Un món-sense-nosaltres.

Ray Brassier

... l’any 2009 Mark Fisher va popularitzar el concepte de realisme capitalista per referir-se a les retallades neoliberals que ens havien condemnat a la impotència del «no hi ha alternativa». I tenia sentit que, en aquell context de crisi financera global, l’auge de les narracions distòpiques permetés explicar com la cancel·lació del futur prenia cos en la cultura popular i l’inconscient col·lectiu. D’aquí que la frase «És més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme», que dona títol al primer capítol del llibre de Fisher Realisme capitalista (Virus editorial, 2022), es convertís en un mantra per a una esquerra que es volia revoltar contra l’horitzó impolític del neoliberalisme. Fisher volia denunciar que les imatges distòpiques que fantasiegen amb la fi del món ens condicionen a adoptar una actitud passiva, dòcil, desganada, a una immobilitat resignada i trista, propera als estats depressius: ens condemnen al nihilisme abnegat de qui sap que tot està perdut.

Això no obstant, si rellegim el diagnòstic de Mark Fisher més de quinze anys després, ens trobem amb un fet que desestabilitza el seu aparell conceptual: la fi del món ha deixat de ser una imatge retòrica per referir-se a la falta de futur. Les alteracions climàtiques, els desenvolupaments tecnològics lligats a la intel·ligència artificial, l’esgotament de recursos bàsics o la situació geopolítica —que ha renovat l’amenaça atòmica a la qual Günther Anders atorgava dimensió metafísica— han fet que l’apocalipsi deixi de ser un artifici narratiu per disciplinar els ciutadans per convertir-se en l’horitzó catastròfic del planeta. Quan Fisher parlava del fet apocalíptic es referia a una determinada estètica distòpica i catastrofista, no pas a la possibilitat que el món arribés, efectivament, a la fi: «El realisme no té res a veure amb el que és real. Al contrari, el que és real és el que el realisme suprimeix contínuament».1

Avui, el que és real és la possibilitat de l’extinció de l’espècie humana. És la possibilitat d’un planeta inhabitable per a cap espècie: un planeta mort, mera matèria en descomposició. És la possibilitat, per dir-ho filosòficament, d’un món radicalment no humà, un món-sense-nosaltres. Ha estat el pensador nord-americà Eugene Thacker qui millor ha explorat les conseqüències d’aquest nihilisme metafísic, ja que considera la possibilitat d’un món-sense-nosaltres no només una impugnació del futur, una amenaça contrafàctica, sinó la prova present que el món mai ha estat un món-per-a-nosaltres i que, per tant, la fi del (nostre) món és una correcció planetària que certifica la nostra insignificança còsmica. La filòsofa Patricia Reed, de fet, porta aquest diagnòstic encara més enllà en afirmar que estem immersos en una crisi cosmològica, en el sentit que la possibilitat d’un món-sense-nosaltres implica l’alteració de l’ordre ontològic (quines són les unitats fonamentals del món), de l’ordre epistemològic (modes i procediments consensuats que produeixen un cos de coneixement acceptat), de l’ordre temporal (naturalesa i direcció del temps), de la cosmogonia (explicació de l’origen i la història de l’univers) i, finalment, del destí (el paper i el lloc que la humanitat ocupa en el cosmos):

«Per qualificar un canvi cosmològic no n’hi ha prou de saber més o saber de manera diferent. El canvi cosmològic es compon d’un conjunt de factors que, si bé poden emanar d’un desenvolupament epistemològic particular, una innovació o un descobriment, comporten conseqüències que s’interconnecten en un teixit més ampli de pensament i vida, que connota no només amb fets científics, sinó també amb significats filosòfics, socials i polítics. Els canvis cosmològics contribueixen a desnaturalitzar el caràcter donat i assumit d’una determinada imatge del món (la nostra perspectiva), com també la comprensió de la nostra agència dins d’aquesta imatge. En altres paraules, els canvis cosmològics tracen el procés gradual d’alienació que va de la nostra situació en un món qualsevol a un altre, de manera que reescriuen el mitjà des de dins perquè ens relacionem amb motivacions lògiques i desitjos diferents.»2

Aquesta alienació cosmològica es pot considerar el resultat natural del nihilisme. El realisme capitalista, subvertit pel real no humà de la perspectiva planetària, seria avui més aviat una forma de realisme còsmic: ens sabem desnonats d’un món impensable, que mai ha estat nostre.3 Per això, seria lògic projectar (i, fins i tot, elevar) la impotència política del realisme capitalista a aquesta nova situació: si era impossible derrocar el capitalisme, què farem ara amb una crisi d’abastament còsmic que sobrepassa les nostres capacitats cognitives i imaginatives?

Però, com molt bé ha argumentat Wendy Brown al seu llibre Tiempos nihilistas (Lengua de Trapo, 2023), el nihilisme no ens porta necessàriament a una actitud desmenjada i cínica, al derrotisme, al tossut pessimisme dels qui creuen que tot està perdut i no hi ha res a fer, enlloc on anar ni ningú a qui conèixer.4 L’últim home de Nietzsche no ha estat mai un doomer; ben al contrari: el nihilisme ens convida a l’acció immediata i, fins i tot, desesperada, a la reacció hiperactiva i ansiosa. D’aquí que Brown lligui directament el nihilisme amb la hiperpolítica: una política accelerada i agitada que, en la seva pulsió d’immediatesa, està deslligada de la transformació material del món, erigint-se en una politització-espectacle sense conseqüències.5 De fet, si ens aturem breument en les fonts clàssiques de la crítica al nihilisme, podríem afirmar (exagerant una mica) que aquest diagnòstic ja es troba desplegat de forma brillant en l’obra de Dostoievski. El nihilista, per al novel·lista rus, és sempre l’home d’acció, l’home de ciència, l’home revolucionari, aquell que creu que pot rivalitzar amb Déu i controlar l’esdevenir a través de la raó i el coneixement. El nihilista no és l’home del subsol, ressentit i aïllat, que viu emboscat en la seva habitació, sinó els joves que volen fer coses, que volen construir un món més just. El nihilista no és l’anacoreta o el místic que viu apartat de tot i tothom, sinó els Ivan Karamàzovs del nostre món que creuen que, si no hi ha Déu, tot està permès, fins i tot el parricidi.

Tot això no té res d’abstracte. És fàcil veure en el nostre dia a dia la relació entre el nihilisme, l’amenaça d’extinció i la hiperactivitat.6 Només cal orientar la vista vers els grans multimilionaris, i observar com l’obsessió per la fi del món els porta a construir búnquers, ciutats mur i fabuloses illes artificials; o bé a modificar-se el cos amb bioenginyeria i entrenar-se sota condicions extremes; o bé a desenvolupar tecnologies d’intel·ligència artificial per conquerir la singularitat. Aquest nihilisme hiperactiu té la seva derivada política en el «nacionalisme del desastre»: si el col·lapse és imminent i estem condemnats a una guerra planetària de tots contra tots per la disputa de recursos, queden justificades les mesures antiimmigratòries més brutals, el reforç d’exèrcits i fronteres, les deportacions massives i, fins i tot, les invasions colonials en nom d’assegurar els sistemes de distribució globals i recursos bàsics com el petroli.7 És fàcil comprovar-ho també en el nostre dia a dia: hem normalitzat les lògiques preparacionistes, que fan del nihilisme del món-sense-nosaltres una oportunitat per defensar els rols de gènere tradicionals, els entrenaments militaritzats de supervivència i la proliferació de motxilles tàctiques amb kits d’emergència per a 72 hores.

Aleshores, com és possible que, en el context apocalíptic d’una extinció que s’acosta, el nihilisme ens porti a l’acció i no a la passivitat desesperada? Per què desperta el prometeisme anabolitzant i no la resignació cínica i infinita dels grans pessimistes? Una de les respostes més interessants la proposa Ray Brassier a Nihil desencadenado [Ilustración y extinción]. Aquest filòsof britànic parteix de la premissa que el desencantament del món que s’associa amb el nihilisme ha de ser celebrat com un triomf de maduresa intel·lectual, no lamentat com la pèrdua d’una relació privilegiada amb la realitat:

«El nihilisme no és una exacerbació patològica del subjectivisme que porta a l’anul·lació del món i a reduir la realitat a un correlat de l’ego absolut, sinó, més aviat, el corol·lari inevitable de la convicció realista que existeix una realitat independent de la ment que, malgrat les presumpcions del narcisisme humà, es mostra indiferent a la nostra existència i aliena als valors i significats amb els quals la revestim perquè ens resulti més acollidora. La naturalesa no és la nostra “llar”, ni la de cap altra criatura, i ni tan sols pot dir-se que sigui una progenitora especialment bondadosa.»8

Encara que pugui semblar contraintuïtiu, la premissa de Brassier —que desenvoluparà en discussió amb figures clau com Quentin Meillassoux, Alain Badiou o Theodor W. Adorno— és que el nihilisme, lluny d’alienar-nos del món, ens ofereix una forma privilegiada (i no humana) d’accés al món. En aquest sentit, Brassier entoma el repte de pensar la crisi cosmològica i l’arribada d’un món-sense-nosaltres: el fet que la capacitat computacional i tecnocientífica hagi portat a contemplar la nostra insignificança des d’una perspectiva planetària (per exemple, amb els models climàtics que permeten mesurar l’escalfament global) ens permet abandonar totes les cosmovisions subjectivistes que històricament han entès el món com un correlat de l’experiència humana i afirmar la seva realitat independentment dels subjectes. Així, la mirada il·lustrada i racionalista sobre el món, lluny de modelar un coneixement més antropocèntric i antropomòrfic (com pensava Dostoievski quan escrivia contra el nihilisme), ens transporta a un món no humà, un hiperobjecte aliè a tota experiència subjectiva. Brassier ho afirma clarament: «L’extinció no ha d’entendre’s com la liquidació d’una espècie biològica, sinó més aviat com el que anivella la transcendència atribuïda a l’ésser humà».9

Dit d’una altra manera: el nihilisme, a través de la certesa de l’extinció, ens obliga a pensar una exterioritat radical, que no pot encabir-se en cap dialèctica. Ni pot, tampoc, subsumir-se en una lògica transhumana segons la qual el pensament humà deixarà enrere el cos orgànic com un vestigi evolutiu:

«Tant la vida com la ment hauran de fer front a la desintegració de l’horitzó últim, quan, d’aquí a aproximadament un trilió de trilions de trilions d’anys (101728), l’expansió accelerada de l’univers hagi desintegrat l’estructura mateixa de la matèria, i es posi punt final a la possibilitat de tota encarnació. Totes i cada una de les estrelles de l’univers s’hauran consumit, i el cosmos s’enfonsarà en un estat d’absoluta foscor i sense deixar enrere res més que carcasses de matèria esgotada.»10

Però aquesta certesa terrible, aquest realisme còsmic, és el que ens obliga a rehabilitar el nihilisme com un corpus de pensament sobre el món que, des del compromís amb la possibilitat de l’extinció, reafirma la nostra agència individual i col·lectiva i ens anima a actuar. De fet, podríem anar més enllà i dir que només des de la radicalitat nihilista de Brassier podem escapar de les fantasies col·lapsistes i supremacistes que somien amb la salvació tecnològica d’una petita part de la humanitat; només des del nihilisme lúcid podem deixar-nos guiar per l’evidència científica sobre l’emergència climàtica i optar per polítiques efectives de mitigació, adaptació i justícia ecosocial; només des de la certesa de la catàstrofe podrem posar límit al nacionalisme del desastre que utilitza la por i la incertesa còsmiques per vendre salvació per als «nostres»; i, potser, també serà des d’aquest nihilisme radical que podrem fer front a la hiperpolítica cínica dels que fan del nihilisme una política de la desesperança i de la guerra distòpica de tots contra tots.

Eudald Espluga Casademont, Hiperpolítica i nihilisme, BarcelonaMetròpolis Octubre 2026

1 Fisher, M. Contra el realisme capitalista, comunisme àcid. Antologia de K-punk, p. 123. Manifest Llibres, 2023.

2 Reed, P. Cosmovisiones de otro mundo. Reimaginando el pensamiento planetario, p. 106. Holobionte Ediciones, 2025.

3 Així ho he argumentat més extensament a Imaginar la fi. Tecnofeixisme, horror climàtic i esperança apocalíptica, concretament al segon capítol, titulat «Realisme còsmic, horror climàtic» (Raig Verd Editorial, 2026).

4 Parafrasejo una frase de La conspiración contra la especie humana, de Thomas Ligotti (Editorial Valdemar, 2015), «No hay nada que hacer y no hay lugar adonde ir. No hay nada que ser y nadie a quien conocer». Ray Brassier la farà servir d’epígraf per al llibre Nihil desencadenado [Ilustración y extinción] (Materia Oscura, 2017).

5 Per aprofundir en aquesta qüestió, val la pena revisar l’exitós opuscle d’Anton Jäger, Hyperpolitics. Extreme Politicization without Political Consequences (Verso Books, 2026), així com l’assaig de Lluís Aguiló Paràlisi per agitació. Capitalisme, catatònia i present segrestat (Ned Ediciones, 2026).

6 L’assaig On extinction: Beginning Again at the End, de Ben Ware (Verso Books, 2024), aborda directament aquesta relació, però, en lloc de parlar d’«hiperpolítica», utilitza l’expressió «narcisisme hiperactiu».

7 Seymour, R. Nacionalismo del desastre. El colapso de la civilización liberal. Verso Libros, 2026.

8 Brassier, R. Nihil desencadenado [Ilustración y extinción], p. 17. Materia Oscura, 2017.

9 Brassier, R. Ibídem, p. 412.

10 Brassier, R. Ibídem, p. 418.