Entrada triomfal de Crist a Brussel·les l’any 1889

Entrada triomfal de Crist a Brussel·les l’any 1889 by James Ensor

Ostende és ara una ciutat moderadament turística però a mitjans del segle XIX, quan hi va néixer James Ensor, era un poble de pescadors pobres i de comerciants d’una modesta prosperitat. Fill d’aquest ambient, el pintor es va educar amb les històries dels mariners i amb les fantasies que transportaven els objectes exòtics que es venien a la botiga familiar. Així va descobrir la importància de la llum i el poder de la màscara. Sembla ser que les disfresses del Carnaval, presents a la botiga, el van marcar de manera perdurable. I la llum, la llum del mar del Nord, va ser la seva gran passió: als seus dibuixos la va qualificar amb atributs que semblen propis d’una amant.

Com a artista James Ensor va ser reconegut a mitges, o va ser reconegut menys del que ell creia que es mereixia. I és probable que tingués raó perquè la seva pintura, juntament amb la de Munch, és la clara precursora de l’esclat expressionista. Els seus estudis sobre les possibilitats de la llum són extraordinaris i, en certs sentits, van més enllà dels experiments impressionistes. No obstant això, l’obra mestra d’Ensor no té res a veure amb l’impressionisme i sí, molt, amb un ordenat caos carnavalesc en què la llum adquireix una dimensió llibertària. El quadre, de grans proporcions, és una visió pintada el 1888 d’un esdeveniment que tindrà lloc l’any següent. D’acord amb aquesta anticipació el pintor el va titular Entrada triomfal de Crist a Brussel·les l’any 1889. Una pintura, doncs, visionària.

Però l’entrada no va ser triomfal. Crist sembla rodejat per la indiferència i disposat al sacrifici com dos mil anys abans. Brussel·les és una Jerusalem plena de màscares carnavalesques on es representa la tragicomèdia social d’una burgesia violentament immersa en el ball de les masses. El quadre és un prodigi de dinamisme i un manifest per a la pintura del futur. No va aconseguir l’acceptació dels crítics i, a més, va ser acusat de blasfem. Els que el volien veure havien d’anar a l’estudi de l’artista. Al final de la seva vida Ensor va confessar que era ell qui era, enmig de les masses, allà a Brussel·les l’any 1889.

Rafael Argullol, El futur és una màscara del passat, Ara 08/11/2015