Educació, Religió i utilitarisme en Mill

La constatació de Mill que entre el cristianisme i l’utilitarisme existeix una certa familiaritat també va ser objecte de reflexió en una altra obra, La utilitat de la religió” Totes dues doctrines comparteixen el mateix propòsit: l’enfortiment d’allò desinteressat i l’afebliment d’allò interessat en la nostra naturalesa. És el que es manifesta en l’espectador imparcial o Déu quan són capaços de sacrificar els seus fills en nom de la salvació de la humanitat.

Per arribar a aquesta conseqüència Mill ha reduït el cristianisme, com també ho va fer amb el kantisme, a l’utilitarisme. Si Déu decideix sacrificar el seu fill és perquè prèviament Mill ha convertit Déu a l’utilitarisme. Mill està convençut que el que fa moral tota acció és el fet que compleix el principi d’utilitat. En el fons creu que totes les altres morals, inclosa la cristiana, es poden reduir a formes variades d’utilitarisme. Posteriorment, Nietzsche esmenarà l’operació de Mill, és a dir, considerarà que l’utilitarisme és una forma de cristianisme, i no a l’inrevés. I així, aprofitant-se de la feina feta per l’anglès, reduirà totes les morals modernes, inclosa la kantiana, a variants secularitzades del cristianisme. Totes tenen en comú l’afany de desterrar l’egoisme de l’ésser humà. El lema de les morals modernes era: “viure per als altres”.

A l’inici del capítol IV de L’utilitarisme Mill creu haver demostrat el fonament de la seva moral: “per demostrar que una cosa és desitjable és que la gent la desitgi”. El problema al que s’enfronta Mill no és tant si la felicitat és el que la majoria vol, una evidència empírica, com si el benestar general és el que la majoria hauria de desitjar. La primera és un fet, la segona una norma moral. Perquè el major nombre d’individus busqui el benestar general abans aquests individus s’han de transformar en subjectes morals capaços de sacrificar la seva felicitat particular. 

La pregunta més rellevant del capítol III de “L’utilitarisme” és per què li he de donar preferència a la felicitat general que a la meva pròpia felicitat?“. Com podem alçar-nos sobre la nostra perspectiva particular espontània per assolir un punt de vista universal?

Una de les maneres és mitjançant l’educació, que desenvoluparà al final del capítol IV, on es descriu el procés en què una voluntat passa de ser filla del desig a ser filla de l’hàbit. Una altra és a partir de les sancions. Les sancions, siguin externes o internes, serveixen per dirigir les nostres accions, potenciant aquelles que mostren una predilecció per la felicitat general per damunt de la privada i descoratjant les contràries.

Les sancions externes s’expressen en forma de recompensa o de càstig. La gestió de les recompenses poden ser exercides des de la influència de l’opinió pública o des de la religió. L’ús de les sancions externes és una forma de modelar la voluntat dels individus. Una moral fonamentada en sancions externes és una moral heterònoma. La sanció interna, en canvi, és descrita com un sentiment dolorós, una sensació desagradable que s’activa quan es vulnera una norma moral o abans de vulnerar-la, quan encara és un simple propòsit, en aquest cas la consciència atura l’acció abans que es materialitzi (el sentiment de culpa). Aquest sentiment apareix en subjectes que ja no necessiten de l’amenaça constant de les sancions externes. Aquesta és la forma més elevada de moral, la moral autònoma, en la qual la consciència és l’origen i alhora el jutge de tota acció. Mill és partidari d’aquestes sancions per sobre de les externes, perquè l’efecte dissuasiu de cometre el mal, a diferència de les altes sancions, acompanya permanentment l’individu. Això és el senyal que el subjecte moral ja està completament constituït. 

Els partidaris de la moral religiosa discrepen de l’origen immanent de la consciència moral, en mans exclusivament de l’educació i de les sancions de l’opinió pública. Consideren que una moral laica és massa tèbia sobretot a l’hora de persuadir als individus més refractaris a assimilar les normes morals. Creuen que l’eficàcia de la consciència moral augmentaria si el sentiment moral s’acompanyés de la creença de l’origen transcendent i diví de la mateixa. L’obligació moral no només seria provocada per un sentiment subjectiu, sinó que a més vindria reforçada per un manament diví. En “La utilitat de la religió”, Mill reconeixia la força i la saviesa que desprenien alguns ensenyaments del cristianisme. Malgrat tot, desconfiava de l’origen sobrenatural de la moralitat religiosa. Aquest origen era la causa del seu dogmatisme, que la protegeix de ser discutida i qüestionada. Aquest és un dels motius perquè Mill declari que la religió no pot considerar-se com a font de les normes i el comportament morals. D’altra banda, Mill afirma que la influència de la religió en la moral no s’ha d’interpretar per la contundència dels seus principis sinó perquè aquests principis han coincidit al llarg de molt de temps amb el que l’opinió pública defensava. Quan les sancions de l’opinió pública s’han deslligat de la religió, també ha desaparegut la força de les amenaces religioses per corregir les conductes dels individus.

Mill està d’acord en què existeix en la humanitat una tendència natural cap a la virtut, però això no significa que la virtut sigui innata. L’ésser humà pot no actuar d’acord a la virtut espontàniament, però si l’eduquem és possible que arribi a ser virtuós. Si això no fos així, tot l’edifici utilitarista s’ensorraria. L’educació intenta despertar la tendència altruista i desenvolupar-la amb l’objectiu de fer front als sentiments i comportaments egoistes originals. Si en la seva obra Sobre la llibertat, la preocupació de Mill era la defensa dels drets individuals per evitar la intromissió dels altres en les vides individuals, en “L’utilitarisme”, es parla de com reforçar els lligams amb els altres, de tal manera que l’interès personal no sigui inconciliable amb l’interès general. 

Manel Villar