La pitxa un lio

Alumnes de centres de secundària de la comarca han assistit a una xerrada i han visitat l’exposició Neurociència i Creativitat del projecte Milestone, en el marc de la Setmana de la Filosofia que Vilafranca celebra coincidint amb el IV Congrés Català de Filosofia. Uns 300 joves van conèixer els estrets vincles entre neurociència i creativitat i com genis de la talla d’Einstein, Kant o Newton patien algun trastorn mental. Actualment, la ciència afirma que aquests científics o pensadors eren més creatius perquè a causa del seu trastorn mental veien la realitat diferent. L’activitat creativa del cervell és, doncs, un àmbit de gran interès per als neurocientífics i cada vegada més diverses investigacions constaten que actuant sobre el cervell, es podria provocar artificialment la creativitat o curar malalties. Els límits ètics que comportaria és una de les qüestions que s’ha plantejat a aquests joves, com explica el professor de Filosofia de l’institut dels Monjos, Daniel ...

En cada uno de nosotros hay un tecnófilo (agradecemos que la técnica nos ayude en nuestra vida cotidiana) y un tecnófobo (renegamos de la esclavitud de las “maquinitas” en la que, a menudo, nos caemos). Como tecnófilos pues no podemos no agradecer que, por ejemplo, una prótesis nos ayude a poder andar sin dolor, que comunicarnos por correo electrónico nos facilite el intercambio de mensajes, rápida, cómoda y casi gratuitamente. Pero somos tecnófobos cuando vemos padecer a nuestros mayores por un encarnizamiento terapéutico que les impide salir de esta vida con dignidad. Somos tecnófobos cuando constatamos que la gestión que antes no llevaba media hora, en la actualidad, con los protocolos que nos imponen las administraciones públicas o privadas, o los cambios que llevan a cabo las empresas informáticas para vender más, nos lleva medio día, si somos capaces de completarlas. (El libro de David Graeber   La Utopía de las normas , Ariel, 2015, muestra la maraña en la que la buro...

Por supuesto, ¡la suerte favorece a los que están preparados! El trabajo duro, el ser puntual, el llevar una camisa limpia (preferiblemente blanca), el utilizar desodorante, y este tipo de cosas convencionales contribuyen al éxito; son, sin duda, necesarias, pero es posible que sean insuficientes porque no son la causa del éxito. Lo mismo se puede decir de los valores convencionales de la persistencia, la obstinación y la perseverancia: necesarias, muy necesarias . Es necesario salir a la calle y comprar un décimo de la lotería para poder ganarla. ¿Significa que el esfuerzo de ir a comprar el décimo ha causado la ganancia? Es más, puesto que la mayoría de los éxitos están causados por muy pocas “ventanas de oportunidad”, el no aprovecharlas puede ser mortal para la carrera profesional de uno. ¡Hay que arriesgarse! Observe que nuestro cerebro invierte a veces el sentido de la causalidad. Suponga que las buenas cualidades son causa del éxito; a partir de ese supuesto, a pesa...

Karl Marx Desde mediados del siglo XIX, y casi en régimen de monopolio tras la II Guerra Mundial, una de las alternativas teóricas (y prácticas) más formidables de la democracia liberal ha sido el marxismo. Este cuerpo doctrinal es prolijo pero parte de un tronco común, la interpretación o enmienda de las principales obras de Karl Marx (1818-1883) y Friedrich Engels (1820-1895). Ambos intelectuales y pensadores alemanes tuvieron un impacto importantísimo en el nacimiento de los movimientos socialistas, comunistas y sindicales. Es imposible entender la historia de las ideas sin hacer mención a su influencia y, por supuesto, en el campo de la democracia esto no es una excepción. En este artículo me gustaría revisar brevemente algunos de los argumentos que maneja esta tradición de pensamiento, especialmente los de Karl Marx . De entrada quiero disculparme, ya que me veo obligado a ceñirme a su concepción del Estado y de la democracia. Eso me obliga a dejar aparcado otros aspe...

Ja no només ens matem els uns als altres, sinó que ens matem junts. La mort no és el resultat, només, de l’assassinat, sinó que ens donem la mort vivint. Això és el que ens fa insuportable abordar seriosament el problema del canvi climàtic: agafant el cotxe, consumint, viatjant, encenent els llums de casa al vespre o alimentant les bateries dels dispositius que portem a sobre estenem mort sobre nosaltres i sobre el món. Vivim i matem i no sabem com parar-ho, perquè no ens mou la intenció sinó que ens atrapa la impotència. Impotència de no poder parar: la paradoxa és tan dolorosa que acaba anestesiant-nos mentre seguim intoxicant-nos. Deia Foucault que el poder sobirà es basava a poder matar i que després, amb l’evolució de les monarquies absolutes cap als estats moderns, el poder es va fer biopolític i es va concentrar a gestionar la vida. Ara podríem dir que la impotència, compartida per súbdits i per poderosos, és no poder deixar de matar, de matar-nos. Una necropolítica indi...

Des del mateix origen de la pintura els pintors han volgut enfrontar-se a les tres limitacions pròpies del seu art predilecte: l’estatisme, la manca de narrativitat i la presó bidimensional de les formes pictòriques. Els assaigs per conquerir el moviment són múltiples, sigui a través de l’expressionisme del llenguatge, sigui a través del seguiment de la llum. Molts pintors, com Van Gogh o Cézanne, han considerat que si aconseguien captar l’evolució cromàtica de la llum també dotarien de moviment les seves obres. D’altra banda, la narrativitat -que tenen la literatura i la cinematografia- la pintura l’ha buscat en la serialitat: diverses escenes en un únic escenari. Però, en l’art occidental, la limitació més dolorosa ha sigut la bidimensionalitat de la pintura. La construcció en perspectiva és l’eix central entorn del qual observem la lluita estilística per crear una il·lusió òptica que atrapi l’espectador i el transporti cap a un món en tres dimensions. A la retina se li exigei...

Per què has escrit el llibre Filosofia inacabada? Perquè necessitava retrobar-me amb la filosofia. Vaig decidir estudiar filosofia per poder-me relacionar amb un món que em costava d’entendre, i 25 anys després necessitava entendre quin valor podia tenir el llegat filosòfic i la filosofia com a pràctica en el món actual. I entendre això em va portar a rellegir la filosofia contemporània i a ressituar el sentit de la filosofia en el nostre difícil present. En el pròleg del llibre et desmarques de l’historicisme i apostes per un ambientalisme filosòfic. Un dels temes que marquen el debat de la filosofia del segle XX és el de la possibilitat o no de seguir fent filosofia dins la història de la filosofia. És a dir, com continuar una història que entra en crisi al segle XX perquè suposa el fracàs del projecte emancipador de la modernitat. Per a mi, actualment ja no es tracta de continuar preguntant com es pot seguir amb aquesta tradició, i si s’ha acabat o no aquest ...

Creativitat i Cervell. IV Congres Català de Filosofia a Vilafranca del Penedes. from Manel Villar (IES Guillem Catà)

Hi ha dues expressions enigmàtiques que recorren els escrits dels últims anys de Gilles Deleuze : una és quan diu, en diversos llocs, que creure en el món és el que més ens falta. Ja la vaig comentar en un  Fora de classe . I l’altra és que la filosofia, l’art i la política invoquen un poble que sempre falta. Deleuze , el filòsof spinozià que celebra la immanència de l’ésser (és a dir, que no hi ha res més enllà del que és), i crític, com Nietzsche , de tot anhel de transcendència, apunta en l’últim moment a una doble manca: la creença i el poble. Vull creure i així ho entenc que aquestes mancances no són res que Deleuze lamenti o trobi a faltar. Són, tot el contrari, la possibilitat de crear món i de crear formes de vida més lliures per al poble. El poble que falta és el revers de la plenitud del poble que invoquen tant el populisme com l’utopisme. El primer el vol plenament present i representat en l’estat i les seves formes. El segon el vol plenament present i transparen...

L’altra nit conduïa de tornada a casa, després d'haver vist a Girona l' Ubu de William Kentdrige que ha programat Temporada Alta. Encara corpresa per la violència de l’obra, on es relaten les atrocitats comeses contra els negres a Sud-àfrica, vaig posar la ràdio. Necessitava una veu que m’acompanyés en la intimitat del cotxe a la nit. En lloc de tertúlies de futbol i polítiques, que normalment és el que ofereix la ràdio, vaig tenir la sort de trobar la veu d’un home gran que reflexionava sobre la imminència de la seva mort. Deia que no li feia por ni l’entristia morir, perquè tenia la sort d’haver viscut una vida sencera i plena. Només se n’aniria, deia, amb una recança: no haver estat mestre d’escola. No haver ensenyat a nens i nenes d’entre 8 i 11, precisava, que és l’edat en què s’aprèn a mirar el món. M’agradaria haver pogut ensenyar als infants a mirar una margarita o els grills d’una taronja, va concloure. Quina emoció. No es pot dir millor què és educar: acompany...

Sobradas razones para afirmar que no existes La paradoja de la sorites o paradoja del montón de los filósofos megáricos reza así: supongamos que tenemos un montón de mil granos de trigo. Si apartamos los granos uno a uno, ¿en qué punto cesa de ser un montón? ¿Cuándo un montón deja de ser un montón? Algo similar ocurre con el ser humano. ¿Cuándo se deja de ser humano? ¿Cuándo se empieza? ¿Dónde trazamos la frontera? ¿En qué punto somos nosotros si físicamente apenas no existimos, biológicamente estamos siendo continuamente sustituidos y psicológicamente somos incapaces de objetivar nuestro lugar en el mundo? ¿Cómo podemos siquiera considerar que estamos vivos si nos pasamos gran parte de nuestra vida durmiendo o actuando bajo la férula de nuestro piloto automático mental? ¿Cómo afirmar que somos libres si bailamos al son de la química, la genética y la física? En qué nos diferenciamos biológicamente de otras especies vivas, o incluso de una mesa de madera, que en palabras...