La cultura com a causa de la corrupció.

 

Un amic meu treballava en un d'aquests bancs que actualment tenen problemes. Em deia fa poc que no se'n sabia avenir que els directius amb els quals parlava regularment fossin responsables dels tripijocs que ara són de domini públic. Solem pensar que la corrupció és un mal estès per altres esferes, que els culpables no són com nosaltres. L'estafador és algú poderós, ric i immune a les lleis que ens governen a la resta, una mena d'actualització de les elits intocables, no una persona que podria ser el teu veí. Però ¿és realment un mal de pocs o bé l'ésser humà és corrupte per naturalesa?

En la majoria d'experiments sociològics, els que s'aprofiten dels altres acaben castigats pel grup. La Teoria dels Jocs, per exemple, una disciplina matemàtica que estudia com prenem decisions, proposa que l'altruisme ha aparegut gràcies a la selecció natural perquè proporciona un clar avantatge evolutiu a l'individu i a tota la comunitat. A llarg termini, l'egoisme és dolent tant per als teus competidors com per a tu mateix, així que els genèticament generosos haurien prosperat. Seguint aquesta línia, un article publicat a la revista Nature el mes de setembre passat concloïa que instintivament els homes tendim a cooperar de manera natural. Però, sorprenentment, l'estudi també demostrava que com més raonem, més egoistes són les nostres decisions. ¿Pot ser que l'evolució ens hagi portat a ser conscients del benefici global (els instints que portaríem escrits a l'ADN), però que contràriament la cultura ens estigui empenyent a mirar primer per nos-altres?

Potser això és el que passa en entorns en què l'engany està més estès del que a nosaltres ens agradaria. Un amic es queixava l'altre dia que un que s'acostuma a manifestar en contra de les injustícies del Govern l'estava pressionant sense manies per cobrar una factura en negre perquè «així tots hi sortim guanyant». Òbviament, aquesta mena de trampes casolanes no es poden comparar amb espolis com per exemple el del Palau de la Música. Però potser els grans corruptes ho són sobretot perquè disposen de les possibilitats. Com més temptacions tenim, més difícil és resistir-les, malgrat que això impliqui anar obertament contra els nostres principis. És com quan ens fem creus de la promiscuïtat de les estrelles de rock. Si constantment se'ns estiguessin oferint dones de bandera, hauríem de veure quants de nosaltres seguiríem fidels a les nostres parelles. L'honrat podria ser perfectament aquell que encara no ha tingut prou oportunitats per deixar de ser-ho.

Aquesta visió sembla que encaixa més amb algunes cultures dels països del sud d'Europa. Si més no, la corrupció allà és de proporcions completament diferents de la que es veu al nord. No sembla que siguin els gens els que ho determinen, doncs, sinó les tradicions. I, amb tot, la principal diferència entre els uns i els altres no és tant com ens saltem les normes sinó com reaccionem davant els que ho fan. Nosaltres tenim gent que continua al seu càrrec després que s'hagi descobert que presumia d'una llicenciatura que no havia acabat, mentre que a Alemanya una ministra ha de dimitir perquè 60 paràgrafs d'una tesi doctoral de 351 pàgines contenien citacions que no estaven degudament atribuïdes. Potser alguns en fan un gra massa, però l'alternativa -que la població percebi que els delictes d'alguns queden sempre impunes- és el que realment condueix a la fractura social. En un moment en què hem de treballar units més que mai per tirar endavant, la tolerància zero sembla més bona estratègia que la compassió. Però s'ha d'aplicar absolutament a tots els nivells, i començant per un mateix. En alguns llocs, els pirates es veuen com si fossin uns autèntics herois i encara arrosseguem una simpatia històrica pel pícar que aconsegueix burlar el sistema. No ens adonem que el sistema som tots nosaltres i que es pot dinamitar tant per dalt com per baix.

Un conegut m'explicava que fa un parell de dècades va ser testimoni involuntari, per la feina que tenia, de com un polític local de segona fila participava en uns negocis immobiliaris que no eren del tot clars. Aquell personatge ha aconseguit avui dia arribar a la cúspide del seu estament i, de moment, encara no ha estat imputat per cap delicte. Això podria significar (siguem positius) que de jove havia cedit a la temptació però que ara ja no fa servir la seva posició per obtenir un benefici suplementari. També hi deu haver gent així. Hem d'esperar que no tothom aprofitarà cada bona oportunitat que se li presenti per èticament dubtosa que sigui. Hem de confiar que nosaltres tampoc ho faríem, que els gens podrien més. M'agradaria creure que si algun dia se'm presentés a casa la Judit Mascó en negligé seria capaç de declinar la invitació. M'agradaria creure que no seria l'únic home casat que ho faria. De fet, m'agradaria creure que seríem majoria. Si no, voldria dir que vivim en un món realment molt depriment.

Salvador Macip, La genètica de la corrupció, El periódico.cat, 23(20/2012