calendaris (diccionari Reyes Mate)

Gilbert Romme
Deia recentment el Gran Wyoming que per a ell cada dia és Nadal perquè cada dia s'emborratxa i s'acaba barallant amb la família. És una forma sarcàstica d'expressar la desreligiosització d'una festa litúrgica com és el Nadal. Que encara perduri amb tanta presència es deu, sens dubte, a l'interès comercial, però també a la força de la infància. A la infància hi tornem regularment, si és que alguna vegada ens en hem anat del tot. La infància no és tant el temps de la infantesa com aquest espai que necessitem visitar per no sentir-nos perduts. Ho fem de la mà dels nostres fills i néts, fascinats com nosaltres en un altre temps per uns relats màgics que amaguen misteris que ens fan somiar. Parlen d'un naixement virginal, de la preferència divina pels més pobres, d'àngels que parlen amb pastors, de reis que visiten una quadra i dipositen els regals que porten al nounat davant un pessebre.


És com el món al revés, perquè el que tocaria és néixer amb dolor, que els notables freqüentin els poderosos, que els adults i no els nens es facin càrrec dels assumptes greus i que els déus segueixin el dictat d'aquestes dues senyores de bona posició preocupades per l'aggiornamento del concili Vaticà II i eternitzades en una enginyosa vinyeta de Mingote: «Al cel, el que es diu al cel, cel, hi anirem els de sempre».

Si el que queda del Nadal en la majoria de la gent adulta és un record de la infància, ens hauríem de preguntar si no hauríem de revisar el calendari o, almenys, deixar ben clar que el que se celebra avui és un fenomen natural, el solstici d'hivern, i no un fet històric immers en una llegenda que es resisteix a morir.

Això de canviar el calendari ja s'ha intentat. Ho van fer els revolucionaris francesos imaginant un calendari fet amb criteris matemàtics, sense concessions a la història. L'any tindria 13 mesos; cada mes, tres dècades; cada dècada, 10 dies; cada dia, 10 hores, i cada hora, cent minuts. L'invent, ideat per un diputat de la Convenció, Gilbert Romme, va fracassar perquè aquells revolucionaris podien ser tan irreligiosos com es vulgui, però no suportaven un mesurament merament quantitatiu del temps. La saviesa que inclouen els calendaris coneguts és que hi ha dies de treball i dies de festa. La distinció no es deu solament a la necessitat fisiològica de descansar per recuperar forces, sinó a una qüestió que els calendaris jueu i cristià tenen molt pensada. Els dies de treball l'esforç se centra en la subsistència, a procurar-se els mitjans materials per viure o, com diria Ortega y Gasset, per viure bé. Els dies de festa, no obstant, l'accent es posa a donar sentit al treball, a proporcionar un horitzó al laboriós dia laborable. El calendari jueu o cristià el fan recordant episodis memorables que parlen d'alliberament o de promesa i que al ser celebrats avui es converteixen en motiu d'esperança.

Els revolucionaris francesos rebutjaven la dictadura d'una organització del temps com la que proposava el calendari de Gilbert Romme, en què la vida quedava reduïda a la suma de jornades laborables. Fins i tot els més miserables reivindicaven un temps festiu perquè no volien renunciar al somni de la felicitat.

La diferència del nostre temps respecte del passat és que les generacions més grans que van conèixer el nacionalcatolicisme acusen un afartament del món religiós i les posteriors fan gala d'un cert analfabetisme en religió. Això no facilita, és clar, la lectura religiosa del Nadal, però seria una lleugeresa pensar que ja no té sentit. L'home modern ha anat perdent oïda pel que és religiós, però no el sentit del que és sagrat. Ens assemblem cada vegada més a aquell Calvero representat per Charles Chaplin a Candilejas, que en el moment definitiu de la seva vida expressa la seva impotència caient de genolls en un racó ocult de l'escenari i pregant al déu desconegut. Resa desolat perquè Thereza, la jove a qui ha salvat del suïcidi, no s'ensorri i torni a ser la dansaire que havia estat.

El sentit del que és sagrat de l'home modern l'expressa el filòsof Kant quan parla «del cel estrellat al meu damunt i la llei moral en mi». L'ésser humà xifra el seu valor incomparable en el fet de ser ell, la seva llibertat, el fonament últim de la llei moral. Però al recordar-li Kant «el cel estrellat al meu damunt», el convida a tenir en compte no solament el seu modest lloc en l'univers, sinó la distància entre el que la seva llibertat pot i el que aquesta mateixa llibertat desitja, exigeix o espera.

Defensar els dies de festa és un gest de resistència i una forma de protesta contra un sistema de vida que converteix la nit en prolongació del dia i els dies festius en pròleg dels laborables.
Reyes Mate, Nadal, un gest de resistència, el periodico.cat, 25/12/2013

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

The End.

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"