Dues maneres d'interpretar els resultats del 9-N.

1415572802_986371_1415573762_noticia_normal
by Alejandro Ruesga
1ª interpretació:

Cuando empleamos conceptos como "movimiento social" o "movilización ciudadana" no siempre caemos en la cuenta de que estamos haciendo referencia no solo a un conjunto de acontecimientos políticos, sino a un hecho físico que implica movimientos, es decir traslados, cambios de lugar, desplazamientos siempre colectivos. En efecto, los movimientos y la movilizaciones se mueven, es decir implican actos materiales consistentes en que grupos numerosos de viandantes, hasta entonces desconocidos entre sí, hagan coalición para apropiarse de una determinada porción de espacio público, con el fin de hacer lo mismo, en el mismo momento y con una misma voluntad expresiva. Es decir, los movimientos y movilizaciones lo son al pie de la letra y en todos los casos implican la puesta en marcha de mecanismos de acción colectiva cuyo acto primero y elemental consiste en abrir la puerta, traspasar el umbral de la propia casa y bajar a la calle.

Se supone que vivimos en regímenes políticos basados en la democracia representativa, para la que el eje de la participación ciudadana se basa en el voto individual ejercido periódicamente. A su vez, se nos repite que la nuestra es una era dominada por formas de comunicación —telefonía móvil, internet...— que no requieren la presencia física de quienes hacen sociedad entre sí. En cambio, a pesar de ese dominio de formas de vida social y política fundamentadas en la iniciativa individual y en la desconfianza o el rechazo hacia cualquier forma de masificación, no hay semana en que, en un lugar u otro del mundo, estallen protestas sociales que impliquen la presencia de multitudes insolentes que hacen de la ocupación de la calle su instrumento fundamental de presión política. Recordemos lo sucedido en los últimos tres años en Reikiavik, El Cairo, Atenas, Estambul, Caracas, Kiev, Londres, Santiago de Chile, Nueva York, Madrid, Chicago, Bogotá..., hace apenas unos días en Hong-Kong; ahora mismo en diversas ciudades mexicanas. En ese sentido cabe reconocer que las viejas masas gozan de una excelente salud y continúan ahí, incordiando, para ser reconocidas como sujeto político central de cuyas reacciones depende casi todo, lo que también explica la no menos antigua agorafobia de todos los poderes, siempre temerosos ante lo que podrían hacer y han hecho otras veces muchedumbres contrariadas.

Es al respecto que merece la pena detenerse en el ejemplo bien significativo del proceso que es posible que haga de Cataluña un nuevo estado en el sur de Europa, un proceso del que la consulta celebrada el pasado domingo supuso el último acto, por el momento.

Al margen de lo que cada cual pueda juzgar al respecto, lo que no es discutible es que toda la dinámica que nos ha conducido hasta aquí y que concluyó por el momento este pasado fin de semana, ha tenido en la ocupación masiva de las calles de Barcelona y de todos los pueblos y ciudades de Cataluña. De hecho, se ha podido antojar que han sido las viejas masas las que han asumido el papel de locomotoras del todo proceso y que las instituciones y partidos políticos soberanistas no han tenido más remedio que seguir una energía social desencadenada de la que el escenario natural ha sido la ocupación al tiempo festiva y vindicativa del espacio público. En cuanto a las instancias que en apariencia han encabezado las movilizaciones, en realidad se han limitado a idear y organizar auténticas superproducciones de protesta, de las que la convocatoria del 9 de noviembre fue la última entrega, con decenas de miles de personas visibilizando su presencia en largas colas ante los puntos de votación y las urnas, deparando con ello un auténtico espectáculo cargado de significación política.

Es irrelevante ahora la opinión que nos hagamos del proceso que puede conducir a la independencia de Cataluña. Lo que se intenta poner de relieve es que, en este caso como en otros recientes oy lejanos, todo empezó ahí afuera, en ese espacio aparentemente banal al que salimos cuando dejamos atrás nuestros refugios, y probablemente todo culmine también allí. Una nueva evidencia de hasta qué punto continua vigente y vigoroso, por doquier, el viejo poder de las calles.
 
Manuel Delgado, El viejo poder de las calles, Planeta Futuro, 11/11/2014

2ª interpretació:

Les dades són tossudes, tot i que hem hagut d’esperar 48 hores per a saber-ne els detalls desglossats. No m’estranya, perquè les dades no assenyalen precisament el camí d’Ítaca. Hem hagut d’esperar anàlisis tan bones com les d’Ignacio Uriquizu avui dimarts a El País (els diaris del dilluns es poden llençar a les escombraries, semblaven escrits per Artur Mas) per veure amb detall que el 30% aproximat d’independentistes sobre l’electorat potencial català són una minoria: gran, molt mobilitzada, però minoria clara, i a més a més ben poc transversal, per molt que diguin. Altres analistes han arribat a conclusions molt semblants en altres mitjans. Amb un 30% es poden fer moltes coses, com controlar el Parlament de Catalunya degut al sistema electoral que privilegia el vot rural, i paralitzar les institucions autonòmiques, o declarar la independència en 800 municipis. Però no es pot declarar ni negociar la independència en l'Europa democràtica del segle XXI. Com va dir Carme Valls, va ser una llàstima que Artur Mas a la nit del 9N no fés cap referència a la majoria de ciutadans de Catalunya que no van participar en la “votació” del dia 9 de novembre, ni a la gran quantitat de ciutadanes i ciutadans que pateix greus problemes quotidians en la Catalunya d’avui. No: tot el “procés” està organitzat per a una part dels catalans. Artur Mas va dir que ens hem agradat. Aquest narcisisme no em sorprèn, però el que em preocupa és no saber qui és el subjecte de la primera persona del plural que utilitza Mas. Qui som nosaltres per a Mas? Un terç de la població catalana? No és president dels altres? No és el meu president? Quan he deixat de pagar els meus impostos? Quan he deixat de ser català (el títol de catalanista ja me l’ha tret la Montse Tura fa dies)?

Sempre he pensat que per analitzar resultats de votacions, cal esperar a llegir els diaris dels dimarts, perquè els dilluns els diaris estan escrits amb la calor de les sensacions però sense la calma contundent de les dades. “La Barcelona perifèrica es lliura al 9N” va titol·lar ahir dilluns el millor diari d’Espanya en les seves pàgines de Catalunya. Si un diari de línia editorial federalista va posar aquest títol, m’imagino les interpretacions que feien els mitjans de comunicació de línia independentista. El titular reflectia les sensacions de la redactora (o d’algú menys ingenu), expressades sens dubte abans d’analitzar els resultats amb calma. En el mateix diari, un columnista lamentava haver hagut d’escriure el seu article abans de les vuit del vespre. Si haguessin esperat una estona i fet quatre números, haguessin arribat a conclusions diferents. Per exemple, en la següent taula comparo els resultats de quatre municipis representatius:






No he trobat dades del cens estimat del 9N per municipis. Per tant, per poder comparar, el que he fet és calcul·lar el número de votants totals i de votants pel sí-sí, respectivament (donant per bons resultats de la Generalitat que no ha validat cap autoritat electoral independent), dividits pel número total d’electors potencials per municipi de les darreres eleccions autonòmiques (segons les dades oficials de la Generalitat). Això no dóna el percentatge exacte de participants al 9N, ni el percentatge exacte d’independentistes, però dóna una cota màxima comparable. I el que veiem és que la xifra de participants i d’independentistes a dues ciutats del cinturó de Barcelona (Cornellà i l’Hospitalet) és enormement inferior al percentatge de participants i d’independentistes en dos municipis petits més o menys representatius de fora de l’àrea metropolitana de Barcelona (Llorenç del Penedès i Taradell). Es tracta d’una minoria molt mobilitzada i molt poc transversal. Però els de Cornellà i els de l’Hospitalet també són catalans, i el seu president també és Artur Mas. I són més, i segurament la majoria són federalistes. Però no tenen la força de les classes mitjanes comarcals ni l'autoestima dels sobiranistes que s'agraden tant; no van arrassant pel món, són només ciutadans catalans que esperen que algú els faci protagonistes d'un nou acord de convivència.
 
Francesc Trillas, Una minoria molt mobilitzada i poc transversal, Progrés Real/Progreso Real i poc transversal, 11/11/2014

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

The End.

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"