Hannah Arendt i la Revolució Americana.

Aquesta és una reflexió crítica sobre determinades afirmacions de Hannah Arendt en el seu llibre Sobre la revolució que en sembla que caldria tenir en compte.

De la part introductòria assenyalo les següents idees:

● “la fi de la revolució és i sempre ha estat la llibertat”,

● la violència “és un tema marginal de la política”

● la polis grega és un “sistema basat en la persuasió i no en la violència”

● “l’ésser humà és un ésser polític perquè està dotat amb el poder de la paraula”

Del capítol 1:

● La qüestió social és la “preocupació per la pobresa”

● La qüestió social “no va ser la qüestió prioritària de la Revolució Americana, va ser el polític: el canvi de govern”

● ... “podem parlar de revolució només quan l’alliberament condueix de l’opressió a la constitució de la llibertat”

● L’aparició de la filosofia de la història condueix a la paradoxa següent: la necessitat es converteix en llibertat. La història es veu com un procés necessari. La necessitat substitueix la llibertat com a categoria principal del pensament polític

Del capítol 2:

● La pobresa col•loca els humans sota el dictat absolut de la necessitat. Aquesta és la idea que inspirà la Revolució Francesa, que alhora significà la causa del seu fracàs: el sacrifici de la llibertat i el conseqüent desencadenament del terror.

● La revolució no apunta a la llibertat, sinó a la felicitat del poble. Tots els esforços revolucionaris posteriors a la Revolució Francesa van adreçats cap a l’assoliment de la felicitat de la majoria.

● Marx va ser el teòric d’aquesta manera d’entendre la revolució i inspirar la majoria de les revolucions posteriors fins als nostres dies. 

● La voluntat general de Rousseau substituí al consentiment de Locke com a fonament del poder polític. Mentre que el segon conté ressonàncies deliberatives i reflexives, el primer exclou tot procés de confrontació d’opinions i tendeix a la unanimitat. 

● El desinterès passa a ser la virtut fonamental darrera de la qual apareix un seguit de virtuts associades: la solidaritat, la compassió, l’ajuda als altres ..., mentre que l’egoisme es converteix en l’exemple de la contra virtut, de la depravació moral.

● Cap revolució ha resolt mai el problema de la qüestió social, tot el contrari,  ha provocat terror i violència

● La causa d’aquest resultat imprevist va ser en el moment en què la compassió envaí el terreny de la política.

● La política és l’únic camp en què els humans són autènticament lliures

De la lectura dels llibre  de Hanna Arendt m’han sorgit un seguit d’interrogants i d’algunes conclusions que ara seguidament desenvoluparé. 

Sobre la revolució em sembla un llibre paradoxal: Arendt comença afirmant que la violència és un tema marginal de la política, a la que ella s’hi ha dedicat primordialment, i en canvi,  la major part de les pàgines del llibre es dediquen a reflexionar sobre les causes que una determinada concepció del fet revolucionari hagi acabat desembocant inexorablement en el terror i la violència.

Si Locke és el referent de la filosofia política de la Revolució Americana i la polis grega és el referent polític de Hannah Arendt, s’hauria de poder parlar de les similituds entre el que Arendt considera les raons que van fer possible el triomf de la revolució americana i allò que definia l’estructura política de la polis grega, d’una banda, i el que Locke sostenia sobre les raons de la revolució i la necessitat de construir un estat civil protector de les llibertats, de l’altra.

Una idea forta d’Arendt és que la política és l’únic camp en què els humans són autènticament lliures, d’una banda, de l’altra, la llibertat és tot l’oposat a la necessitat, allò que defineix l’àmbit del privat. L’humà és lliure en el moment en què no es veu coaccionat per cap necessitat biològica, i això només és possible en un espai protegit com el que va dissenyar la polis grega. 

Es pot dir que la revolució americana s’ajusta al plantejament dels antics grecs? Són les seves institucions les àgores modernes on l’humà pot realitzar-se com a ésser dotat de la capacitat de parlar i per tant de dedicar-se a la política, com a ésser polític que és, en tant que la violència i les coaccions naturals que amenacen la vida han estat foragitades del tot  de l’espai polític que han creat?

La idea de llibertat de Locke, inspiradora dels revolucionaris americans, era la mateixa que defensava Arendt i que la creia trobar en l’estructura política d’Atenes que Aristòtil va sintetitzar a la Política? El que demana Locke, el que entén per llibertat, és la llibertat individual que l’esser humà assoleix quan la seva vida, la seva salut i les seves propietats estan assegurades. Entorn a la defensa d’aquesta tríada, Locke constitueix en primer lloc l’estat de naturalesa i després, com se n’adona que un estat sense autoritat política presenta un seguit d’inconvenients, proposa la necessitat d’un estat civil on gràcies a la institució de tribunals imparcials i d’una autoritat basada en el consentiment dels ciutadans asseguri millor la protecció i el gaudi d’aquests drets bàsics que conformen la llibertat personal. 

¿S’entén que aquesta llibertat garantida per l’estat lockeà és contrària al concepte necessitat o bé està vinculada del tot amb el concepte necessitat, és a dir, de l’alliberament de tot allò que acabi amb la misèria tal com els revolucionaris francesos i després Marx pensaven que havia de ser l’objectiu principal de tota revolució? D’altra banda, tot i que l’invent de l’estat civil suposa una millora en la garantia de protegir els drets, el mateix Locke reconeix que no és del tot perfecte, ja que el magistrat pot fer un ús abusiu del poder quan les seves decisions poden amenaçar les llibertats dels ciutadans. Aquí és el moment, sosté Locke, en què el poble està legitimat a revoltar-se contra el poder. Això vol dir que la violència no s’ha dissipat del tot de l’espai públic,  tal com pretén Arendt en el moment en què es constitueix l’àgora política, ja que en aquest espai es viu permanentment en un estat latent de violència, sempre atent a la detecció del mínim moviment contrari a l’interès popular per part de l’autoritat. Per tant, el factor desencadenant de la revolució no és el desig d’acabar amb la misèria (com seria el cas dels revolucionaris francesos), sinó la sensació que els seus béns no estan prou protegits (com en el cas dels colons americans que veuen les seves propietats amenaçades pel poder del rei anglès).

Són aquestes les condicions propícies, les que planteja Locke, les que poden facilitar que els humans puguin realitzar-se en l’esfera pública o del que es tracta és que aspectes que en un principi haurien de quedar fora de l’àmbit polític, perquè formen part de l’esfera privada (com són la vida, la salut, la propietat privada), ara siguin els elements entorn els quals giren la majoria de les decisions polítiques?

La situació que planteja Locke (i la que va viure l’Amèrica resultant de la revolució), no s’assembla gaire amb la que vivia idealment, segons Arendt,  el ciutadà d’Atenes. Els ciutadans americans viuen la política (les decisions polítiques) amb desconfiança (per no dir amb indiferència) perquè fonamentalment la política és una qüestió que afecta a un club exclusiu i minoritari de persones a les que han delegat la potestat de generar un context  despolititzat completament per a una majoria centrada fonamentalment en l’àmbit que Aristòtil en el seu dia i Arendt després criticaren: l’àmbit de l’economia, dels negocis, del treball, de les necessitats, de la supervivència, de la felicitat … i això no és gaire diferent amb el que, segons Arendt, es plantejaven els jacobins francesos i després Marx. 

Roberto Esposito, seguidor d’Arendt, va escriure que des de Hobbes totes les categories polítiques formen un aparell lingüístic per traduir a termes polítics la preocupació per la vida. Aquesta implicació cada cop més estreta entre política i vida (entesa no com a bona vida sinó en el seu sentit específicament biològic), és el que s’anomena biopolítica. (Biopolítica y Filosofía, Buenos Aires, Editorial Grama,  2006)

El fracàs de tota revolució, seguint les categories d’Arendt, ja sigui d’inspiració americana o francesa, no és tant que no es pogués resoldre el problema de la qüestió social, sinó la incapacitat de crear un marc institucional per a la llibertat, entesa com a capacitat de deliberació entre iguals, el que els grecs anomenaven isonomia. Encara més, diria jo, s’hauria de parlar no tant d’incapacitat sinó d’oblit deliberat o no de l’esforç per explorar aquesta via. La tendència de la societat, com la filòsofa alemanya sostenia en La condició humana, és que l’aspiració cap a la llibertat progressivament s’ha anat abandonant a favor de la necessitat. Això és l’indicador més evident d’aquest fracàs. 

Manel Villar

Barcelona, 27 de maig de 2026