Economia digital i resistència.

Michel Foucault va utilitzar el panòptic, la forma que va servir a Jeremy Bentham com a model del sistema penitenciari modern, per descriure el mode de governança que es va imposar amb la Revolució Industrial i el triomf del capitalisme. El que era una projecte carcerari podia servir com a idea arquitectònica per a qualsevol de les institucions que sorgien en aquell moment amb un objectiu: disciplinar la societat. La plaça pública en la qual abans es trobava tothom es va anar despoblant: els nens a l'escola, els joves a la caserna per al servei militar, els bojos al manicomi, els treballadors a la fàbrica, els delinqüents a la presó, els desemparats a l'asil, i així s'anava configurant una societat en la qual cadascú tenia un lloc assignat per optimitzar el rendiment del sistema. El mateix Michel Foucault va descriure també el pas del sistema disciplinari al de control de població. Ja no es tractava tant de dirigir i situar cadascú al lloc adequat per millorar la funcionalitat del sistema, com de crear unes condicions, un medi, en què els ciutadans fossin modelats perquè tinguessin comportaments espontàniament adequats.

És ara, en la societat digital, on aquest model de governança sembla adquirir la seva forma més sofisticada. El ciutadà lliura cada dia gratuïtament tota mena d'informació sobre si mateix que, degudament transformada, li retorna en termes d'indicacions de vida i consum aparentment ajustades a la seva manera de ser i adequades a la dinàmica econòmica. Per arribar fins aquí prèviament ha calgut consolidar un procés d'individualització. Fer creure al ciutadà que és un subjecte autosuficient, capaç de desenvolupar-se en lluita permanent amb els altres. És a dir, generar un individualisme radical que debilita el vincle comunitari, sense reforçar la condició del subjecte. Una societat en la qual només hi ha els individus.

La culminació d'aquest procés és la tan celebrada figura de l'emprenedor. Icona empresarial del nostre temps, que té en la start-up el seu signe de distinció amb marca digital. L'emprenedor és el que es converteix en explotador de si mateix. I ho fa amb la creença que ha arribat a això per un acte de llibertat. És el grau més sofisticat de l'explotació: sense ni tan sols dret a queixa (tu ets el teu propi amo, esclau de la teva pròpia llibertat). El periodista Andrew Keen, autor d'Internet no és la resposta, ho diu sense eufemismes: “Som ratolins tancats en gàbies envoltades de grans companyies”. Com deia el mateix Michel Foucault, el poder és relació i, en aquest sentit, mai no és absolut, sempre queda algun espai per a la resistència. Tot model de dominació genera els seus contraris. I el potencial tecnològic de les xarxes ofereix instruments poderosos de resposta.

Aquesta forma de dominació està perjudicant greument la política democràtica, on la reducció de l'espai d'allò possible es fa cada vegada més evident, fins al punt que el paper ancil·lar de la política està assumit socialment: els que manen són uns altres. Qualsevol intent de reconstrucció del protagonisme ciutadà passa per restablir vincles, és a dir, per redimir l'homoeconomicus del seu aïllament fatal. Per això, és lògic que les formes d'acció política que lluiten per ampliar l'espai d'allò possible, és a dir, per resistir, s'articulin entorn del discurs d'allò comú. No per alienar l'individu en projectes utòpics, sinó per allunyar-lo de l'alienació en si mateix, que condueix inevitablement a la malenconia i al sense sentit.

Els temps passen, però els plans de l'arquitectura de govern els continuen dibuixant els qui tenen l'hegemonia, és a dir, els qui han aconseguit exercir la capacitat normativa sobre els ciutadans: que aquests mimetitzin la seva conducta. Ningú dubta que avui és en mans del poder econòmic. La societat digital ofereix la possibilitat de modificar aquesta hegemonia o, al contrari, la consolida, però en mans d'un grup més reduït que mai? Diuen que l'economia digital posa l'usuari —eufemisme per no dir consumidor, però tampoc ciutadà— al centre de l'escena. Com a subjecte o com a objecte? Em temo que el segon. I que la creació d'individus adaptats a la nova ficció global és en mans d'uns quants megaservidors i els seus logaritmes.

Josep Ramoneda, Modelar els usuaris, El País 03/06/2016