L'amor i la picadura de l'escorpí.
L’amor i la picadura
de l’escorpí.
De Safo a Bad
Bunny
Manuel Villar
Pujol
De l’amor, com de la vida, difícilment se’n surt il·lès. I si la vida s’entén com una línia recta discontínua en què es van entrevirant moments d’amor i moments de desamor resulta inimaginable que algú no s’hagi convertit en un col·leccionista de ferides infligides, autoinfligides o patides a causa de l’amor. Ni tan sols els déus estan exempts d’aquest turment. Si l’existència dels mortals és un “sin vivir”, la dels immortals és un “sin morir”.
“Ningú va tenir una visió tan clara
d’aquest assumpte com Safo”, escriu Anne Carson[i].
Aquest “assumpte” és l’amor: “quan ens enamorem experimentem tot tipus de
sensacions en el nostre interior, doloroses i plaents al mateix temps”. “Ningú
va captar els seus trets adjectius amb adjectius més precisos” que aquesta
poeta del segle VII abans de Crist. Safo va ser la creadora del neologisme glukupikron per definir l’amor, allò que és alhora dolç i amarg. En
aquesta paradoxa s’amaga el sentit profund de l’amor.
La paradoxa, escriu Carson[ii],
“és una forma de pensar que intenta assolir el final d’un pensament però que
mai no l’assoleix”. Com en la famosa paradoxa d’Aquil·les i la tortuga de Zenó,
el guerrer famós per la seva perícia atlètica mai no arribà a avançar l’animal.
Cada cop que s’ho proposava la distància que els separava augmentava
progressivament, fins al punt de fer-se infinita. En aquest exemple, l’amor i
el pensar coincideixen; com en tot amor i en tot pensament en l’inici existeix
el plaer que excita l’afany de posseir allò que no es té o que està absent, l’estimat
o el saber, però també el temor que finalment no es posseirà del tot, que està
fora del nostre abast o que mai no estarà del tot present. A explorar la
paradoxa de l’amor, ens recorda Carson, Plató li va dedicar quatre diàlegs[iii].
En la nostra època, el filòsof Alain
Badiou[iv]
assenyala com una amenaça a l’amor els llocs de cites d’internet que es
presenten com una mena d’assegurances a tot risc emocionals. Aquests coachings digitals sentimentals, amb pòlisses
de sofriment-zero, pretenen extirpar l’ambivalència del nostre cos, la
dolça-amargor de la que parlava Safo, allò que fa bategar el cor de l’amor. El diagnòstic
de Byung Chul-Han[v]
encara és més pessimista que el del filòsof francès. L’amenaça de la qual parla
Badiou s’ha convertit en realitat: en una societat on tot és possible, com es
defineix la “societat del rendiment”, l’amor ha mort. “L’amor es positiva avui
per convertir-se en una fórmula de gaudi”, afirma el filòsof coreà. “Així que
ha d’engendrar sobretot sentiments agradables. L’amor (per tant) queda reduït a
una emoció i una excitació sense conseqüències”. Alliberat de tota negativitat,
desapareix la possibilitat de la ferida i amb ella també la possibilitat del
l’amor autèntic, conclou. El sociòleg Zygmunt Bauman[vi]
ja va observar en el seu moment, en la societat que ell anomena “societat
líquida”, el mateix símptoma que els dos pensadors anteriors: l’intent
persistent de desactivar el gust amarg del xarop de l’amor. En un context
social dominat per l’individualisme, d’una banda, es busca sufocar en les
relacions amoroses les inseguretats provocades per la solitud i adquirir així
el suport emocional que cal per tirar endavant i, d’altra, es prioritzen relacions
caracteritzades per no ser especialment sòlides perquè en qualsevol moment
puguin ser fàcilment desmuntades si s’experimenten com una sobrecàrrega
excessiva per a la autonomia personal. El que s’espera d’aquest tipus d’amor,
sosté Bauman, és degustar només la seva part més dolça i desfer-se dels bocins més
amargs sense cap recança. Una sèrie francesa produïda per Netflix i estrenada
al 2019, Osmosis, significa un pas
més en les nefastes conseqüències descrites per Badiou. Osmosis, una empresa que
fa bandera de l’optimisme transhumanista, promet al seu usuari que els seus
implants l’ajudaran a trobar el seu gran amor, sota un entorn segur sense sofriments
i desconfiances. Ana, un dels personatges de la sèrie, manifesta així la seva rebel·lia
i el motiu del fracàs de l’empresa: “Em cansa aquesta tirania de la felicitat.
Se us va oblidar una cosa crucial, l’amor de vegades fa mal” (Episodi 5)[vii].
L’amor millorat, aquesta és la tesi de la sèrie, no és el millor dels amors.
La sociòloga Eva Illouz[viii] atribueix els nostres fracassos en la nostra
vida emocional a l’existència de “certs ordres institucionals”, i més encara, a
la modernitat, en concret, al nucli dur cultural i institucional de la
modernitat: “el contractualisme, la integració de homes i dones al mercat
capitalista i la institucionalització del drets humans com a eix de la
personalitat”, la causa del “malestar crònic, desorientació i fins i tot
desesperança” que produeix l’amor.
Marina Garcés[ix]
es pregunta: “com poder estimar-nos bé avui?” Contra el menú tancat d’altres
èpoques, la societat actual ens ofereix una carta extraordinàriament variada de
plats a escollir. Tanmateix, aquesta oferta tan atractiva genera ansietat i
frustració entre la clientela davant la impossibilitat física d’atendre als
il·limitats suggeriments del xef social. La solució, tal com la planteja Garcés,
s’ha de fonamentar en una emulsió d’ingredients que sovint no lliguen bé:
“llibertat i compromís, atenció i experimentació, vincle i descoberta, cura i
passió, el jo i el nosaltres”. Una mena de quadratura del cercle gastronòmic-filosòfic.
No es tracta simplement de fer molt l’amor i de qualsevol manera en un món
alliberat d’entrebancs, sinó fer bé l’amor, o, amb les seves paraules, “fer de
l’amor lliure un bon amor”.
Per a alguns filòsofs, en canvi, la confiança
en l’amor no depèn d’una sàvia combinació de sabors creada per una representant
de l’alta cuina filosòfica ni depèn tampoc d’un canvi infraestructural de les
condicions socials, perquè l’amor per si mateix sent més realitzada la seva
golafreria natural en un buffet lliure
d’un restaurant de carretera que en un tres estrelles michelin i perquè l’amor,
de natural, està mancat d’imparcialitat sigui quina sigui la base
econòmico-emocional hegemònica. L’amor humà està fet així; és capriciós,
discriminatori, injust, poc igualitari. Quan l’amor es converteix en l’únic
fonament de les relacions personals acaba sent abusiu. Un excés d’amor per part
de qui estima pot desembocar en una situació no volguda per la persona
estimada. Per amor, amb les millor de les nostres intencions, podem fer molt de
mal a qui estimem. Pot limitar o acabar amb la llibertat de l’altre. Pot
significar rebre ajuda quan l’altre no se l’espera, quan ni tan sols l’ha
demanat. “Hay amores que matan”, diu la dita popular. Com declara Ernst Tugendhat[x]:
“l’amor necessita de la moral per no acabar sent una relació de poder”. Fernando
Savater[xi] afirma
que “tot el que l’ètica es proposa ho pot aconseguir sense proposar-s’ho
l’amor. Però també és cert que tothom pot proposar-se ser ètic, però no tothom
pot proposar-se estimar“. En una línia
similar, poden trobar a Comte-Sponville[xii] que
diu que si “amb l’amor n’hi hagués prou no caldria la moral”. La moral, continua
el filòsof francès, és un succedani de l’amor, “la moral demana que et
comportis com si estimessis”. Si som honestos, tal com ho plantegen aquests
últims pensadors, l’amor manifesta les seves limitacions a l’hora
d’incorporar-se a la categoria de principis morals universalitzables.
L’imperatiu categòric kantià, si funciona en algun cas, només pot funcionar en l’amor en un sentit negatiu.
No podem estimar a tothom, perquè no volem que tothom ens estimi, (només uns
quants). En l’amor s’acostuma a ser molt selectiu. L’amor per a ser moral
hauria de trair la seva particular essència.
De la mateixa manera que s’ha de barrar
l’aspiració de l’amor de convertir-se en un principi moral, tampoc no l’hem de criminalitzar
tractant-lo com un dels principals promotors del mal en el món, sobretot, quan
es detecta la seva absència. En un llibre d’Ernst Tugendhat[xiii],
que acostumava a utilitzar en les meves classes d’ètica a 4t de l’ESO, El llibre del Manel i la Camil·la,
apareix aquest problema moral: es pot considerar responsable l’individu que,
sense saber que ha ferit una altra que li estimava en secret, inicia una relació
amorosa amb una altra? Aquest comportament es podria considerar similar al
malestar que pot provocar el desenllaç d’una partida d’escacs a qui perd o a la
condemna de la loteria per aquells que no són premiats amb la grossa. La
persona que ha mantingut en secret el seu amor té dret a titllar de cruel i de
comportament reprovable a aquella persona que desconeixia els seus sentiments?
És just el seu ressentiment? Qui ha guanyat la partida d’escacs ha de demanar
perdó a qui ha perdut? Caldria prohibir la loteria perquè només una minoria
surt agraciada? El dolor en aquest casos és producte de la intencionalitat o de
la negligència dels agents que l’han provocat? Si no és així el dany és
inevitable i les queixes no tenen valor moral perquè no hi ha raons acceptables
per atribuir la responsabilitat a qui fa l’acció. Un dels personatges del
llibre, la Camil·la, afirma que “ni tan sols en un món ideal es pot eliminar
totes les formes de sofriment”. Tugendhat defensa que la moral no té com a objectiu
acabar amb el patiment en el món (i menys el provocat pels malentesos
amorosos), l’únic que ens pot servir és per evitar els patiments innecessaris
si i només si són evitables.
La mateixa Marina Garcés[xiv] en
un altre article, a diferència de l’anterior, mostra el seu escepticisme davant
de la possibilitat d’eliminar del tot el dolor generat per l’amor. Fa ús d’una
cita de l’anarquista italià Errico Malatesta, en la qual el revolucionari admet
que fins i tot en la societat més lliure i perfecta els humans continuarem
patint dels mals d’amor. Malatesta estava d’acord amb els filòsofs esmentats
abans: “estimar tothom s’assembla molt a no estimar ningú. L’amor singularitza
i ens singularitza”. I va més enllà en la seva reflexió sobre la crueltat
íntima de l’amor: què passa amb els que “no són estimats mai, per ningú. O molt
poc, o tan remotament que ja ni se’n recorden”?. “Aquesta possibilitat
existeix, encarnada en les vides de moltes persones que ens envolten i que
viuen en silenci la seva falta d’amor”. L’article acaba d’aquesta manera:
“Malatesta sabia que (el dolor provocat
per l’amor) cap revolució no podria resoldre(‘l) del tot”.
Com el picar està en la naturalesa de
l’escorpí, fer mal també està en la naturalesa de l’amor. Repudiem l’amor perquè
de tant en tant d’ell sorgeix la possibilitat de provocar dolor? És legítim
afirmar que l’escorpí és dolent perquè la seva picadura fa mal? Per a l’escorpí picar és inevitable, com és
inevitable que l’amor ocasionalment mossegui. Arribar a entendre aquesta
obvietat va ser letal per a la granota de la faula. L’experiència de la cara
dolorosa de l’amor és una font inesgotable d’apostasies en l’actualitat. Com a
mostra, Soy peor[xv],
una cançó interpretada per Bad Bunny, J. Balvin, Ozuna i Arcangel, on es fa una
declaració coral a ritme de trap contra
el culpable de les seves desgràcies, un homenatge a la innocent granota que va
imaginar-se per un moment lliure de la picadura de l’amor.
No me dediques estados en Facebook porque no los leo
Ni
me tires por Snapchat, lo tuyo yo nunca lo veo
Tú
me hiciste peor, y del amor ateo
Me
cago en tu madre y en la de cupido
A
los dos yo les saco el dedo
https://www.youtube.com/watch?v=LKraxIYKJIk
Barcelona, 19 de
desembre de 2021
[i] Carson, Anne, Eros, el dulce
amargo, Buenos Aires, Fiordo Editores, 2015, pp. 217-233
[ii] op.cit., p. 116
[iii] op.cit., pp.13-25
[iv] Badiou, Alain, entrevistado por Nicolás Tuong, Elogio del amor, versión epub, base vl.2, 2009
[v] Han, Byung-Chul, La agonia del
Eros, Barcelona, Herder 2014
[vi] Bauman, Zygmunt, Amor líquido.
Acerca de la fragilidad de los vínculos humanos, Buenos Aires, Fondo de
Cultura Económica, 2005, pp. 8-10
[viii] Illouz, Eva, Por qué duele el
amor. Una explicación sociològica, Buenos Aires, Katz Editores, 2012, pp.
13-24
[ix] Garcés, Marina, “Amor lliure”, Ara,
20/09/2015
[x] Tugendhat, Ernst, Diálogo en
Leticia, Barcelona, Gedisa, 2001
[xi] Savater, Fernando, El contenido
de la felicidad, Madrid, Ediciones el País, 1986
[xii] Comte-Sponville, André, entrevistado por Delia Rodríguez: “La pareja
feliz es la que ha pasado del deseo a la alegria”, Huffington Post, 23/11/2012
[xiii] Tugendhat, Ernst, El llibre del
Manel i la Camil·la, Barcelona, Gedisa, 2001, Capítol 3
[xiv] Garcés, Marina, “Mal d’amors”, Ara,
12/04/2015
Comentaris