Què se n´ha fet, de les amenaces de bomba?
Fa anys, pels volts de final de trimestre o de curs, la celebració d'un determinat examen de matemàtiques, de física o de qualsevol altra matèria de les anomenades difícils es veia estroncada per una trucada anònima al centre en què una veu mal dissimulada de barbamec avisava de la col·locació d'una bomba, d'explosió imminent. Aquesta pràctica, en ple auge durant els anys vuitanta, va minvar fins a desaparèixer durant la dècada següent.
I va desaparèixer no pas sota l'impacte de cap meteorit, si bé les causes continuen sent encara un misteri. O no. Potser és causalitat, però el desplegament de la LOGSE, als anys noranta, va coincidir amb el replegament de les amenaces de bomba, com si la nova llei di-luís la necessitat abortiva dels rebentaexàmens per tal com els exàmens deixaven de ser vistos com una amenaça. Tanmateix, si això fos exactament així també haurien entrat en decadència les xuletes, que encara avui gaudeixen d'una salut immillorable.
D'arguments, posats a buscar-ne, en trobaríem un bon grapat: el passotisme d'una part de l'alumnat, l'espera a què sovint t'obliguen les centraletes escolars, sempre col·lapsades, etc. Però, per mi, n'hi ha un que, sense fer tant soroll, fa el mateix efecte. Si calgués posar-hi nom, i atès que es tracta d'una veritable pandèmia, podríem dir-ne "síndrome del justificant". Consisteix a faltar a l'examen i justificar l'absència amb la complicitat incondicional de casa. Més fàcil, menys exposat i amb cobertura legal. A més a més t'estalvies els trenta cèntims que pot costar-te la trucada, si no és que et fan escoltar primer els estudis de Chopin.
Això per no parlar de la inconveniència dels mòbils, els quals si bé en un primer moment van facilitar el tràmit de l'amenaça, amb l'aparició dels telèfons Domo (aquells que permeten visualitzar a través d'una pantalleta el número de procedència de la trucada) va produir-se més d'un ensurt. Encara recordo el cas d'aquell alumne que, havent trucat des del lavabo del mateix institut, va ser caçat uns quants segons després mentre estirava la cadena.
Estigueu segurs que si avui dia les amenaces de bomba encara persistissin, serien els mateixos pares els que, amb una mal dissimulada veu d'edat adulta, bombardejarien els centres amb amenaces. I no seria cap novetat.
Jordi Estrada, Què se n´ha fet, de les amenaces de bomba?, Regió 7, 20/06/2009
I va desaparèixer no pas sota l'impacte de cap meteorit, si bé les causes continuen sent encara un misteri. O no. Potser és causalitat, però el desplegament de la LOGSE, als anys noranta, va coincidir amb el replegament de les amenaces de bomba, com si la nova llei di-luís la necessitat abortiva dels rebentaexàmens per tal com els exàmens deixaven de ser vistos com una amenaça. Tanmateix, si això fos exactament així també haurien entrat en decadència les xuletes, que encara avui gaudeixen d'una salut immillorable.
D'arguments, posats a buscar-ne, en trobaríem un bon grapat: el passotisme d'una part de l'alumnat, l'espera a què sovint t'obliguen les centraletes escolars, sempre col·lapsades, etc. Però, per mi, n'hi ha un que, sense fer tant soroll, fa el mateix efecte. Si calgués posar-hi nom, i atès que es tracta d'una veritable pandèmia, podríem dir-ne "síndrome del justificant". Consisteix a faltar a l'examen i justificar l'absència amb la complicitat incondicional de casa. Més fàcil, menys exposat i amb cobertura legal. A més a més t'estalvies els trenta cèntims que pot costar-te la trucada, si no és que et fan escoltar primer els estudis de Chopin.
Això per no parlar de la inconveniència dels mòbils, els quals si bé en un primer moment van facilitar el tràmit de l'amenaça, amb l'aparició dels telèfons Domo (aquells que permeten visualitzar a través d'una pantalleta el número de procedència de la trucada) va produir-se més d'un ensurt. Encara recordo el cas d'aquell alumne que, havent trucat des del lavabo del mateix institut, va ser caçat uns quants segons després mentre estirava la cadena.
Estigueu segurs que si avui dia les amenaces de bomba encara persistissin, serien els mateixos pares els que, amb una mal dissimulada veu d'edat adulta, bombardejarien els centres amb amenaces. I no seria cap novetat.
Jordi Estrada, Què se n´ha fet, de les amenaces de bomba?, Regió 7, 20/06/2009
Comentaris