Cosmopolitisme parcial i universalisme tou
Últimament m´estic adonant que avui en dia resulta cada cop més estrany declarar-se universalista incondicional o partidari irreductible del particularisme. Més comú és trobar-se persones que no troben contradictori manifestar-se cosmopolita i alhora considerar legítim el manteniment de les fronteres i de la sobirania de les nacions, o encara més difícil: reafirmar-se independentista radical i alhora, però, no nacionalista. El filòsof americà, d´origen ghanès, Kwame Anthony Appiah en un article publicat al diari EL País (Llegó la hora del cosmopolitismo, 10/01/2008) defensa que la idea de ciutadà del món conté dos principis que per a un cosmopolita incondicional poden resultar contradictoris: la necessitat d´un govern únic mundial deixa de ser un requisit imprescindible per al cosmopolitisme, d´una banda, i la preocupació per la sort de les persones que no són de la nostra mateixa comunitat política, d´altra. La coexistència d´aquest dos principis, que per a la tradició cosmopolita pot resultar incòmoda, és una de les conclusions a les que Appiah arriba en un treball anterior, Cosmopolitismo. La ética en un mundo de extraños. En la introducció d´aquest llibre desvela les seves intencions metodològiques: si entrelliguem en el mateix discurs l´interès per l´universal i el respecte per les diferències legítimes, podem apaivagar les manifestacions més enceses del credo cosmopolita, com per exemple les seves diatribes contra el patriotisme i la irrellevància de les fronteres i altres favorables a l´abjuració de tota lleialtat local en nom d´una humanitat abstracta. Aquest cosmopolitisme sensible a la diferència, per contrast amb el cosmopolitisme total, és el que aquest filòsof anomena cosmopolitisme parcial. En tot cas, davant dels inevitables conflictes entre allò local i allò universal, el cosmopolitisme d´Appiah no s´ha d´entendre com el nom de la solució, sinó més aviat com el nom d´un desafiament.
Un altre intent per desmarcar-se del cosmopolitisme pur és del filòsof iranià Ramin Jahanbegloo. En la seva obra, Elogio de la diversidad, proposa el que ell denomina universalisme tou. Aquesta mena d´universalisme descansa sobre dos pilars: la idea de tolerància i la creença en els beneficis del diàleg intercultural. Aquest nou universalisme respon alhora a una necessitat i a un recel força estès entre les cultures no occidentals: cal respondre civilitzadament als reptes d´un món global i invertir la creença segons la qual la generalització mundial de la democràcia i els drets humans són formes subtils d´uniformització cultural sota el paradigma occidental del liberalisme. Amb una actitud tolerant podem vèncer les reticències que allunyen els postulats més maximalistes . I tant bon punt s´han suavitzat les intransigències dels més obstinats, que s´ha acceptat per totes les parts que les creences dels altres són susceptibles de ser compreses, és possible posar en marxa el diàleg que, segons Jahanbegloo, tindrà com a objectiu tractar d´identificar i articular un nucli de valors assumits mundialment. El filòsof iranià considera que malgrat la diversitat cultural, els humans compartim i creiem en un universal mínim comú a totes les cultures i comunitats. I aquest esforç dialògic per trobar aquest mínim comú denominador humà és el que ha de substituir esforços anteriors, com el de l´universalisme dur, que han fracassat per les desconfiances generades en haver intentat obviar aquest pas previ. Fent servir les seves paraules: el diàleg intercultural és el mitjà essencial per promoure una percepció compartida de les coses i dels esdeveniments; i, alhora, representa una garantia de seguretat contra l´auge dels fonamentalismes.
Jahanbbegloo vol respondre amb el concepte de diàleg intercultural a la famosa i coneguda tesi del xoc de civilitzacions que S. P. Huntington ha divulgat. Aquest pensador americà creu que tal com està discorrent la política mundial després del final de la Guerra Freda sembla que l´enfrontament civilitzatori és quasi inevitable. El filòsof iranià, en canvi, sosté que no existeix un veritable xoc entre cultures, el que existeix és un violent i agre enfrontament entre pluralistes i absolutistes en el si de cada cultura. El que fa Huntington i els seus acòlits és extrapolar els conflictes culturals interns, a uns conflictes possibles externs entre cultures. Més que un xoc de civilitzacions, el que hi ha és un xoc d´intoleràncies, acaba afirmant l´iranià.
Mentre que el filòsof iranià fa derivar la seva proposta cosmopolita de la inspiració que rep de les reflexions sobre la tolerància de Locke i Voltaire, el cosmopolitisme parcial d´Appiah es remunta més enllà, arribant fins al cinisme de Diògenes i a l´estoïcisme romà, en concret el de Marc Aureli. Malgrat tot, a banda dels dos principis ja esmentats, per al filòsof afroamericà, mai millor dit, hi ha altres principis que deriven de la idea de ciutadà del món que va ser formulada per primer cop pel filòsof del bocoi: el principi d´humilitat intel•lectual (“de tothom podem aprendre”) i el valor del diàleg, com a forma essencial de comunicació humana. Aquest dos principis sembla que fàcilment els podem equiparar als dos pilars bàsics del universalisme de Jahanbegloo: tolerància i diàleg intercultural.
Un altre aspecte en què tots dos filòsofs coincideixen és en la seva interpretació de la globalització: cap d´ells la considera com un fenomen intrínsecament pervers. És un fenomen de caràcter bifront: els seus aspectes positius, que els té, no poden amagar la seva vessant perillosa. Per a Appiah, la globalització posa les bases materials per poder encarnar el que per a Diògenes i Marc Aureli només va poder ser un somni. Tanmateix, també, assenyala que les possibilitats de fer tant el bé com el mal es multipliquen: la decisió d´un govern del primer món tant pot ensorrar l´economia dels pagesos d´un país del tercer món, com millorar el nivell de vida dels seus habitants en general. Per al filòsof iranià, la globalització ens obliga a encarar nous reptes que només poden ser resolts amb un enteniment millor entre tots. Les cultures, cadascuna de les quals nodreix i desenvolupa alguna part de la dimensió de la dignitat humana, tenen l´oportunitat de treure el millor d´elles mateixes per a encarar els problemes nous derivats d´aquesta nova realitat mundial, que les ha apropat físicament, mitjançant el diàleg.
Els objectius últims d´aquests dos cosmopolitismes tampoc difereixen gaire en el fons. Per a Appiah, el desafiament del cosmopolitisme consisteix en la possibilitat de transformar mentalitats i sentiments constituïts al llarg de mil•lennis de vida al si de grups locals en mentalitats i sentiments que acceptin unes idees i unes institucions que ens permetin viure junts en la tribu global que ara som. Per a Jahanbegloo, el principal objectiu no és la recerca comuna de la veritat, sinó la de valors humanístics bàsics que són compartits per totes les cultures.
Aquestes dues propostes d´universalisme, que busquen fórmules amables per apropar-se a les formes més moderades del particularisme, presenten models propers en què inspirar-se: Gandhi, en el cas de Jahanbegloo; el seu pare, un combatent anticolonialista, en el cas d´Appiah. A tots dos models els uneix una fe comuna: la seva lluita contra el colonialisme britànic, és a dir, el seu nacionalisme es va fer en nom de principis universalistes.
Bibliografia:
Appiah, Kwame Anthony, Cosmopolitismo. La ética en un mundo de extraños, Katz Editores, Buenos Aires/Madrid, Primera edición, 2007
Appiah, Kwame Anthony, Llegó la hora del cosmopolitismo, EL País, 10/01/2008
Jahanbegloo, Ramin, Elogio de la diversidad, Arcadia, Barcelona, Primera edición 2007
Un altre intent per desmarcar-se del cosmopolitisme pur és del filòsof iranià Ramin Jahanbegloo. En la seva obra, Elogio de la diversidad, proposa el que ell denomina universalisme tou. Aquesta mena d´universalisme descansa sobre dos pilars: la idea de tolerància i la creença en els beneficis del diàleg intercultural. Aquest nou universalisme respon alhora a una necessitat i a un recel força estès entre les cultures no occidentals: cal respondre civilitzadament als reptes d´un món global i invertir la creença segons la qual la generalització mundial de la democràcia i els drets humans són formes subtils d´uniformització cultural sota el paradigma occidental del liberalisme. Amb una actitud tolerant podem vèncer les reticències que allunyen els postulats més maximalistes . I tant bon punt s´han suavitzat les intransigències dels més obstinats, que s´ha acceptat per totes les parts que les creences dels altres són susceptibles de ser compreses, és possible posar en marxa el diàleg que, segons Jahanbegloo, tindrà com a objectiu tractar d´identificar i articular un nucli de valors assumits mundialment. El filòsof iranià considera que malgrat la diversitat cultural, els humans compartim i creiem en un universal mínim comú a totes les cultures i comunitats. I aquest esforç dialògic per trobar aquest mínim comú denominador humà és el que ha de substituir esforços anteriors, com el de l´universalisme dur, que han fracassat per les desconfiances generades en haver intentat obviar aquest pas previ. Fent servir les seves paraules: el diàleg intercultural és el mitjà essencial per promoure una percepció compartida de les coses i dels esdeveniments; i, alhora, representa una garantia de seguretat contra l´auge dels fonamentalismes.
Jahanbbegloo vol respondre amb el concepte de diàleg intercultural a la famosa i coneguda tesi del xoc de civilitzacions que S. P. Huntington ha divulgat. Aquest pensador americà creu que tal com està discorrent la política mundial després del final de la Guerra Freda sembla que l´enfrontament civilitzatori és quasi inevitable. El filòsof iranià, en canvi, sosté que no existeix un veritable xoc entre cultures, el que existeix és un violent i agre enfrontament entre pluralistes i absolutistes en el si de cada cultura. El que fa Huntington i els seus acòlits és extrapolar els conflictes culturals interns, a uns conflictes possibles externs entre cultures. Més que un xoc de civilitzacions, el que hi ha és un xoc d´intoleràncies, acaba afirmant l´iranià.
Mentre que el filòsof iranià fa derivar la seva proposta cosmopolita de la inspiració que rep de les reflexions sobre la tolerància de Locke i Voltaire, el cosmopolitisme parcial d´Appiah es remunta més enllà, arribant fins al cinisme de Diògenes i a l´estoïcisme romà, en concret el de Marc Aureli. Malgrat tot, a banda dels dos principis ja esmentats, per al filòsof afroamericà, mai millor dit, hi ha altres principis que deriven de la idea de ciutadà del món que va ser formulada per primer cop pel filòsof del bocoi: el principi d´humilitat intel•lectual (“de tothom podem aprendre”) i el valor del diàleg, com a forma essencial de comunicació humana. Aquest dos principis sembla que fàcilment els podem equiparar als dos pilars bàsics del universalisme de Jahanbegloo: tolerància i diàleg intercultural.
Un altre aspecte en què tots dos filòsofs coincideixen és en la seva interpretació de la globalització: cap d´ells la considera com un fenomen intrínsecament pervers. És un fenomen de caràcter bifront: els seus aspectes positius, que els té, no poden amagar la seva vessant perillosa. Per a Appiah, la globalització posa les bases materials per poder encarnar el que per a Diògenes i Marc Aureli només va poder ser un somni. Tanmateix, també, assenyala que les possibilitats de fer tant el bé com el mal es multipliquen: la decisió d´un govern del primer món tant pot ensorrar l´economia dels pagesos d´un país del tercer món, com millorar el nivell de vida dels seus habitants en general. Per al filòsof iranià, la globalització ens obliga a encarar nous reptes que només poden ser resolts amb un enteniment millor entre tots. Les cultures, cadascuna de les quals nodreix i desenvolupa alguna part de la dimensió de la dignitat humana, tenen l´oportunitat de treure el millor d´elles mateixes per a encarar els problemes nous derivats d´aquesta nova realitat mundial, que les ha apropat físicament, mitjançant el diàleg.
Els objectius últims d´aquests dos cosmopolitismes tampoc difereixen gaire en el fons. Per a Appiah, el desafiament del cosmopolitisme consisteix en la possibilitat de transformar mentalitats i sentiments constituïts al llarg de mil•lennis de vida al si de grups locals en mentalitats i sentiments que acceptin unes idees i unes institucions que ens permetin viure junts en la tribu global que ara som. Per a Jahanbegloo, el principal objectiu no és la recerca comuna de la veritat, sinó la de valors humanístics bàsics que són compartits per totes les cultures.
Aquestes dues propostes d´universalisme, que busquen fórmules amables per apropar-se a les formes més moderades del particularisme, presenten models propers en què inspirar-se: Gandhi, en el cas de Jahanbegloo; el seu pare, un combatent anticolonialista, en el cas d´Appiah. A tots dos models els uneix una fe comuna: la seva lluita contra el colonialisme britànic, és a dir, el seu nacionalisme es va fer en nom de principis universalistes.
Bibliografia:
Appiah, Kwame Anthony, Cosmopolitismo. La ética en un mundo de extraños, Katz Editores, Buenos Aires/Madrid, Primera edición, 2007
Appiah, Kwame Anthony, Llegó la hora del cosmopolitismo, EL País, 10/01/2008
Jahanbegloo, Ramin, Elogio de la diversidad, Arcadia, Barcelona, Primera edición 2007
Comentaris