Autoritat i educació.

És innegable que una incomoditat recorre l’educació des del moment en què els seus fins i funcions ja no resulten evidents i inqüestionables a ulls de la comunitat. La ciutadania que encara conserva una mica de lucidesa i de consciència enfront de l’abstracció social sembla contemplar les inútils innovacions pedagògiques i normatives dels últims temps com un moment més de la seva impotència i desorientació política, que atesa l’experiència del passat no han portat més que calamitats.

Hannah Arendt, en el seu breu assaig ‘La crisi de la educació’ (1958), va exposar amb profunditat que l’educació té la finalitat de conduir, guiar i orientar(aquest és també el sentit etimològic del terme educere) a aquells que acaben d’arribar al món, un món constituït de relacions que els precedeixen, per vincular-los amb el present i amb el passat, per irrompre i interrompre la monotonia, tot establint un pont entre el vell i el nou. És precisament en el seu propi exercici que l’educació elabora, d’una manera intel·ligible i duradora, un llegat que conté els sabers i coneixements acumulats al llarg de la història, per a il·luminar la realitat que habitem, massa sovint carregada d’oblits i tenebres. Sempre ens eduquem per a recompondre’ns de la confusió i per a donar continuïtat a una existència inestable i mortal. Avui en dia, la transmissió de la tradició ha deixat de tenir sentit, ha perdut l’antiga força que feia admirables i recobria de grandesa els tresors del passat. Però no es tracta tant d’escatir què hi roman, de viu i d’aprofitable, a la tradició, sinó que hi queda de viu en nosaltres mateixos després de la seva revelació. El descrèdit que sofreix no és pas cosa de fa dos dies, a ningú se l’agafa així per sorpresa. L’inesperat és precisament que la seva absència no ens sigui indiferent i que no l’experimentem com un gran buit.

La crisi d’autoritat que està vinculada amb aquesta ruptura del fil de la tradició –de fet, no s’entendria l’una sense l’altra- s’ha convertit en una de les causes més visibles de la degradació educativa, segons els testimonis de professors veterans. La paraula autoritat prové del llatí auctoritas, derivat del verb augere, que significa augmentar, acréixer, magnificar alguna cosa en el sentit de fer possible que s’expandeixi. Es vincula amb l’excel·lència d’un llegat que és susceptible de fer-se més gran. Qui té autoritat és aquell que aconsegueix un acatament no fonamentat en la coacció ni en la dominació, sinó en la confiança, la seguretat i el vigor. Per aquest motiu, com ja va assenyalar molt bé Arendt, la autoritat, malgrat que es trobi íntimament vinculada amb el poder, no pot subsumir-se merament en aquest fenomen ni identificar-se amb l’ús de la violència, tant si és física com simbòlica. Si els professors i els pares han de recórrer a la coacció per exercitar la seva voluntat, llavors resulta que freturen completament d’autoritat, malgrat que mantinguin intacte el seu poder. Si el mandat va acompanyat de l’amenaça de l’ús de la força per a implementar-se, aleshores l’obediència no prové ni de l’autoritat ni de l’autoria, sinó de la por al poder. Arendt cita ‘Les Lleis’ –De Legibus- de Ciceró: “Tot i que el poder està en el poble, l’autoritat correspon al Senat”.

El vertader mal per a pares i professors és perdre la respectabilitat, la influència, el prestigi, el caràcter vinculant de les seves paraules, perquè, practicant merament la dominació, esfondraran llurs objectius educatius en l’esterilitat i la vacuïtat. L’autoritat suposa el reconeixement, per part del que obeeix, de la virtut, magisteri, capacitat o talent del que mana. I en el cas del professor, resideix en la seva capacitat de comprendre una part de la realitat i de la seva habilitat per saber-la transmetre als seus alumnes, que són nouvinguts i encara desconeixen la seva responsabilitat devers el món i com saber-s’hi moure racionalment. El que s’hi juga a l’educació, tant domèstica com institucional, és el reconeixement i la no submissió, que tan grollerament s’acostuma a confondre amb la violència.

La nova educació assistencial i terapèutica planteja una relació de plena igualtat entre professor i alumne, o entre pares i fills, el que literalment significa l’extinció de l’autoritat i de qualsevol distinció entre coneixement i ignorància, entre el que té quelcom que oferir i el que precisa rebre-ho per a lligar-se al món i a la seva pròpia vida. Entén l’educació com una institució repressiva en la qual els adults oprimeixen, tot fent ús de la seva supremacia, els menors. Aquest absurd deriva de confondre l’autoritat educativa amb qualsevol forma de subjecció política, també existent a la institució escolar. Una confusió arran de la qual els governants apareixen com els educadors de la humanitat, l’activitat política com una forma d’educació social i l’ensenyament com un instrument ideològic anàleg. Es confonen així els límits i les diferències entre ambdues esferes, que, tot i que difícils d’establir perquè es creuen interseccions i punts de connexió, tenen en cada cas la seva pròpia especificitat. Fretura de sentit escriure i pensar quan tot significa el mateix, és a dir, quan ja res no significa res ni es distingeix de res.

Escrivia Arendt per clarificar-ho: “En el camp polític sempre tractem amb adults que, parlant amb propietat, ja han superat l’edat de l’educació, i la política o el dret a participar en la gestió dels afers públics comença, precisament, quan l’educació ha arribat a la seva fi. (L’educació d’adults, individual o comunitària, pot ser molt important per a la formació de la personalitat, el seu desenvolupament complert o un major enriquiment, però en allò polític és irrellevant, llevat que el seu objectiu sigui l’assoliment de requisits tècnics, per qualsevol raó no assolits durant la joventut i necessaris per a la participació en els afers públics). De manera inversa, a l’educació sempre tractem amb persones que encara no s’admeten en la política ni se les posa en peu d’igualtat, precisament perquè s’estan preparant per a accedir-hi.

És possible que el conservadorisme aprofités la feblesa de les relacions de coneixement per a reduir l’autoritat educativa a mera disciplina, especialment en el passat. Això explicaria la seva proximitat i ambigüitats amb les tècniques de dominació. En el meu criteri, la tradició només pot predicar-se de múltiples genealogies –és a dir, no hi ha una sola tradició clàssica, sinó tradicions– que recullin problemàtiques desateses com les que proposa actualment el feminisme i la seva crítica a la cultura patriarcal, sense que això suposi una ruptura o una abolició de la tradició, sinó més aviat reteixir-la i rehabilitar-la d’una faisó plural i oberta. L’autoritat proporciona a aquesta transmissió cultural permanència duradora en un món sotmès a la incertesa, tan fràgil i impredictible com ho són les accions i les paraules humanes. Aquesta actitud s’allunya de les posicions conservadores i immobilistes que veuen l’autoritat com mera disciplina o com un mecanisme per imposar ordre, control i tutela, per tal de defensar un statu quo que, a la llarga, condueix a la decadència política i cultural, ja que tot sucumbeix a la ruïna del temps si els individus no es decideixen a actual, pensar i crear de nou. Acabem amb aquestes paraules d’Arendt sobre què ha de ser una persona culta i amb autoritat: “Aquella que sap com elegir companyia entre els homes, entre les coses, entre les idees, tant en el present com en el passat”.

Rogel Seoane, Crisi de l'autoritat?, fundacioepisteme.cat 30/10/2023

___

Yeray Rogel Seoane, (Barcelona, 1993), és llicenciat en Filosofia per la UB. Editor dels blogs La víbora celta i Crónicas del desengaño, dedicats a l’anàlisi i crítica cultural del món polític i la societat mediàtica. Actualment prepara un assaig biogràfic (recollint la vida i obra de Gregorio Morán i Santiago López Petit) sobre la memòria política i cultural de la Transició.