Vivim en un món comú, però no ens dolem en comú.

Judith Butler

No parlem de geometria, sinó de cossos i de bombes. 97 persones van perdre la vida i 200 van resultar ferides en un atemptat en un acte per la pau amb el Kurdistan. Imaginem aquest mateix atemptat pocs quilòmetres més a prop: a Atenes, a Viena, a Berlín, a París o a Barcelona. El temps i la història s’haurien aturat. Parlaríem de la fi de la civilització europea i de la crisi dels valors democràtics. Ompliríem els diaris de narracions i d’històries de les víctimes. Faríem minuts de silenci i actes d’homenatge. I pensaríem que alguna cosa hem fet malament.

Però l’atemptat ha tingut lloc just a l’altra banda de la frontera del nostre món. Els ha tocat a ells, els turcs, els altres, aquells que no reconeixem com a nosaltres, aquells que no ens posen en crisi perquè no són europeus, com els sirians o els palestins, o els magribins... Ja no diguem els que són encara una mica més foscos. I dels negres ni en parlem, que encara que corrin pels túnels del metro de Barcelona són les ombres d’un món que no és el nostre. El nostre.

El que estic escrivint avui és d’una banalitat que espanta. Gairebé me n’avergonyeixo i buscaria arguments i referències sofisticades per fer de filòsofa interessant i quedar bé i acompanyar el benestar i la bona consciència dels nostres diumenges. Però la filosofia és precisament el desafiament a la banalitat i a l’estupidesa. Deleuze deia que es pensa contra l’estupidesa del propi temps. I sabia, com sabem tots, que l’estupidesa no és un mal menor, sinó que és el principal aliment de la crueltat, de la maldat i de la injustícia.

Vivim en un món comú, però no pensem en comú. Vivim en un món comú, però com diria la filòsofa Judith Butler no ens dolem en comú. Per això, mentre que el discurs es vesteix amb les gales de l’universalisme, el dol demarca el territori dels nosaltres veritablement reconeguts.

Així com el món global és una ficció, l’universalisme és una mentida. El filòsof francès Merleau-Ponty es preguntava si la filosofia podia seguir aspirant a ser una expressió universal o només li quedava ser una expressió culturalment local. Enfront de l’universalisme mentider i del relativisme cínic, Merleau-Ponty reivindicava, en un assaig, una universalitat obliqua. Quina expressió tan curiosa. Volia dir, imagino, un pensament de l’universal que no ens caigui a sobre des de dalt sinó que ens toqui de costat, d’igual a igual. És l’universalisme de l’afecte i, per tant, de la implicació concreta amb allò que pateixen i gaudeixen els altres. Merleau-Ponty no parlava d’emocions fugisseres, com la que provoca a l’Europa-fortalesa un nen mort que arriba surant a la costa. Parlava del compromís amb el fons comú de l’experiència humana i amb el seu que és el nostre sofriment. Ens hi atrevim?

Marina Garcés, Universalitat obliqua, Ara 18/10/2015