virtut política (diccionari Reyes Mate).

Diu Aristòtil que el polític ha de ser virtuós. No un espavilat, sinó virtuós. I com que avui això de la virtut sona a beateria, convé recordar el que ell entén per virtut política. Consisteix, en primer lloc, a tenir coneixements apropiats a la funció que es vol desenvolupar. No valen companys de pupitre per ser banquers, ni càrrecs intermedis que anaven malament en matemàtiques per a ministres de foments, ni amigues indocumentades que per ser lleials són convertides en assessores d'investigació i ciència, que de tot hi ha hagut. El primer, doncs, és competència. En segon lloc, maduresa, és a dir, haver demostrat abans que un és algú, que en el seu cercle té prestigi perquè compleix. I, finalment, que sap decidir en situacions conflictives. Haver deixat constància que, quan pren decisions, aguanta les pressions. A aquestes tres notes hi afegeix un avís: que el polític o home públic no és virtuós perquè faci coses bones, sinó que fa coses bones perquè és virtuós. Pot sonar la flauta per casualitat, però fer bé les coses és el resultat de molta gimnàstica intel·lectual i moral. Al poder s'hi ha d'arribar plorat i dutxat. Entre aquest model d'home públic i el polític professional que tenim hi ha un abisme. Del primer es pot esperar que atengui a raons, és a dir, que argumenti les seves decisions, que valori les raons de l'adversari, que busqui el que uneix i reconegui els errors. El segon ho mesura tot amb la lògica de l'amic/enemic. El rival és un enemic que mai podrà tenir raó. I com que l'únic objectiu que val la pena és el poder, tot -des de la veritat fins a la vergonya- ha de sotmetre's a les seves exigències.

Reyes Mate, Intel.lectuals i polítics de professió, el periodico.cat, 18/03/2015

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"

El teorema de Tales.