Dia 3 d'abril a Manresa.



Suposo que alguns de vosaltres heu vingut amb un objectiu pràctic: conèixer de primera mà con s’ho fan aquests filòsofs, una a secundària i un altre a una facultat universitària, per fer atractiva la seva assignatura, evitar que els seus alumnes tinguin temptacions d’encendre els seus mòbils, que aprenguin alhora que gaudeixen, que els seus afanys de conèixer ultrapassin els murs físics de l’institut o la facultat, al capdavall, com som capaços de transformar les seves vides. Si heu vingut amb aquestes pretensions, segur que, des de la meva part com a mínim, no seran satisfetes. Perdoneu però no soc gaire de receptes.
La filosofia, tal com està plantejada en els plans d’estudis, és una anomalia difícil d’encaixar.
En primer lloc, la filosofia ha estat des de bon principi expulsada de l’estatus privilegiat de les anomenades assignatures instrumentals, per dir-ho d’una altra manera, de les assignatures que de veritat serveixen. Tanmateix, val a dir, la filosofia en aquest sentit s’ho ha guanyat a pols: Aristòtil, un filòsof conegut per la seva. Moderació, defensor del terme mig, fou autor d’una frase radical,  afirmava que la filosofia era l’únic saber autènticament lliure, un saber que havia de fugir de tot instrumentalisme perquè no servia per a res que no fos ell mateix. És evident que amb aquests antecedents i el pensament hegemònic dominant (no només en l’àmbit pedagògic) l’ostracisme de la filosofia està justificat.
En segon lloc, a primària  la feina feixuga dels nostres col·legues psicopedagogs en la seva lluita contra els comportaments disruptius no ens han fet cap favor, des del moment que han substituït el tradicional clatellot pel més sofisticat racó de pensar. D’aquí el cada cop més famós aforisme: “penso, llavors alguna cosa he fet malament”. Per la qual cosa el primer contacte d’un alumne amb una assignatura que fa del pensar el seu eix central no és massa agradable.
En tercer lloc, empesa pel furor socràtic la filosofia arriba a ser un saber especialment molest. Només cal fixar-se en els rostres dels alumnes quan els dius que tot el que han après s’hauria de tornar a revisar amb uns ulls crítics, ja que el lema de la filosofia és no tenir res clar. És el mateix que ens ha passat a nosaltres quan aquí a casa nostra s’ha canviat la normativa ortogràfica que ha afectat als diacrítics: després d’anys aprenent a distingir el significat de les mateixes paraules fent ús o no dels accents ara se’ns diu que ja no cal posar accents. És la materialització de un principi que la pedagogia ens vol vendre com a una novetat: per aprendre cal desaprendre.
Podia afegir altres factors iguals o més rellevants que expliquen la situació precària de la filosofia i com afecta a l’actitud de l’alumnat davant la matèria, però també he de de ser positiu, parlar del que fem o poden fer els responsables de la matèria per treure-la d’aquest pou tan negre.
De vegades les solucions extremes són les que funcionen i no necessàriament són incompatibles amb  les recomanacions del poder. Només proposo una. Si el que es vol és la màxima atenció dels nostres alumnes només cal presentar-se amb un arma a classe, tal com va suggerir el president Trump. Jo que soc de “gatillo fàcil”, com a bon militant animalista, mai no entro a classe sense la companyia de l’arma que millor domino: un llibre. I amb ell disparo trets a l’aire amb la intenció de crear confusió; en un principi, sense ànims de fer mal a ningú. Tanmateix, de tant en tant constato els efectes perillosos de la “balacera”: passats uns dies algú discretament se m’acosta i em mostra una ferida que adopta la forma d’un interrogant. Una ferida que costarà de cicatritzar. Això és senyal que està passant alguna cosa: que estem a punt d’abandonar el pou o que potser aquesta sensació és el fruit d’un autoengany, que estem condemnats a viure per sempre en aquest forat negre. Que sigui una cosa o una altra la filosofia ho pot plantejar però no dilucidar. La filosofia aquí emmudeix. Aquest és un dels seus límits.
Manel Villar

Manresa, 3 d’abril de 2018

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

The End.

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"