La pitxa un lio

Un estupendo  artículo   de la revista de divulgación Quanta Magazine compara la historia de la inteligencia artificial basada en redes neuronales con el cerebro humano formado por redes de neuronas biológicas. Poco tienen que ver una con otro y, sin embargo, en una segunda mirada, sí pueden compararse y usarse para explorarse mutuamente.  Las redes neuronales están formadas por capas en las que residen las neuronas artificiales: programas mínimos que reaccionan a las interacciones que vienen de otros programas y responden con una nueva señal que activa o desactiva a otras neuronas. En cada capa, las neuronas artificiales se interconectan en modos geométricamente complicados y las capas, a su vez, se interconectan también de forma compleja. Es lo que se llamó "procesamiento masivamente paralelo" que, como enseñó Geoffrey Hinton, pueden ser adiestradas mediante un procedimiento matemático probabilístico, "backpropagation", tomado de la termodinámica, que circuita las...

David Chalmers distingeix entre els "problemes fàcils" de la consciència, que impliquen la comprensió dels mecanismes subjacents a les funcions cognitives com l'atenció i la memòria, i el "problema difícil", que aborda la qüestió de   per què   i   com   sorgeix l'experiència subjectiva (Chalmers, 1995).   Els qualia són les sensacions crues de l'experiència: la vermellor del vermell, el gust de la xocolata, la sensació d'alegria. El problema difícil pregunta com els processos físics donen lloc a aquests estats subjectius i qualitatius. Els sistemes d'IA actuals, malgrat les seves impressionants capacitats, manquen d'aquesta dimensió qualitativa. Poden reconèixer cares, traduir idiomes i fins i tot compondre música, però no hi ha proves que experimentin aquestes tasques subjectivament. Això planteja la pregunta crítica: poden els sistemes purament físics, com els ordinadors,   sentir  realment  alguna cosa? O és la consciència una propietat i...

... el “efecto Ringelmann” sugiere que al formar parte de un grupo tendemos a reducir nuestra implicación individual, en parte porque sentimos que otros se harán cargo, diluyendo nuestra corresponsabilidad en el conjunto. Los esfuerzos se amortiguan entre sí, produciendo una especie de entropía social que dispersa ineficazmente nuestro potencial. La sociedad entera, extrapolaba Ringelmann, corre el riesgo de tirar con una fuerza que, paradójicamente, tiende asintóticamente a cero. Esta intuición, aunque expresada en términos físicos y agrícolas, apunta a un rasgo persistente de la condición humana. Nos gusta pensar que juntos somos más fuertes, pero no en cualquier circunstancia. El anonimato del grupo nos ofrece una oportunidad para escondernos detrás de los demás, relajando nuestro compromiso. Y no son menores las consecuencias a largo plazo de este déficit silencioso. El efecto Ringelmann ha sido replicado de forma notablemente consistente en términos no físicos. Psicólogos sociales...

https://www.youtube.com/watch?v=6kPHnl-RsVI

En l'era florent de les pròtesis avançades, les interfícies cervell-ordinador i l'enginyeria genètica, la visió de Donna Haraway del cíborg sembla menys una fantasia de ciència-ficció i més una realitat en evolució. Aquest nou context requereix una reavaluació crítica dels límits entre el físic i el digital, l'humà i la màquina, i les consideracions ètiques que acompanyen aquestes línies cada cop més borroses. Hem d'abordar les implicacions d'integrar la tecnologia en el nostre ésser, anant més enllà del purament teòric per entendre com aquests canvis remodelen les nostres experiències viscudes i les nostres estructures socials. El nucli de l'argument de Donna Haraway a Un manifest cíborg és el rebuig dels binaris rígids. Va declarar la famosa frase que "el cíborg és una imatge condensada tant de la imaginació com de la realitat material" (Haraway, 1985, p. 150). Això significa que hem de resistir la temptació de veure la tecnologia com a purament ext...

  L'era digital, malgrat tota la seva promesa de connexió, irònicament ha fomentat l'aïllament dins de silos ideològics. Els algoritmes, dissenyats per maximitzar la participació, sovint gestionen fluxos d'informació personalitzats, reforçant creences preexistents i limitant l'exposició a diversos punts de vista. Això crea cambres de ressonància, on les opinions dissidents es minimitzen o són absents, cosa que porta a una percepció distorsionada de la realitat i a una polarització creixent. Podem entendre això a través de la psicologia moral. La psicologia moral proporciona una lent crucial per comprendre la dinàmica de les cambres de ressonància. Jonathan Haidt, en el seu treball sobre la teoria dels fonaments morals, argumenta que els humans posseeixen intuïcions morals innates que configuren els nostres judicis i comportaments (Haidt, 2012). Aquestes intuïcions, com ara cura/dany, justícia/engany, lleialtat/traïció, autoritat/subversió, santedat/degradació i lliberta...

... considerem un experiment mental: un reconegut historiador de l'art autentica meticulosament una pintura, només per descobrir més tard que un algoritme de deep fake va crear l'estil de l'artista. Els aspectes visuals i estilístics són gairebé perfectes, cosa que fa que la detecció sigui pràcticament impossible. Com afecta aquesta revelació la nostra apreciació de l'obra d'art? Disminueix el seu valor estètic? Això planteja preguntes crucials sobre la naturalesa de l'autenticitat, l'autoria i el valor que donem a l'obra original. A més, ens obliga a afrontar la naturalesa subjectiva de les nostres pròpies experiències i els límits inherents de les nostres capacitats perceptives.  Philosopheasy, Echoes of the Real: A Lyotardian Inquiry into Fabricated Truths , philosopheasy.com 25/05/2025