ús dels diners. Tradicionalment eren “comptants i sonants”, però amb la targeta de crèdit es van convertir en fluids. En general, el món de les coses sòlides es va convertir en líquid (Bauman). L’aparició d’Internet —i encara més “l’Internet de les coses” que s’acosta permet desenvolupar i aprofundir en noves formes de control, molt més eficients.
Amb el confinament voluntari de milions d’individus, manipulant la por a la pandèmia del covid-19, les societats del control faran un pas endavant considerable. Ja al segle XVI el filòsof Étienne de La Boétie va observar que els humans estan fets de tal manera que necessiten amos. Conspiranoics de totes menes buscaran les teories més al·lucinades sobre l’origen d’aquesta malaltia, però des del punt de vista de la psicologia social el més important és quin ús se’n fa. Serà interessant saber quina mena de noves societats sortiran quan aquest estat d’excepció emocional s’acabi. La gestió de les emocions és encara poc previsible, però en aquests darrers anys s’han fet grans progressos en el tema. Des que l’any 1999 Karim Nader va mostrar que a través de l’ús de betabloquejaors es podia alterar la memòria, i fins i tot crear-ne de nova, s’han fet grans progressos en aquest àmbit. Sembla evident que gràcies al coronavirus les societats de vigilància aconseguiran una nova fita en la gestió de les multituds. Que aquesta gestió sigui democràtica és, com a mínim, dubtós. Des de Hobbes sabem que la por està en el fonament mateix del poder. La novetat és que ara es gestiona en forma de psicopolítica. Si la societat traumatitzada per la guerra mundial va donar origen a l’existencialisme de Sartre, Beauvoir i Camus, serà interessant saber què ens portarà aquesta psicoguerra que de moment en manté obedients i confinats a casa.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"