La veritat serà el metavers.
Ens endinsem en el llindar d’experiències tecnològiques de simulació que desborden el que hem conegut fins ara. No només perquè poden substituir l’experiència sensible i cognitiva basada en la corporeïtat física, sinó perquè tenen capacitat per operar sense interrupció temporal i configurar de forma permanent un món virtual paral·lel al real. D’aquesta manera, la hipòtesi de simulació que va anticipar cinematogràficament Matrix s’ha vist plasmada en la realitat. Podríem migrar mentalment dins del perímetre impermeable d’una realitat paral·lela tant de temps com volguéssim. Bé amb implants cerebrals, bé mitjançant diademes o dispositius anàlegs.
La causa d’aquesta disrupció està en els avenços de la neurociència, que ha creat interfícies cervell-màquina que alteren i modifiquen les capacitats cognitives i sensorials de l’ésser humà. Fins al punt de produir el que David J. Chalmers anomena reality+ . Una experiència immersiva que disloca totalment la interacció natural del cos amb la ment. Primer, perquè ens desplaça cognitivament fora de les dimensions del món físic. I segon, perquè la ment és reallotjada dins d’una realitat digital en la qual interactuem amb altres ments sota els paràmetres d’una identitat que triem amb la imaginació. Parlem, per tant, d’una simulació digital que permet a la nostra personalitat psíquica migrar, després de codificar-la en dades, cap a una realitat virtual allotjada dins d’un núvol que és propietat de la plataforma que produeix el simulacre i que l’administra en termes empresarials.
joma
jomaMetavers és un anunci tímid d’aquesta realitat plus que comentem. Sobretot perquè les capacitats tècniques que les grans corporacions podran desenvolupar en el futur a través d’aquest model de negoci de simulació estan molt més avançades del que reconeixen a través de les seves actuals propostes de comercialització. Estem, per tant, davant una cosa que ha deixat de ser simple ficció especulativa per convertir-se en una possibilitat real de negoci. D’aquesta manera, es consumaria allò que denunciava Baudrillard quan reconeixia als anys vuitanta del segle passat que sota el capitalisme consumista el simulacre dels objectes i de les identitats havia deixat d’amagar la veritat, ja que aquesta última el que amagava era la seva pròpia inexistència. Orfes d’ella la conclusió era evident: el simulacre havia passat a ser l’únic veritable. Ara, sota la revolució digital, la conclusió de Baudrillard seria encara més radical: la veritat serà metavers.
Sota la realitat plus que comentem, estaríem entrant en un abisme immersiu que podria succionar l’experiència corpòria de l’humà i transformar-nos en una simulació digital de nosaltres mateixos. En brindar-nos la tècnica aquesta possibilitat, estaríem desbrossant el camí cap a un reset faustià de la nostra identitat. Primer, perquè la basaríem en una hegemonia de l’àmbit cognitiu i, segon, perquè, en fer-ho, rebutjaríem el cos com una antigalla evolutiva de la qual prescindir. Entre altres coses perquè el deteriorament físic amb l’edat i les malalties continua frenant les nostres expectatives de supervivència com a espècie.
Així, s’estarien establint les bases d’un utopisme digital que plasmaria la hipòtesi cartesiana de viure sota l’engany sistemàtic d’un geni maligne que ens fa creure que existim, quan només som un somni produït per ell. Una hipòtesi que serveix a filòsofs posthumanistes com Nick Bostrom per reclamar que els éssers humans ens transformem en criatures empíricament computacionals. Amb aquest gir ontològic evitaríem l’amenaça d’extinció que pesa sobre l’espècie a causa de la confluència de riscos existencials associats a la crisi climàtica, les pandèmies, l’esgotament dels recursos naturals o la guerra nuclear.
La hipòtesi de la simulació posthumana cobra força amb propostes com el metavers i altres aplicacions immersives semblants. La qüestió és saber si permetrem, o no, que un salt disruptiu d’aquestes característiques es validi per l’èxit de la comercialització en el mercat digital. Acceptarem com a societat que un canvi de paradigma en termes psíquics, emocionals i cognitius es produeixi sense un debat polític i sense control democràtic de legalitat?
José María Lassalle, Metavers i realitat plus, La Vanguardia 16/06/2022
Comentaris