La utopia cosmològica del terraplanisme.
Vegem: podria pensar-se que a l’adhesió al terraplanisme i al complotisme en general hi ha un impuls de distinció, un desig de separar-se de la comunitat per afirmar un saber superior, més exclusiu i vertader, que converteix els seus iniciats en els únics receptors —davant de la incomprensió d’un món alienat o manipular— del missatge salvador. La qual cosa n’és un component, és indubtable, i evoca, per cert, el context de decadència civilitzacional en què va néixer el cristianisme, una llarga agonia en què desenes de sectes religioses —gnòstics, neoplatònics, maniqueus— reclamaven un accés directe i transparent a la veritat. Però el més decisiu, al meu parer, no és la “separació” sinó, al contrari, el desig de constitució, en paral·lel, d’un veritable món comú davant del qual se separen precisament perquè no és comú; perquè no ho ha estat mai. Ara bé, aquesta impugnació radical només és possible per mitjà de la més audaç de les ruptures; si el seu rebuig de la rodonesa de la Terra ens sembla hilarant i gairebé patològic és perquè es tracta de l’adquisició científica més antiga i més assentada de la història de la humanitat. Com bé explica el paleontòleg Stephen Jay Gould, el caràcter esfèric del planeta va ser demostrat pels grecs i recollit sense ser qüestionat pel pensament mainstream cristià —Beda, Agustí, Bacon—; ningú no el va posar mai en dubte. Va ser la ideologia cientista del segle xix la que va atribuir al món medieval, per emfatitzar la idea de progrés, una creença ridícula que només havien defensat Lactanci i Cosme Indicopleustes, dos outsiders de la cultura oficial del seu temps.
Tots pensem, doncs, que els nostres avantpassats creien en la planor de la Terra perquè d’aquesta manera podem mesurar, davant d’ells, amb una condescendència indulgent, els nostres avenços i avantatges. Escollir, per tant, aquest saber adquirit com a objecte de demolició pressuposa una formidable audàcia nihilista i revela la desesperació d’un món fet bocins. Si l’única cosa de què no es podia dubtar tampoc no és certa, si l’única dada majoritàriament compartida —la rodonesa de la Terra— es revela falsa o si més no incerta, què queda llavors que sigui col·lectiu i comú a les nostres ments? El terraplanisme nodreix la fi del món comú sense cap objecció possible, però sobre tot l’evidencia amb una acuïtat radical. És l’expressió extrema d’un disgust cada cop més estès entre els humans: els terraplanistes no volen viure en aquest món, no volen viure en un món com aquest. Quan se l’imaginen pla, en realitat se l’imaginen diferent, imaginen un altre món. El seu deliri inexpugnable té, doncs, una dimensió impugnativa i una altra d’utòpica. La impugnativa és total, radical, sense excepcions: no es limita a rebutjar els bancs, les farmacèutiques, els exèrcits, les tecnologies, les grans fortunes: impugna la seva forma mateixa, falsejada durant segles pels bancs, les farmacèutiques, el exèrcits, etcètera. Però alhora té una vessant utòpica, ja que reivindica un altre món físic; afirma literalment l’existència d'un altre planeta en què no caldria estar tota l’estona donant voltes per tornar al mateix punt. Una Terra plana, serà més fàcil de gestionar? Més lliure, més còmoda, més lleugera, menys opaca de cara als seus habitants?
Santiago Alba Rico, La fi del món (comú), Barcelona Metropolis octubre 2020
Comentaris