La necropolítica indirecta.

Ja no només ens matem els uns als altres, sinó que ens matem junts. La mort no és el resultat, només, de l’assassinat, sinó que ens donem la mort vivint. Això és el que ens fa insuportable abordar seriosament el problema del canvi climàtic: agafant el cotxe, consumint, viatjant, encenent els llums de casa al vespre o alimentant les bateries dels dispositius que portem a sobre estenem mort sobre nosaltres i sobre el món. Vivim i matem i no sabem com parar-ho, perquè no ens mou la intenció sinó que ens atrapa la impotència. Impotència de no poder parar: la paradoxa és tan dolorosa que acaba anestesiant-nos mentre seguim intoxicant-nos.

Deia Foucault que el poder sobirà es basava a poder matar i que després, amb l’evolució de les monarquies absolutes cap als estats moderns, el poder es va fer biopolític i es va concentrar a gestionar la vida. Ara podríem dir que la impotència, compartida per súbdits i per poderosos, és no poder deixar de matar, de matar-nos. Una necropolítica indirecta, doncs, en la qual es confonen, finalment, víctimes i botxins.

El que està per veure és quan començaran a confondre’s els privilegiats i els desfavorits dins d’aquesta màquina d’extermini. El capitalisme era un sistema de la distinció que funcionava oferint privilegis de manera diferenciada i dinàmica: el burgès no ho era per estament sinó que ho havia arribat a ser apropiant-se dels mitjans de producció; el proletari podia aspirar a ser petitburgès gràcies al treball, a l’estalvi i a la inversió; l’emprenedor pot aspirar a l’èxit encomanant la seva sort al risc i a la visió de l’oportunitat, i el precari o l’immigrant poden jugar-se cada dia la vida aspirant, a la desesperada, a una vida millor. En tots els casos, el capitalisme funciona oferint la promesa, mai del tot garantida però sempre possible, d’una millora en les condicions de vida. El relat de conjunt d’aquesta manera capitalista de viure era la ideologia del progrés i del desenvolupament.

Ara la promesa de vida s’ha trencat. Encara queda un sistema de privilegis a curt termini: el benefici ràpid. L’explotació intensiva. L’extractivisme i el saqueig. Agafa els diners i corre... Però fins on? La secessió dels rics, cada cop més allunyats de les vides que exploten i de les terres que destrueixen, no pot escapar de la contaminació de l’aire, de la intoxicació dels aliments ni de l’alteració de les temperatures a tot el planeta. El càncer entra a totes les cases, sense distinció. L’extermini dissemina el genocidi i el fa indistint.

Les bombes pagades amb petroli han arribat a París abans que la cimera pel clima. Les primeres han causat morts visibles als carrers. La segona, si no funciona, en causarà encara molts més, tot i que potser no els veurem ni els plorarem junts.

Marina Garcés, Extermini, Ara 22/11/2015