La veritat només la pot decidir una guerra.
L'argument és prou conegut: l'OTAN anava encerclant a poc a poc Rússia, fomentava les revolucions de colors als països veïns i feia cas omís dels temors raonables d'un país que havia sigut atacat per Occident al segle passat.
És cert que en tot això hi ha una part de veritat. Però dir només això equival a justificar Hitler i donar la culpa de tot a l’injust Tractat de Versalles. Pitjor encara: equival a admetre que les grans potències tenen dret a unes esferes d'influència, a les quals tots els altres països s'han de sotmetre en nom de l'estabilitat mundial. Putin dona per fet que les relacions internacionals són una competició entre les grans potències, i això es reflecteix en la seva reiterada afirmació que no li quedava més remei que intervenir militarment a Ucraïna.
¿És veritat, això? ¿De debò que el problema és el feixisme ucraïnès? Aquesta pregunta ens l’hem de fer més aviat sobre la Rússia de Putin. El seu referent intel·lectual és Ivan Ilín, les obres del qual s’estan tornant a imprimir i es distribueixen entre els apparàtxiks i els reclutes. Expulsat de la Unió Soviètica a principis dels anys vint, Ilín propugnava una versió russa del feixisme: l'estat com a comunitat orgànica dirigida per un monarca paternal, en la qual la llibertat consisteix en saber quin és el teu lloc. Per a Ilín (i per a Putin), l’objectiu de votar és expressar el suport col·lectiu al líder, no legitimar-lo ni elegir-lo.
Aleksandr Dugin, el filòsof de la cort de Putin, segueix de prop els passos d'Ilín, afegint-hi, però, una pinzellada postmoderna de relativisme historicista:
“Les suposades veritats són sempre una qüestió de creença. Creiem en el que fem, creiem en el que diem. I aquesta és l'única manera de definir la veritat. Així doncs, nosaltres tenim la nostra veritat específica russa i vosaltres l’heu d'acceptar. Si els Estats Units no volen començar una guerra, heu de reconèixer que els Estats Units ja no són l’únic amo. I davant de la situació a Síria i Ucraïna, Rússia diu: «No, vosaltres ja no maneu». La qüestió és qui governa el món. En realitat, només ho podrà decidir una guerra”.
Però ¿i la gent de Síria i Ucraïna? ¿També poden triar la seva veritat o són només un camp de batalla per als potencials governants del món?
Aquesta idea que cada “estil de vida” té la seva pròpia veritat és el que li permet a Putin guanyar-se les simpaties dels populistes de dretes, com l'expresident dels Estats Units Donald Trump, que ha elogiat la invasió d'Ucraïna com l'acte d'un “geni”. I el sentiment és mutu: quan Putin parla de “desnazificar” Ucraïna, hem de recordar que ha donat suport al Front Nacional de Marine Le Pen a França, a la Lliga de Matteo Salvini a Itàlia i a altres moviments neofeixistes ara existents.
La “veritat russa” només és un mite que va bé per justificar la visió imperial de Putin, i per contrarestar-lo el que Europa ha de fer és construir ponts amb els països en desenvolupament i emergents, molts dels quals tenen una llarga llista de greuges justificats contra la colonització i l'explotació occidentals. No n'hi ha prou amb “defensar Europa”. La veritable missió és persuadir altres països que Occident els pot oferir millors alternatives que Rússia o la Xina. I l'única manera d'aconseguir-ho és canviar-nos a nosaltres mateixos i arrencar d’arrel i sense contemplacions el neocolonialisme, fins i tot quan es presenta sota l’aparença d’ajuda humanitària.
Slavoj Zizek, Què vol dir defensar Europa?, Ara 03/03/2022
Comentaris