Què se n´ha fet, de les amenaces de bomba?


Fa anys, pels volts de final de trimestre o de curs, la celebració d'un determinat examen de matemàtiques, de física o de qualsevol altra matèria de les anomenades difícils es veia estroncada per una trucada anònima al centre en què una veu mal dissimulada de barbamec avisava de la col·locació d'una bomba, d'explosió imminent. Aquesta pràctica, en ple auge durant els anys vuitanta, va minvar fins a desaparèixer durant la dècada següent.
I va desaparèixer no pas sota l'impacte de cap meteorit, si bé les causes continuen sent encara un misteri. O no. Potser és causalitat, però el desplegament de la LOGSE, als anys noranta, va coincidir amb el replegament de les amenaces de bomba, com si la nova llei di-luís la necessitat abortiva dels rebentaexàmens per tal com els exàmens deixaven de ser vistos com una amenaça. Tanmateix, si això fos exactament així també haurien entrat en decadència les xuletes, que encara avui gaudeixen d'una salut immillorable.
D'arguments, posats a buscar-ne, en trobaríem un bon grapat: el passotisme d'una part de l'alumnat, l'espera a què sovint t'obliguen les centraletes escolars, sempre col·lapsades, etc. Però, per mi, n'hi ha un que, sense fer tant soroll, fa el mateix efecte. Si calgués posar-hi nom, i atès que es tracta d'una veritable pandèmia, podríem dir-ne "síndrome del justificant". Consisteix a faltar a l'examen i justificar l'absència amb la complicitat incondicional de casa. Més fàcil, menys exposat i amb cobertura legal. A més a més t'estalvies els trenta cèntims que pot costar-te la trucada, si no és que et fan escoltar primer els estudis de Chopin.
Això per no parlar de la inconveniència dels mòbils, els quals si bé en un primer moment van facilitar el tràmit de l'amenaça, amb l'aparició dels telèfons Domo (aquells que permeten visualitzar a través d'una pantalleta el número de procedència de la trucada) va produir-se més d'un ensurt. Encara recordo el cas d'aquell alumne que, havent trucat des del lavabo del mateix institut, va ser caçat uns quants segons després mentre estirava la cadena.
Estigueu segurs que si avui dia les amenaces de bomba encara persistissin, serien els mateixos pares els que, amb una mal dissimulada veu d'edat adulta, bombardejarien els centres amb amenaces. I no seria cap novetat.

Jordi Estrada, Què se n´ha fet, de les amenaces de bomba?, Regió 7, 20/06/2009

Comentaris

Manel Villar ha dit…
Hi ha coses que mai no canvien. Coses a les que no afecten els canvis de la legislació educativa. Coses inalterables als canvis tecnològics, a l´aparició de les famílies monoparentals i a la crisi econòmica. En el nostre país és un fet documentat des de fa molt de temps que a les acaballes del mes de juny, si fa no fa com quan no fa molt encara acostumaven a produir-se les amenaces de bomba en els centres educatius, com nostàlgicament en el seu article ens comenta el Jordi Estrada sàviament, comença a manifestar-se un comportament molt singular entre els membres de l´espècie humana. Mentre els falciots en els nostres pobles i ciutats solquen l´aire per nodrir-se d`insectes, l´homo sapiens sapiens empaita membres de la seva pròpia espècie, pertanyents a un grup prèviament estigmatitzat. En el moment en què s´ensuma o divisa la presa, automàticament es posa en marxa una estratègia en què el predador li barra qualsevol possibilitat de sortida. Tan bon punt aconsegueix acorralar-la, en un ascensor, en la sala d´espera del dentista o aprofitant que està carregant la compra al cotxe en el pàrking del Carrefour, li deixa anar les frases següents, o d´altres de similars: “què?, aviat vacances, alguns se la saben ben llarga, què bé que viuen alguns”. Acovardida, la víctima no sap com reaccionar, en tant que l´agressor, descarregada la seva càrrega pulsional, marxa tot cofoi a l´espera que el curs proper torni a reproduir una pauta conductual que, segons els que en saben, es remunta al nostre passat caçador-recol•lector. Els estudiosos del tema expliquen que mentre la majoria de la tribu abandonava el poblat per realitzar tasques productives, una minoria s´hi quedava amenitzant la canalla amb cançons, contes i jocs. Quan els caçadors i les recol•lectores tornaven, sobretot si la sortida havia estat desafortunada, la prenien amb aquesta mena de precedents dels mestres i els professors actuals. Com si de bufons es tractessin, se´ls ridiculitzava i humiliava obligant-los a actuar de manera grotesca davant dels que poc abans havien escoltat els seus contes i practicat els seus jocs. D´aquesta manera, tot i que els estómacs quedaven buits, la salut mental i espiritual de la tribu quedava intacta. Aquesta conducta ha quedat impresa en el nostre genoma. Sortosament, de mica en mica al mateix temps que la humanitat s´ha anat civilitzant, aquelles pràctiques s´han anat suavitzant. Avui en dia els successors d´aquells preceptors prehistòrics reben recolzament psicològic perquè perseverin en aquesta labor ingrata. La base d´aquest assessorament segueix aquest principi: quan arribi Sant Joan, mira el cel i si veus volar falciots el millor que pots fer és arrencar a córrer i no mirar enrere.

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

Darwin i el seu descobriment de la teoria de l'evolució.