L'economia de l'atenció.

L’altra nit conduïa de tornada a casa, després d'haver vist a Girona l'Ubu de William Kentdrige que ha programat Temporada Alta. Encara corpresa per la violència de l’obra, on es relaten les atrocitats comeses contra els negres a Sud-àfrica, vaig posar la ràdio. Necessitava una veu que m’acompanyés en la intimitat del cotxe a la nit. En lloc de tertúlies de futbol i polítiques, que normalment és el que ofereix la ràdio, vaig tenir la sort de trobar la veu d’un home gran que reflexionava sobre la imminència de la seva mort.

Deia que no li feia por ni l’entristia morir, perquè tenia la sort d’haver viscut una vida sencera i plena. Només se n’aniria, deia, amb una recança: no haver estat mestre d’escola. No haver ensenyat a nens i nenes d’entre 8 i 11, precisava, que és l’edat en què s’aprèn a mirar el món. M’agradaria haver pogut ensenyar als infants a mirar una margarita o els grills d’una taronja, va concloure. Quina emoció. No es pot dir millor què és educar: acompanyar la mirada dels nens cap als grills oberts d’una taronja. El món s’obre en aquest gest. Com en aquell vers de Salvat-Papasseit, del poema Res no és mesquí, on diu: “I no som mai un plor / sinó un somriure fi / que es dispersa com grills de taronja”.

Vaig deduir, pel que deien els locutors, que qui parlava era Emilio Lledó. El filòsof del llenguatge i de la memòria es dolia de no haver estat a prop dels nens, de no haver tocat el moment clau de l’educació, allà on la mirada es fa experiència i vincle. Vaig pensar que també em podria passar, que si arribo a vella també podria sentir una cosa semblant. Tants anys compartint escrits i discursos filosòfics per a adults sobre com viure, aprendre i canviar el món, mentre deixem que els nens hi arribin amb la mirada assetjada per una distracció que captura i sotmet l’experiència que en podem fer.

La mirada capturada: ja en parlava Plató al mite de la caverna i ara en treuen profit els economistes de l’atenció. No m’invento l’expressió; l’economia de l’atenció ja és una disciplina molt valorada a les escoles de negocis, que estudia com fer rendible aquest bé cada cop més escàs que encara tenim cadascú de nosaltres: la nostra capacitat d’atendre. Aprendre a mirar els grills d’una taronja és una pràctica d’alliberament, ja sigui de la caverna o del compte de resultats de les activitats econòmiques que l’exploten. Per això educar és sempre desviar per descobrir. I no ens calen grans recursos: només gent capaç d’estar, amb petits i grans, davant de la realitat que s’obre.

Marina Garcés, Grills de taronja, Ara 25/10/2015