"Filosofia inacabada" de Marina Garcés
Per què has escrit el llibre Filosofia inacabada?
Perquè necessitava retrobar-me amb la filosofia. Vaig decidir estudiar filosofia per poder-me relacionar amb un món que em costava d’entendre, i 25 anys després necessitava entendre quin valor podia tenir el llegat filosòfic i la filosofia com a pràctica en el món actual. I entendre això em va portar a rellegir la filosofia contemporània i a ressituar el sentit de la filosofia en el nostre difícil present.
En el pròleg del llibre et desmarques de l’historicisme i apostes per un ambientalisme filosòfic.
Un dels temes que marquen el debat de la filosofia del segle XX és el de la possibilitat o no de seguir fent filosofia dins la història de la filosofia. És a dir, com continuar una història que entra en crisi al segle XX perquè suposa el fracàs del projecte emancipador de la modernitat. Per a mi, actualment ja no es tracta de continuar preguntant com es pot seguir amb aquesta tradició, i si s’ha acabat o no aquest projecte, sinó de fer un salt fora de l’historicisme. Ja no té sentit seguir estirant el fil d’una història moribunda i prolongant la crisi de la filosofia. Proposo sortir d’aquí, arriscar el pensament i obrir les preguntes que el nostre món actual ens planteja. Aleshores, ja no trobarem una història del pensament en crisi, sinó una diversitat de contextos en què el pensament es fa necessari, imprescindible per viure. Del que es tracta és de tenir cura d’aquests contextos, d’aquests ambients que, com els ecosistemes, posen en perill les nostres condicions de vida.
¿En la segona part del llibre intentes tancar el relat del segle XX per construir-ne un de nou?
No és ben bé això. Entre la primera i la segona part del llibre hi ha dues estratègies d’aproximació diferents a la nostra actualitat i a la situació filosòfica del nostre temps. La situació filosòfica del nostre temps, allò que necessitem pensar, és una possibilitat totalment nova que enfronta el conjunt de la humanitat: la possibilitat d’estar-nos destruint en temps real. Com es pot travessar aquesta situació? Com hi hem arribat i com l’hem de revertir? Com s’ha d’inacabar el món a la fi del món? A la segona part del llibre mostro com el segle XX, que és el segle en què s’experimenta la catàstrofe del projecte de la modernitat, ens pot donar eines encara per pensar-nos avui. La filosofia del segle XX expressa aquest final i a l’hora és d’una riquesa crítica i conceptual excepcional. És imprescindible llegir-lo de nou per treure’n les lliçons i continuar-ne els aprenentatges.
No liquides el pensament del segle XX, sinó que n’aprofites coses.
La filosofia és un gran camp d’experimentació i de col·laboració entre personatges, nocions, problemes. En aquest sentit, no és lineal, sinó que autors i textos antics tornen a ser actuals a la llum de determinats problemes. Per això els podem tornar a llegir. A vegades és més actual una obra del segle V que un coetani nostre que està absolutament fora del temps, i aquesta és la potència del pensament. La qüestió és com recollir aquesta potència i fer-la actual, intempestiva. La filosofia ens dóna aquesta possibilitat. Més concretament, el que ens dóna la filosofia contemporània és un conjunt de pistes per començar a pensar tot allò que els sistemes de pensament totalitzadors havien deixat fora: les diferències, els fragments, les runes, les ambivalències, el silenci, el cos, l’absurd... Ara que no ens orienta cap horitzó, hem d’aprendre a trobar la veritat allà on sembla amagar-se, on sembla haver-se destruït.
Parles de la socialització de la filosofia, de qui pot pensar i sobre què podem pensar. ¿Com evitem que les elits s'apropiïn del pensament?
La filosofia té una vocació igualitària radical. Com diu la paraula mateixa, filo-sofia, és el desig de saber, l'amor pel saber: per tant, aquella relació que tenen amb el saber els que no el posseeixen ni ho pretenen. És un desig que tenim tots, mentre que els sabers normalment els monopolitzen uns quants (sacerdots, legisladors, professors...). Per tant, la vocació igualitària de la filosofia no pretén que tothom sàpiga el mateix, sinó que tothom comparteix el desig de saber i la possibilitat de qüestionar les veritats dels altres. Això, avui, es viu d'una manera molt paradoxal. Per una banda, tenim un accés enorme al coneixement, a la informació i al saber. Les xarxes socials, l'educació pública, etc., ens donen una possibilitat de relació amb un coneixement immens i molt poc monopolitzable. Però al mateix temps, cada cop és més difícil relacionar-se amb tot aquest coneixement de manera que en puguem treure una experiència amb sentit i, per tant, una experiència lliure. Més accés al coneixement no està provocant més llibertat ni més igualtat. El pressupòsit emancipador de la il·lustració està en qüestió. En aquest context paradoxal, la filosofia ens ha de donar eines crítiques i alhora noves possibilitats de teixir relacions entre informacions i coneixements aparentment inconnexos.
En un article publicat a l'ARA, El desig i la dificultat, comentaves que existeix un discurs cultural en què "l’antielitisme es converteix en una nova forma d’elitisme".
Sí, en els últims temps s'està sentint un discurs antielitista que, en defensa de la cultura popular, el que fa és pressuposar què ha d'interessar al poble. Amb això, s'aïlla el poble i els seus interessos d'aquells que parlen en nom d'ell. Em sembla una perillosa forma d'elitisme: una veu que s'alça contra l'alta cultura li està dient al poble amb què s'ha de conformar i a què es pot dedicar; bàsicament, a l'esport, a la cultura de masses i a la indústria cultural. Jo em pregunto: ¿la filosofia, que parla a qualsevol des de la potència que tots compartim de pensar, és elitista? ¿Que sigui difícil vol dir que només és per a uns quants? Em nego a pensar-ho. La dificultat no és excloent, al contrari. Dificultat i claredat no s'oposen. I l'únic criteri que em serveix és el de la necessitat: ¿necessitem, col·lectivament, les formes d'expressió i de creació de sentit que ens donem els uns el altres, siguem molts o pocs? Minoria és allò que s'escapa dels grans patrons de comportament. Però precisament per això, qualsevol pràctica vertaderament minoritària interpel·la tothom.
De què s’ha d’emancipar la filosofia en el món actual?
La filosofia té el gran repte d’emancipar-se de les formes que l’han neutralitzat i que l’han codificat com un producte acadèmic, específic i restringit a l’abast d’uns quants que s’hi poden dedicar i que l’han convertit en un espai de codi tancat, críptic i, en el fons, reservat a uns quants privilegiats. La filosofia no és una pràctica de privilegiats, ni de gent estranya ni de gent al marge dels problemes comuns. Del que parla la filosofia és de problemes comuns. En els filòsofs hi trobem l’expressió de veus singulars que busquen raons comunes. La filosofia com a especialitat acadèmica tancada en ella mateixa no té existència pròpia, i no té cap força perquè es torna ridícula. Aquest llibre també va en contra d’aquesta deriva defensiva de la filosofia. No s’ha de defensar la filosofia. No és una planteta fràgil o una espècie en extinció, sinó una necessitat humana fonamental i, per tant, no és dèbil. Al contrari, és forta, molt potent i, per tant, perillosa.
Existeix una microfilosofia i una macrofilosofia?
És possible, en el sentit que també parlem de micropolítica i macropolítica. El que passa és que jo crec que sempre estan relacionades. A finals del segle XX als que estudiàvem filosofia ens deien que els grans sistemes s'havien acabat i que l'últim gran exponent era la filosofia de Hegel. A partir d'aleshores només podia haver-hi fragments de sentit, fragments de discurs, aproximacions parcials i sempre interpretatives a trossos de realitat. I és veritat, però el que estem redescobrint, des de molts àmbits del saber, és la possibilitat d'una nova sistemàtica. Per això ens podem rebel·lar contra la dictadura dels finals i la condemna a ser post tot, pòstums, per tant. És una sistemàtica que no necessita d'un principi i un final ni d'una representació jeràrquica de la realitat. Filòsofs com Deleuze ens han ensenyat les possibilitats de les relacions obertes i impensades però no arbitràries. Crec en la necessitat d'una nova unitat del coneixement. Per això l'arbre de la portada del llibre, del pintor Raimond Vayreda, és un arbre tort, obert i inacabat. Entre arbre i rizoma, cruïlla de sentit i recorregut infinit.
Has trobat dificultats de llenguatge per explicar la filosofia inacabada?
Sí. La filosofia porta el llenguatge als seus límits, és a dir, al llindar del que es pot dir i el que no es pot dir encara, entre el pensable i l'impensable. Tota filosofia projecta, doncs, una ombra i obre espais de silenci. Per tant, la filosofia és tan important pel que diu com pel que no diu, pel que pensa com pel que deixa per pensar. I jo crec que tots els que ens hi dediquem d'alguna manera, amb més o menys fortuna, el que intentem és això, no tancar el sentit del que volem dir, sinó anar al límit del que podem pensar, del que podem dir, del que som i del que sabem. Per tant, hem d'anar als nostres propis límits i mostrar-los. Només així el pensament d'un interpel·la un altre. Només així el pensament pot ser continuat i sempre inacabat.
En un capítol del llibre formules tres interrogants sobre Hannah Arendt que m'agradaria plantejar-te a tu. El primer és: a quin corrent de pensament pertany la teva filosofia?
Com ella, no et sabré respondre, perquè m'interessen més els problemes que els corrents.
El següent, en quina disciplina emmarques els teus treballs?
Més que en una disciplina, els emmarcaria en la filosofia entesa com a pràctica. La filosofia és una pràctica de pensament, és una pràctica conceptual i és una pràctica de vida. En aquest sentit, és molt disciplinada, però no és una disciplina.
I el tercer, com t'alineem políticament?
Jo entenc la política des del que molts n'hem dit politització de la vida o de l'existència. És a dir, realment des de la idea que la vida comporta un compromís fonamental amb el món que compartim, amb un món comú. Des d'aquest compromís fonamental de l'existència no entenc una filosofia que no sigui política, que no vol dir ideològica.
Si algú demana certeses a la filosofia, tu què li respons?
Jo li diria que la filosofia serveix per travessar i desfer confusions que ens encadenen, i en aquest sentit és una eina de claredat, un eina crítica que busca veritats per canviar les coses. Les veritats no són idees eternes i universals, vàlides per a tothom en qualsevol temps i context. Les veritats són les perspectives que ens donem, les posicions que construïm i compartim per tenir una vida més bona, més valenta i més justa. Això és la veritat. Com la defensarem i com lluitarem per aconseguir-ho, això és el que canvia en cada context, ambient i temps, i per això la filosofia no s’acaba mai i ha de seguir fent-se i ha de seguir buscant-se.
Treure a la llum confusions que no volem saber que existeixen...
La filosofia no és només una eina clarificadora, sinó que també és una eina violenta. La filosofia és violenta per definició, i alhora curosa i tendra. Violenta aquells marcs que organitzen els sentits d'allò que estem disposats a reconèixer com a propi, com a pensable, com a habitable, i, per tant, desorganitza el sentit comú per exigir-nos que ens posem cara a cara amb veritats que no ens agraden, que ens incomoden i que ens descol·loquen. Alhora, ens obre la possibilitat de relacionar-nos-hi d'una altra manera, d'aprendre a respirar altra vegada. Si la filosofia s'ha vist sempre com a estranya no és perquè digui coses rares, sinó perquè diu el que no ens agrada sentir i ens exigeix tornar a pensar-ho. Per això la filosofia no és teoria sinó que és interpel·lació. És en aquest sentit que és dialògica: és pensament adreçat a un altre. No hi ha filosofia privada, qualsevol pensament filosòfic s'adreça a algú, que pot ser qualsevol si està disposat a rebre'n les conseqüències.
Xavier Cervantes, entrevista a Marina Garcés: "La filosofia no és una pràctica de privilegiats", Ara 28/11/2015
Comentaris