Desconfiança, tauromàquia i democràcia.
Tot i que els toros, o millor dit els braus a Catalunya, es veu, per a molts, com un espectacle d’un temps ja passat, que agradava als avis i que als nets, en molts casos com el meu, avergonyia, encara és una font rica d’expressions que han quedat per descriure el món actual, quotidià o polític. Fins i tot la pintura, que potser millor ha simbolitzat el desastre humà, moral i polític que va suposar la Guerra Civil espanyola, el Guernica de Picasso, escenifica, amb tots els tòpics, una corrida de braus.
Pel poc que entenc, segons els experts l’aparició per la porta de toriles d’un brau “resabiado” és un mal presagi, res de bo pot passar al ruedo. El brau per naturalesa diuen que és un animal noble, que envesteix sense malícia, confiat, que s’enfronta a una lluita, moltes vegades desigual, de forma neta i amb dignitat. És el tipus de brau que el torero desitja enfrontar-se, al que se li pot extreure una bona “faena” i el que els bons aficionats demanen i aplaudeixen. En canvi, l’altre, per contrast, és una bèstia al qui es descriu amb tots els adjectius oposats, és l’altra cara de l’animal que tothom espera. És un animal que ha perdut la noblesa, un animal que curiosament ha adquirit un seguit de vicis, un animal depravat, un animal que ha deixat de ser-ho. Un animal que ha après perquè se l’ha maltractat. I el resultat és un efecte imprevisible, un animal que s’ha tornat intel·ligent que ja no respon a l’engany, que sap com no ha de respondre i com fer mal a qui el desafia. Ha deixat de ser el bon animal salvatge que diria Rousseau i s’ha convertit en una mena de monstre perillós, que ha perdut la seva ingenuïtat original per culpa de la mala influència humana.
Podem fer un símil entre el toro “resabiado” i l’individu humà “resabiado”? “Resabiat” no és un terme català, és un castellanisme, que podria ser substituït per desconfiat i maliciós alhora, segons el context. La confiança de l’individu seria el seu estat original, la qual cosa vol dir que per alguna raó ha perdut aquesta confiança i s’ha tornat desconfiat.
Manuel Cruz assenyala en el seu llibre Resabiados y resentidos que potser el més gran problema que té la democràcia actual és la manca de confiança. Sense confiança, diu, “no pot haver política democràtica pròpiament dita” (33). “Les societat modernes, continua Cruz, han basat el seu èxit en la confiança. Gràcies a ella, aconseguim reduir la complexitat d’un món que, d’altra manera, resulta inabastable. La confiança és la via sobre el que circulen les nostres relacions i accions, tant en l’àmbit personal con en l’institucional. No es tracta, d’un acte de fe sinó d’una cosa que s'assembla més a una esperança ben fundada o voluntària” (45). I per acabar les cites: “confiar en els altres significa compartir unes mateixes creences o valors. Però és justament l’existència d’aquest substrat bàsic comú, més enllà de les possibles diferències, el que es troba severament qüestionat” (47).
De la mateixa manera que el brau, és possible que aquesta persona hagi patit alguna mala experiència que l’hagi fer perdre la seva fe, la seva fe en la democràcia. Segurament, molts d’aquests desconfiats han estat educats a l’escola en valors democràtics, en la confiança que no hi ha res millor que aquest valors. A més, bona part dels desconfiats actuals no van viure etapes en què els valors democràtics estaven menystinguts i perseguits. La qual cosa ens fa pensar que el procés que pateix la persona per convertir-se en descregut és una mica diferent al que pateix el brau. Si el brau es torna desconfiat perquè ha perdut la seva naturalesa, l’humà ho fa perquè considera que els valors en els que ha estat educat l’han creat una naturalesa que no l’ha servit, que l’ha pervertit, que no l’ha obligat a no ser autèntic. La pregunta és: en què consisteix aquesta “naturalesa” que la democràcia presumptament li ha pres o li ha amagat i que ell voldria recuperar: la ingenuïtat, la innocència, la noblesa.
Tots dos, brau i persona, desconfien des d’un saber, d’un coneixement, d’una fe frustrada, això és el que tenen en comú. El brau ha après a desconfiar a través del patiment i això ha apuntalat un saber en la seva memòria que res no pot esborrar: reconeix l’engany i envesteix a qui el provoca. La desconfiança humana, per la seva banda, neix quan les expectatives que des de petit s’han creat xoquen contra la dolorosa realitat amb la que s’ha trobat, situació a la que una educació indolora no li havia preparat.
D’alguna manera, Cruz assenyala la causa d’aquesta situació en què domina la desconfiança: “totes aquestes microdecepcions” que en les últimes dècades i en l’àmbit de la política anaven retulant de diferents formes (desencantament, desafecció, desengany ...) eren, en el fons anuncis o expressions del que finalment ha acabat per fer-se evident” (22) I el que s’ha fet evident és l’aparició d’un tipus de ressentiment que defineix l’època actual: un ressentiment, que a diferència dels ressentiments anteriors, és un ressentiment sense cap horitzó, un ressentiment nihilista, un ressentiment sense il·lusions. (23-24)
El toro “resabiat” és un problema difícil de “lidiar”, fins i tot per a un torero experimentat. Amb el toro noble, el torero pot fer art. I quan això succeeix la presidència dona permís a la banda de música perquè interpreti un pasdoble. Amb el toro “resabiat”, en canvi, l’espectacle normalment pot acabar en tragèdia. No hi ha manera de saber per al torero per on li sortirà la bèstia que té davant. Probablement acabarà a les urgències d’un hospital en els millors dels casos o a una morgue on un forense inspeccionarà el seu cadàver per determinar per on la banya assassina ha travessat el seu cos.
I què passa amb l’individu humà “resabiat”? Com es pot “lidiar”? A qui li toca “lidiar-lo”? Sociòlegs, psicòlegs socials, politòlegs, filòsofs ... tots des de les seves tribunes acadèmiques aporten suggeridores teories sobre les causes del seu estrany comportament. Tanmateix, tot i que se senten molts segurs sobre les causes, no ho estan tant en el moment de fer prediccions: a qui votarà en les properes eleccions?, com serà les seves reacciones davant de les noves lleis aprovades pel govern?, estarà d’acord amb la nova pujada dels carburants? El seu comportament, com les dels toros, resulta difícil de preveure. Tots dos actuen des de ferides profundes, tots dos tenen raons per actuar d’aquesta manera. El que ens incomoda en el fons és la incertesa que creen, la por que generen.
El toro detecta l’engany i envesteix a qui l’enganya. A l’humà “resabiat” és el desengany qui li desperta un sisè sentit per detectar l’engany. Com a conseqüència d’aquesta adquisició sobtada d’aquest superpoder, és capaç d’ensumar la presència fins i tot de microenganys en els llocs més insospitats de la seva existència. La reacció que troba més lògica és envestir a la seva manera contra el sistema polític en el que viu al que considera el màxim culpable, el gran “matrix” que ho encobreix tot i és la causa de tots els seus mals. Desconfia de l’autoritat, dels mitjans de comunicació, de la ciència, de les institucions en general on s’amaguen grups poderosos que actuen en secret per aconseguir els seus objectius malèvols. Perquè és un “resabiat” es considera més savi que la resta, és “resavi”, fent un joc de paraules, un més que savi. A qui li enganyen un cop no li tornen a enganyar.
El “resabiats” saben més que ningú, conreen un saber que neix del ressentiment, d’haver-se sentit traïts. Entre els “resabiats” creix un terreny prou adobat per a les creences conspiranoiques. Passen de creure res a creure’s qualsevol cosa. I això és el que els mata: ells mateixos s’autoenganyen o es deixen enganyar pels sacerdots digitals, els influencers de torn, molts d’ells involucrats en tot allò que respiri odi i nou autoritarisme populista.
Com escriu Cruz, “en temps d’escepticisme generalitzat, l’única manera que la presumpta evidència de la vivència pugui funcionar com a criteri de bondat (o si més no de superioritat) és convertint els patiments, els danys, els mals o simplement els contratemps en la justificació d’una reactiva i permanent “legítima defensa” (247) I més endavant diu: “és precisament l’element culpabilitzador, propi de l’individualisme hegemònic (alhora conseqüència de la derrota de les grans concepcions del món presumptament progressistes, hereves de la il·lustració, que va deixar el camp obert a l’esmentat individualisme), el que curtcircuita la possibilitat que la indignació victimista muti en rebel·lió. (363-364)
Sembla que hem abandonat en aquesta anàlisi al ciutadà “noble”, seguint amb el símil taurí. Al que vota quan ha de votar, al que paga els impostos religiosament, al que fa ús del servei de rodalies sense protestar. Són els que suporten estoicament el càstig al que els sotmeten contínuament banderillers i picadors de tota mena. Al capdavall, aquest ciutadà resulta fàcil de torejar. No acostuma a demanar la baixa al menor contratemps, fa recollida selectiva i no surt al carrer en èpoques de pandèmia. La seva docilitat no sorprèn als estudis de mercat ni als que investiguen la tendència de vot. La qual cosa ens hauria de preocupar, per què realment aquest comportament és el que és realment preocupantt. La pregunta és: què és el que s’amaga darrere d’aquesta servitud aparentment voluntària?
L’obediència és el factor que explica el manteniment de tot sistema, malgrat que són diverses les evidències que informen que la màquina fa temps que arrossega una avaria darrera una altra, algunes de caràcter estructural. Tanmateix, tot i que possiblement no superaria una revisió mínimament seriosa, sembla que no es contempla el canvi a curt termini ni molt menys la substitució per un artefacte millor. Algunes raons per continuar amb el sistema podrien respondre a conviccions fermes, profundament arrelades en l’ànima del creient capaç de reafirmar encara més la seva fe justament quan l’entorn li és més hostil (dissonància cognitiva). Altres raons, i aquestes són les que crec que són les més versemblants, és que tot i els defectes, fent un càlcul de guanys i pèrdues per decidir si fem o no un canvi de règim, el resultat no és prou negatiu per declarar-lo en fallida. Quan el balanç s’expressi en números vermells serà el moment crucial de fer un pensament: val la pena seguir amb un negoci ruïnós? Així és com s’acabarà la festa: la plaça es convertirà en un centre comercial i les quadrilles hauran de buscar-se una altra feina ja que s’han quedat sense toros per fer-la com cal.
Cruz ens diu: “Ja no hi ha projectes, perquè, atès que ha triomfat això és el que hi ha, no té cap sentit afirmar que anem a enlloc. No hi ha res que pensar perquè no hi ha res que projectar, De tal manera que cal afirmar que el triomf del capitalisme clausura la història. O, dit d’una altra manera un tant paradoxal, la victòria del capitalisme representa la derrota de la història, tal com havia quedat definida des de Kant, és a dir, com el progressiu desenvolupament de totes les disposicions racionals originàries de l’espècie humana. (394-395) Sembla que si la democràcia vol salvar-se ha de posar-se en mans de la imaginació: “Serà necessària, continua, una imaginació teòrica i política per dissenyar una societat futura diferent, però possible” (405) I per acabar demana: “hem d’aprendre a imaginar futurs millors. En el fons, desistir de fer-lo no fa més que contribuir que la dita “això és el que hi ha” es perpetuï” (406).
Manel Villar
Barcelona, 26 d’abril de 2026
Comentaris