La vida taca.

I no cal ser Mounier per saber que la política és l’àmbit de la impuresa, i que, si esperem ser totalment coherents, purs i immutables, ens passarà com a l’ermini dels bestiaris medievals, que s’entregava als caçadors quan comprenia que no es podia escapar sense tacar-se. No cal ser Horaci per saber que, si esperem el moment perfecte, ens passarà com al pastor de la seva Art poètica, que va esperar que acabés de passar el riu per travessar-lo amb les seves ovelles. No pot ser que sigui veritat aquell grafit que diu: «Ens volen obligar a governar, però no caurem en aquesta provocació…».

Podríem dir: «La vida taca» i assegurar, seguint Maradona, que, si anéssim vestits de blanc a un casament i ens llancessin una pilota de futbol plena de fang, no dubtaríem ni un segon a parar-la amb el pit. I estaria bé. Però també podríem dir: «La vida pinta». Perquè això que considerem taques —és a dir, imperfeccions o defectes— són, alhora, la condició de possibilitat del que existeix. Que no ens passi com al colom de Kant, que, en sentir la resistència de l’aire a les ales, va creure que al buit volaria millor. Quan al buit és impossible volar-hi, perquè no només el frenava, sinó que també l’impulsava. Perquè, com canta Fabrizio De André: «Dels diamants no en neix res, dels fems en neixen flors».

Això no és una defensa del cinisme (pobres filòsofs cínics!), sinó una advertència contra l’idealisme, entès com el menyspreu del que és real provocat per la nostra tendència a comparar-ho amb la versió idealitzada. És odiar, de més, el present per haver idealitzat nostàlgicament un passat gloriós que no va existir mai, o un futur utòpic que no existirà mai. És odiar, de més, l’aquí i l’ara, perquè la creença en un «més enllà» paradisíac ens fa creure que hi ha «menys aquí». És a dir, amb Thoreau, que la va encertar en moltes altres coses, que la societat per a la qual se l’havia fet no existia. Perquè a tots se’ns ha fet per al que hi ha, i com més aviat ho assumim, millor. Aquest idealisme és odiar el cap del ratolí existent del que és real, per perseguir la cua del lleó inexistent de l’ideal. És la mina de kriptonita que devora totes les nostres energies. «La vida pinta» significa que no podem somiar abolir els límits, que no són taques ni defectes, sinó que els hem de reconèixer i aprofitar per fer-ne alguna cosa, perquè són adob del bo. És a dir, com deia Píndar: «Oh, ànima meva, no aspiris a la immortalitat, però esgota tota l’extensió del possible».

Hem d’acceptar que els buits generats pels canvis i les imperfeccions no són una simple absència, una mera negació. Pensem, per exemple, en un tros de gruyère, que té més forats com més gran és, i a la inversa, com més petit és, menys forats té… I és que el buit no només permet que les coses siguin, sinó també que respirin, es renovin i es transformin. És a dir, que visquin. I d’aquí ve la paradoxa que una de les formes del nihilisme sigui negar el buit. És a dir, el canvi, la barreja, la imperfecció i la mort. Per què? Perquè si no comprenem i no assumim la necessitat del buit per a la vida, acabarem desitjant una vida que s’assembli massa a la mort, perquè la voldrem immòbil, homogènia, compacta, perfecta; o sigui, acabada i, per tant, morta. Per tot això, crec que l’esquerra ha de combatre aquest idealisme purità que la porta, de vegades, a adoptar una actitud hipercrítica, fatalista, ressentida, trista i, en tot cas, poc atractiva. I adoptar un realisme vitalista que, tot i ser conscient de les imperfeccions i els límits, no oblidi que el planter del món de demà són les ruïnes del món d’ahir.

A Mis chistes, mi filosofía, Slavoj Žižek recorda un vell acudit de l’època de l’URSS que va d’un obrer de l’Alemanya de l’Est a qui envien a treballar a Rússia i que, abans de marxar, diu als seus amics: «Cada mes us enviaré una carta i, com que segurament la llegireu, farem una cosa: si la carta està escrita amb tinta blava, és que el que hi explico és veritat, mentre que si està escrita amb tinta vermella és que és mentida». L’obrer se’n va i, al cap d’un mes, els amics reben una carta que diu: «Tot això és perfecte. Aquí a Rússia s’hi troba de tot: carbó, carn, sucre… L’únic que no hi ha és tinta vermella». La conclusió de Žižek és que l’esquerra s’ha quedat sense tinta vermella per expressar les seves crítiques. A mi em sembla que no necessita tinta vermella, sinó tinta de molts colors. Perquè, si alguna cosa sabem, és criticar i lamentar i condemnar; i si alguna cosa ignorem, és assentir i celebrar i entusiasmar.

Doncs passa que l’entusiasme és tan necessari com la crítica. Per això hauríem de ser capaços de trobar un equilibri entre la dreta, que es conforma a dir: «Hi ha patiment i és inevitable»; i l’esquerra, que diu: «Hi ha injustícia i és insuportable». Potser totes dues tenen raó; hi ha (moltes) qüestions terribles que mai no podrem solucionar i n’hi ha (moltes) d’altres a les quals no ens hauríem de resignar mai. «Deixa que tot et passi —deia Rainer Maria Rilke—: la Bellesa i l’Espant». La Bellesa ha de despertar el nostre amor, i l’Espant, la lluita. A la manera dels estoics, hem de mirar de diferenciar què està a les nostres mans i què no; i, com Píndar, ens hem de forçar a esgotar tota l’extensió del possible. Només d’aquesta manera l’esquerra conquerirà el que Nietzsche anomenava gran estil. És a dir, la doble capacitat d’estimar el món malgrat tot, i de mirar de canviar les coses que estan a les nostres mans.

Per això no necessitem un únic tipus de tinta, sinó tota la paleta de colors: la tinta vermella de la crítica, la tinta blava de la veritat, la tinta verda de l’esperança, la tinta pixelada de les xarxes socials, la tinta de calamar dels que saben confondre els seus enemics, la tinta invisible dels que saben disfressar-se i, fins i tot, la tinta del «color que va venir de l’espai», com al conte de Lovecraft, que hauria de servir per posar-ho tot de cap per avall i imaginar altres mons menys impossibles.

Bernat Castany Prado, El color que va venir de l'espai. Petit manifest per a una esquerra realista, Barcelona Metròpolis cotubre 2026