La pitxa un lio

L´èxit de l´estat social genera l´anomenada majoria satisfeta. Aquesta priva mitjançant el seu vot que els seus conciutadans menys espavilats o menys llestos d´un nombre creixent de drets socials, promovent una política contra el principi bàsic de l´Estat social ( Vegeu Estat social ). Aquesta majoria retira l´escala sense la qual és del tot impossible fer front a l´infortuni personal. Zygmunt Bauman , Identitat. Conversacions amb Benedetto Vecchi

A l´ombra de la globalització econòmica, cada vegada més persones es troben en una situació de desesperació sense sortida la característica dels quals és -i això talla la respiració- que senzillament ja no són necessaris. Ja no formen un "exèrcit en la reserva" (tal com els anomenava Marx) que pressiona sobre el preu del treball humà. L´economia també creix sense la seva contribució. Els governants també són escollits sense els seus vots. Els joves "superflus" són ciutadans sobre el paper, però en realitat són no-ciutadans i per això una acusació vivent a tota la resta. També queden fora del món de les reivindicacions dels treballadors. ¿Què són per a la societat? "Una font de despeses!" Ulrich Beck , La revuelta de los superfluos, El País, 27/11/2005

Partim de la convicció que els éssers humans som “animals sotmesos a influències” i que l´escola és una influència, però no l´única. L´escola ha de competir amb altres influències o focus d´influències, sovint en situació d´inferioritat, sobretot quan parlem de la transmissió dels valors, on hi ha influències molt més poderoses i seductores que ella, millor dotades per assolir aquest objectiu. Malgrat les seves limitacions, i potser perquè és limitada la seva capacitat d´influència, a l´escola se li encarrega la transmissió d´un valors que les altres instàncies socials influents han decidit que són incapaces de portar a terme: els valors que tenen a veure amb els comportaments cívics democràtics. Són aquest valors, els que a l´escola se li demana que potenciï i eduqui, els que sovint ensopeguen amb els altres valors que la “societat”, entesa com una realitat “difusa”, de la que formen part aquelles mateixes instàncies que ja van renunciar a complir aquest objectiu, promou. Perquè a l´e...

Sin explícito lazo con este texto de Platón, su discípulo Aristóteles evoca en algún lugar la figura del murciélago cuyos “ojos”, incapaces de captar la luz del día, serían el equivalente de lo que es usualmente nuestra capacidad intelectiva en relación a las cosas que en sí resultan perfectamente evidentes. Ello explica que los prisioneros descritos por Sócrates sean considerados como paradigma de nuestra condición (“iguales que nosotros”). Nos hallaríamos, como ellos, anclados en una caverna subterránea, fijada la mirada y suspendida la escucha a pantallas y altavoces, vehiculadores de sombras y ecos, que, usurpando el papel de las cosas y de la palabra, se erigirían en la referencia única de nuestras percepciones y el fundamento único de nuestras convicciones. (...) Vivir sin filosofía es perdurar en la platónica caverna (...) Vivir sin filosofía equivale a permanecer extraviados entre quehaceres cotidianos, generalmente embrutecedores, buscando compensaciones meramente imagin...

Un dels signes distintius de la nostra època és que el risc, l´error i l´avaria formen part del nostre entorn. El sistema tecnològic contemporani sembla seguir aquest principi: primer s´actua, després es reflexiona. D´una banda la sofisticació i complexitat dels aparells actuals afavoreix l´aparició de situacions que ni el mateix dissenyador ni el productor havien previst. D´altra banda la pressió del mercat fa que s´introdueixin productes sense els imprescindibles estudis previs que demostrin de forma indiscutible que no comporten cap conseqüència greu. La urgència amb què apareixen és tan gran que no hi ha temps de prendre les precaucions necessàries. El cas d´Internet és paradigmàtic i els casos de paranoia col.lectiva provocats pel famós efecte 2000 l´expressió caricaturesca dels temors a l´imprevist que genera aquest sistema tecnològic. En un article, sobre aquest fenomen, el periodista Xavier Moret va escriure: “En una societat que rendeix un culte desmesurat a la revolució info...

La ciencia y la religión son como dos ventanas de mirada al mundo, lo que se ve desde cada ventana es distinto, pero es el mismo mundo. Y son compatibles, ésa es mi manera de ver las cosas. La ciencia se ocupa de explicar los procesos naturales por medio de leyes naturales. La religión trata del significado de la vida, del propósito de la vida, de nuestras relaciones con los demás; sobre estas cosas, la ciencia no tiene nada significativo que decir. Y la religión no tiene nada significativo que decir sobre la ciencia porque no trata de esas cosas. Las dos se interfieren cuando dejan su campo en el que tienen autoridad y entran en el otro. Y ése es el problema con los fundamentalistas cristianos en Estados Unidos y los islamistas en otros países, que quieren hacer de la Biblia un libro de texto científico, como si fuera un tratado de astronomía o biología, y entonces sí hay contradicción y se destruye a sí misma. ENTREVISTA: Francisco J.Ayala "Con la teoría del diseño inteligente, ...

Per què hem d'aprendre a llegir?", va preguntar l'alumne. "Per saber llegir", va contestar el professor. "I per què hauríem de voler saber llegir?", va respondre l'alumne, que els únics llibres que havia vist a casa els havia vist a la paella, amb les cobertes arrebossades d'ou i farina torrada. Doncs perquè llegir és una font inesgotable de coneixements i de plaer, va replicar el professor, posant en safata la resposta a l'alumne: "hi ha altres fonts de plaer més satisfactòries, més a l'abast de la butxaca i de la mà!" I va afegir: "i a més a més, per llegir què? Lectures obligatòries? Si no té sentit obligar ningú a ser feliç, com n'hauria de tenir obligar-lo a passar-s'ho bé llegint un llibre per força?". Però cap altre mètode de foment de la lectura no ha resultat tan eficaç com el porx de Sierra i Fabra. Ell tot sol, en una estona, va aconseguir el que no han aconseguit mil plans de lectura junts: interes...

R . (Berlusconi) no es un dictador del siglo XX porque no ha cambiado la Constitución, aunque ha intentado vaciarla de contenido desde dentro para quitarle poder al Parlamento. Pero los italianos que lo votan dicen: "Estamos contentísimos con nuestro dictador". Le define la idea de la corte: hace lo que quiere, obtiene lo que necesita, no distingue entre público y privado, el placer del poder le gratifica. Está a medio camino entre dictador y no. Es el padrone a la antigua, el dueño del cortijo. P. ¿Le han sorprendido los usos del harén? R . No, el sultán hace lo que quiere y lo que le gusta. Sabíamos que las chicas siempre le gustaron. Forma parte del personaje: el lujo, las grandes fiestas, las menores. Todavía no hay pruebas de eso, pero es absolutamente verosímil, encaja con el personaje. P. Verónica Lario habló de "vírgenes ofrecidas al dragón". R. Es su mujer, así que es lógico pensar que está al corriente. Desde entonces calla. Él tiene muchos y muy fuerte...

Les conseqüències d´una acció afecten al present i al futur. Les accions humanes desencadenen conseqüències que no estaven previstes en la intenció de la causa però que són inexplicables sense l´accident que les causa. El desenvolupament sense fre de la ciència i la tecnologia, fa que la humanitat disposi d´un poder inimaginat fins ara, de destruir la vida sobre la Terra. La consciència que tenim el poder de destruir la vida dóna origen a un nou concepte de responsabilitat. És nou perquè no es refereix a accions ja realitzades i a efectes coneguts, sinó a la vida mateixa. Del que hom s´ha de fer responsable és de la vida mateixa, de la perpetuació indefinida de la humanitat. Ja que l´home té la possibilitat de destruir la humanitat, llavors té l´obligació d´evitar-ho. Com es pot veure, la responsabilitat no deriva de l´acte ja realitzat sinó del "poder fer". S´ha de reconèixer que aquest plantejament té un punt al seu favor: si hem arribat a un grau de desenvolupament tecno...

És quelcom més que votar i escollir un govern, és un sistema que té com a objectiu, mitjançant unes estructures limitadores del poder, impedir que la votació produeixi un cap absolut que sotmeti a qui l´ha escollit. Giovanni Sartori , ¿Es exportable la democracia?, Claves de razón práctica, nº 173

El fet que un enunciat universal s´adreci a tothom, més enllà d´una condició identitària, el que pressuposa és la igualtat. Aquí es vincula universalisme i igualtat. Si la proposició universal s´adreça virtualment a tothom sense condicions, pressuposa que les identitats no impliquen forçosament desigualtat. Tothom és igual davant la proposició universal. El problema que es planteja a partir d´aquí és la relació entre la subversió igualitària i les desigualtats existents. El món està estructurat per desigualtats, sovint terribles, desigualtats de fet. I, tanmateix, tot universalisme exigeix la igualtat en l´ordre propi al que correspon cada proposició. L´universalisme no està donat en el món: és un esdeveniment. En cert sentit, sempre és quelcom que es proposa contra el món, regit normalment per codis desigualitaris. Per tant, tenim una lluita, una contradicció i un conflicte entre el sorgiment de noves possibilitats universals adreçades a tothom i el món tal i com és. Jacques Rancière ...

Puede estar ocurriendo que los actualmente vivos estemos ejerciendo una influencia sobre el futuro que cabe entender como una rapiña del futuro. Hay una especie de impunidad en el ámbito temporal del futuro, un consumo irresponsable del tiempo o expropiación del futuro de otros. Somos okupas del futuro. Cuando los contextos de acción se extienden en el espacio hasta afectar a personas del otro punto del mundo y en el tiempo condicionando el futuro de otros cercanos y distantes, entonces hay muchos conceptos y prácticas que requieren una profunda revisión.(...) La interdependencia de las generaciones exige un nuevo modelo de contrato social. El modelo del contrato social que regula únicamente las obligaciones entre los contemporáneos ha de ampliarse hacia los sujetos futuros respecto de los cuales nos encontramos en una completa asimetría. Hay una desigualdad básica entre el presente y el futuro que no existe entre los contemporáneos. Si únicamente tenemos en cuenta el significado d...

Hay gente que piensa que la idea del diseño inteligente, el nuevo creacionismo, es buena y no se da cuenta de sus implicaciones nefastas. Hay que distinguir siempre entre la gente de buena fe, que cree que el diseño inteligente demuestra que Dios existe porque estamos bien diseñados, y los líderes científicos o religiosos, que sí entienden las consecuencias... Y es una barbaridad porque implica una blasfemia. Las mujeres tienen el conducto natal muy estrecho para el paso de la cabeza del niño como consecuencia del agrandamiento evolutivo de nuestro cerebro, de modo que miles de bebés y madres mueren durante el parto; y todos los años hay millones de abortos espontáneos. Si admitimos el DI (yo le llamo diseño imperfecto), Dios sería el mayor abortista del mundo. ENTREVISTA Francisco J.Ayala "Con la teoría del diseño inteligente, Dios sería el mayor abortista" MALÉN AZNÁREZ 21/06/2009, EL País.

Check out this SlideShare Presentation: L´Origen Del Coneixement View more documents from mvillarpujol .

El filòsof navarrès Javier Echeverría en la seva obra Sobre el joc (1980) qüestiona una visió del joc vinculada a la racionalitat instrumental dominant la nostra societat, segons la qual l´únic que persegueix el jugador és vèncer, sense importar la manera, el com es juga, dit d´una añtra manera: el desig de guanyar està per sobre del desig de jugar (que és la funció que en teoria hauria de complir el joc). El jugador només es fixa en els resultats sense avaluar les accions lúdiques i es pregunta perquè s´ha de jugar bé si només compten els resultats?. Segons Echeverria la visió instrumental del joc és reductora i simplificadora. No valora les accions lúdiques per si mateixes sinó únicament per la seva adequació o no al resultat final. És el resultat, per tant, l´únic que dóna sentit a totes les accions. La seva proposta, que ell mateix reconeix que és difícil i plantejada a contracorrent, és l´intent de construir una teoria del joc que no estigui condicionada per la necessitat de gu...

1. Llença plegades diferents peces d´acer sense forma ni figura: mai no se situaran elles mateixes per poder compondre un rellotge. La pedra, el ciment i la fusta, sense un arquitecte, mai no aixecaran una casa. Tanmateix, veiem que les idees en un esperit humà, per una economia inexplicable i desconeguda, s´organitzen elles mateixes per formar el plànol d´un rellotge o d´una casa. L´experiència demostra, doncs, que hi ha un principi imaginari d´ordre en l´esperit, no en la matèria. 2. Observa un ull, disseca'l, contempla la seva estructura i la seva organització, i diguem d´acord als teus propis sentiments, si no sorgeix immediatament davant teu, com una mena de força semblant a la de la sensació, la idea d´un autor d´aquesta organització. (Arguments inclosos en Diàlegs sobre religió natural de David Hume )

Dues són les característiques més rellevants de la tecnologia actual: la seva ambivalència i el seu caràcter alienant. La primera característica fa referència al fet que en tot artilugi sovint els efectes nocius són la creu necessària dels seus beneficis, però el que és més greu, aquells efectes segurament no han estat previstos en la intenció de qui l´ha creat. La segona característica pot expressar-se amb la imatge d´aquell genet mongol agafat a les crins d´un cavall que a la pregunta “¿a on vas?” respon: “pregunteu-li al meu cavall”. Per fer front a aquesta preocupant situació que amenaça no només la vida del planeta sinó també la llibertat humana, el filòsof Hans Jonas promou una ètica basada en el principi de responsabilitat . Aquest principi adopta la forma d´un imperatiu que ha de regir totes les nostres accions: “Actua de tal manera que els efectes de la teva acció tinguin efectes compatibles amb la permanència d´una vida humana autèntica a la Terra”. D´aquest principi es pode...

Hi ha qui opina que encara no som prou humans. Eudald Carbonell i Robert Sala , en el seu llibre Encara no som humans , defensen la tesi que el procés d´humanització no es pot dir que s´hagi acabat, que existeixen molts aspectes en el nostre comportament que fan difícil de creure que els individus humans hagin assolit del tot la consideració d´ humans pròpiament dits. Això és degut a què encara perduren un seguit de vestigis del nostre passat primat. La necessitat d´establir i controlar les fronteres, l´afany de conservar i justificar les jerarquies socials, els comportaments agressius l´ésser humà els comparteix amb els seus parents evolutius més pròxims: els ximpanzés i els goril•les. Molt arrelades estan les creences que la guerra és una activitat exclusivament humana o que els humans agredim pel sol plaer d´agredir o de fer mal. Tanmateix, els últims estudis dels primatòlegs, sobretot els de Jane Godall , demostren que els ximpanzés provoquen guerres que acaben en l´extermini abso...

Substitueix la frontera, el risc de conflagració frontal ha desaparegut, fora ja no hi ha res. El risc ja no és la invasió, sinó la descomposició. L´ordre ja no està amenaçat per l´exterior, sinó per l´interior. La confusió substitueix el conflicte. Roberto Esposito , Enemigo, extranjero, comunidad

Últimament i sense temps per acabar de pair-ho, els mitjans de comunicació han sacsejat amb un seguit de notícies encadenades la nostra existència tranquil•la i rutinària. Ens crèiem immunes a qualsevol contingència i de sobte un reguitzell d´amenaces qüestionen la nostra presumpta seguretat. Vaques boges, febre aftosa, urani empobrit, accidents aeris, accidents ferroviaris, virus informàtics, Pla Hidrològic Nacional, grip nova ... Ja no es tracta de profecies apocalíptiques que els fets després desmenteixen (com en el cas de l´efecte 2000), sinó d ´experiències que es respiren a tot arreu. Tot plegat ens obliga a preguntar-nos quin és el peatge que s´ha de pagar per viure en una societat tecnològicament avançada. Si alguna imatge de l´inconscient col•lectiu pot il • lustrar el signe dels nostres temps, seria la de la metàfora fàustica de l´aprenent de bruixot a qui l´esclaten a la cara, una a una, les conseqüències de cadascun dels seus encanteris atrevits. Tot i l´inquietant de la...

"Jo no sóc com els altres". Evidentment, ja que el meu patrimoni genètic, fruit d´una loteria doble, és únic com única és l´aventura que he viscut. Allò que tinc en comú amb la resta és el poder de participar en la meva creació a partir d´allò que he rebut. Però cal que em deixin fer. Gràcies als meus pares, l´òvul i l´ espermatozou dels quals contenien totes les receptes de fabricació de les substàncies que em constitueixen. Gràcies a la meva família per l´aliment, el calor, l´afecte que m´ha permès créixer i estructurar-me. Gràcies als meus mestres que m´han transmès els coneixements acumulats lentament per la humanitat, des que començà a interrogar l´univers. Gràcies a vosaltres que m´heu estimat amb el vostre insubstituïble amor. Però sóc jo qui ha de concloure l´obra (...) Oblideu allò que us hagués agradat que fora. No he de realitzar el somni que heu somiat per a mi, seria com trair la meva naturalesa d´ésser humà. per a què jo sigui vertaderament un ésser humà h...

No es fa un món amb simples àtoms. Cal un clinamen. Cal una inclinació o una disposició de l´un cap l´altre. La comunitat és si nés no el clinamen de l´"individu". Però cap teoria, cap ètica, cap política, cap metafísica de l´individu són capaces de considerar aquest clinamen, aquesta declinació o aquest decliu de l´individu en la comunitat. la singularitat no té lloc en l´ordre dels àtoms, sinó en el pla del clinamen. Jean Luc Nancy , La comunidad desobrada

Últimament m´estic adonant que avui en dia resulta cada cop més estrany declarar-se universalista incondicional o partidari irreductible del particularisme. Més comú és trobar-se persones que no troben contradictori manifestar-se cosmopolita i alhora considerar legítim el manteniment de les fronteres i de la sobirania de les nacions, o encara més difícil: reafirmar-se independentista radical i alhora, però, no nacionalista. El filòsof americà, d´origen ghanès, Kwame Anthony Appiah en un article publicat al diari EL País ( Llegó la hora del cosmopolitismo, 10/01/2008) defensa que la idea de ciutadà del món conté dos principis que per a un cosmopolita incondicional poden resultar contradictoris: la necessitat d´un govern únic mundial deixa de ser un requisit imprescindible per al cosmopolitisme, d´una banda, i la preocupació per la sort de les persones que no són de la nostra mateixa comunitat política, d´altra. La coexistència d´aquest dos principis, que per a la tradició cosmopolit...

És l´únic marc on es pot desenvolupar el debat sobre els valors humans compartits. Una societat autònoma és inconcebible sense l´autonomia dels seus membres; una república és inconcebible sense els drets sòlidament arrelats del ciutadà individual. Aquesta consideració no resol necessàriament el conflicte entre la comunitat i els drets individuals, però sense ella no es pot abordar. La condició preliminar és la protecció de l´individu/ciutadà tant de les pressions anticomunals com de les comunals. Zygmunt Bauman , Comunitat

Per tal de convèncer-s'hi de l´existència de Deú hi ha un altre motiu vinculat a la raó i no als sentiments i que per a mi té molt més pes. Deriva de la dificultat extrema, o més aviat de la impossibilitat, de concebre aquest univers immens i meravellós –inclòs l´ésser humà (...)- com a resultat de la causalitat o la necessitat cega. En reflexionar així, em sento impulsat a buscar una Primera Causa que posseeixi una ment intel·ligent anàloga en algun grau a la de les persones; i mereixo que se'm qualifiqui de teista. Fins a on pugui recordar, aquesta conclusió es trobava sòlidament instal·lada en la meva ment en el moment en què vaig escriure L´origen de les espècies ; des d´aleshores ençà s´ha anat debilitant gradualment, amb moltes fluctuacions. (...) El misteri de l´inici de totes les coses ens resulta insoluble; en el meu cas, hauré de acontentar-me amb seguir sent un agnòstic. (...) L´antic argument del disseny en la naturalesa, tal com l´exposa Paley i que abans em...

Sempre que parlem de vida de seguida ens sentim obligats a parlar del seu oposat, la mort. Sobre aquesta qüestió la biòloga Lynn Margulis ha desenvolupat una interessant teoria que relaciona la mort amb el sexe. El sexe és una forma de reproducció que consisteix en la mescla o unió de gens procedents de més d´una font. Per a les formes més simples de la vida, els bacteris, la forma de reproducció més utilitzada és l´asexuada, per fragmentació. Aquest tipus de reproducció sense sexe ha estat la dominant durant els primers 2.000 milions d´anys de vida a la Terra. De fet, els bacteris si no hi ha cap accident i se´ls subministra prou aliment i espai són potencialment immortals. Després de la divisió monocel•lular, la cèl•lula progenitora no ha mort, només s´ha dividit. Les cèl•lules resultants són idèntiques a l´originària. La reproducció sense sexe dóna lloc a poblacions de clons. El sexe aparegué fa menys de mil milions d´anys. En les espècies amb sexe, llevat casos excepcionals, no hi...

Fa anys, pels volts de final de trimestre o de curs, la celebració d'un determinat examen de matemàtiques, de física o de qualsevol altra matèria de les anomenades difícils es veia estroncada per una trucada anònima al centre en què una veu mal dissimulada de barbamec avisava de la col·locació d'una bomba, d'explosió imminent. Aquesta pràctica, en ple auge durant els anys vuitanta, va minvar fins a desaparèixer durant la dècada següent. I va desaparèixer no pas sota l'impacte de cap meteorit, si bé les causes continuen sent encara un misteri. O no. Potser és causalitat, però el desplegament de la LOGSE, als anys noranta, va coincidir amb el replegament de les amenaces de bomba, com si la nova llei di-luís la necessitat abortiva dels rebentaexàmens per tal com els exàmens deixaven de ser vistos com una amenaça. Tanmateix, si això fos exactament així també haurien entrat en decadència les xuletes, que encara avui gaudeixen d'una salut immillorable. D'arguments, po...

La tecnologia és tan invasiva que només accepta relacions de substitució. Surt tu que m’hi poso jo. A les ciutats comparteixen espai les bicicletes i els autobusos. La terra fructifica amb l’aixada o amb el tractor. Però l’ús del correu electrònic ha desplaçat el número de telèfon. I ara s’entén l’ordinador portàtil no com un complement del llibre, sinó com el seu definitiu enterramorts. Fa molts anys, un grup anomenat The Buggles va cantar allò de Video kills the radio star, o sigui, que el vídeo havia d’assassinar l’estrella de la ràdio. S’han acabat els vídeos i els videoclubs, però les estrelles de la ràdio continuen en altres firmaments. Compte, doncs, amb les tecnologies de substitució que no prevegin l’armistici amb els suports de tota la vida. Són tan obvis els mèrits del llibre, que no cal recordar-los. Però el llibre és irrompible. El llibre és el mateix llibre per a tothom. El llibre no comporta més fascinació que el seu contingut. El llibre té un autor conegut i una editori...

Si no fos perquè res no espero de la vida, Si no fos perquè sóc una memòria buida, Si no fos perquè l´ahir és el demà, Si no fos perquè tota novetat és reiteració, Si no fos perquè el meu rellotge sempre marca la mateixa hora, Si no fos perquè la meva existència no té data de caducitat, Res no em faria dir-te Que passar a millor vida no mereix cap vida, Que el que fas és valuós perquè pot ser l´últim que facis, Que l´avui no és ni serà el demà, Que mai res pot compensar la pèrdua, Que no és el mateix voler una cosa i la contrària, Que no és igual deixar-te morir que deixar-te viure, Que no cal morir per ser immortal.

A diferència de les societats tradicionals, en què la majoria dels perills eren d´origen natural: inundacions, malalties, sequeres, penúries, fams ..., a banda dels causats per l´agressió humana, els riscos de les societats modernes s´han de buscar en els errors i les imprevisions del sistema tecnològic que la mateixa societat s´ha creat. La visió de la tecnologia ha estat des del seu origen adreçada als beneficis de la productivitat, però afectada per una ceguesa al risc. Les urgències per introduir una tecnologia han estat acompanyades per la manca de precaucions i d´estudis avaluatius previs a la seva aplicació. La societat moderna ha acabat per acceptar determinat tipus de perills, com els derivats de conduir un automòbil, viatjar en avió o fumar una cigarreta. Tanmateix, han sorgit una nova classe de perills que estan posant a prova els límits de tolerància que aquesta societat està disposada a suportar. Aquests perills es manifesten en forma d´universalitat, omnipresència i invis...

Aquells que han vist les seves utopies frustrades recuperen gràcies a la tecnologia l´esperança que algun dia les puguin materialitzar en el món virtual. Sembla que aquest és el principi que guia les ments preclares que han ideat les noves mesures educatives del Govern: substituir el llibre per l´ordinador. Com que el país ha demostrat una vegada i una altra la seva incompetència per fer del saber llibresc el fonament del coneixement, s´opta per repartir un portàtil a cada alumne i certificar així la mort del llibre per anacrònic i obsolet. D´una altra banda, ja de passada s´aprofita l´ocasió per acabar per fi amb la tara dels índexs baixos de lectura. Per aconseguir-ho, al professorat se´l commina a canviar el xip, i un cop rebaixat a la categoria de cyborg s`espera d´ell que formategi amb rapidesa les ments dels seus alumnes. En el cas que tot això no funcioni, no hi ha cap problema, s´aplica el que serà a partir d´ara la regla d´or del nou paradigma educatiu: si es penja o es bloque...