Pintura i narrativitat.

Des del mateix origen de la pintura els pintors han volgut enfrontar-se a les tres limitacions pròpies del seu art predilecte: l’estatisme, la manca de narrativitat i la presó bidimensional de les formes pictòriques. Els assaigs per conquerir el moviment són múltiples, sigui a través de l’expressionisme del llenguatge, sigui a través del seguiment de la llum. Molts pintors, com Van Gogh o Cézanne, han considerat que si aconseguien captar l’evolució cromàtica de la llum també dotarien de moviment les seves obres. D’altra banda, la narrativitat -que tenen la literatura i la cinematografia- la pintura l’ha buscat en la serialitat: diverses escenes en un únic escenari.

Però, en l’art occidental, la limitació més dolorosa ha sigut la bidimensionalitat de la pintura. La construcció en perspectiva és l’eix central entorn del qual observem la lluita estilística per crear una il·lusió òptica que atrapi l’espectador i el transporti cap a un món en tres dimensions. A la retina se li exigeix viatjar més enllà de la superfície plana del fresc o de l’oli. Els renaixentistes i barrocs traslladaven, així, a l’art la revolució cosmològica de la seva època.

A la nostra, no obstant això, no n’hi ha prou amb les tres dimensions. Volem una mirada més ampla. Els surrealistes van voler que evitéssim les coordenades dels somnis. Inspirat en part per ells, però amb un univers radicalment propi, Maurits Cornelis Escher va crear un excepcional conjunt de gravats que posava en qüestió els nostres referents quotidians. Eren visions adequades a la nova cosmogonia d’Einstein, com la que porta per títol Relativitat. Tanmateix, Escher protestava contra les influències externes. Deia que s’asseia a les fosques i tancava els ulls. Després dibuixava el que havia vist.

Una cosa semblant ja l’havia dit Ferdinando Bibiena (1657-1743), escenògraf, gravador i arquitecte barroc. Bibiena, com poc després el seu compatriota Giovanni Battista Piranesi, estava obsessionat en el trencament de l’espai tradicional. I les seves memorables escenografies teatrals creuades permetien perspectives accelerades en dues direccions que anticipen la recerca surrealista contemporània.

Rafael Argullol, L'escala de l'etern retorn, Ara 29/11/2015