Arrels filosòfiques del catalanisme.

Gabriel Alomar

[...] Hi ha dos llibres, en la renaixença catalana, representatius de les dues maneres originals i de les dues fonts del catalanisme; són: La Tradició Catalana, de Torres i Bages i Lo Catalanisme d’Almirall. [...] En un sentit més ampli, podria dir-se: a Catalunya, des del que anomenàrem la seva mort civil, des de l’atuïment de la seva personalitat política per l’hegemonia castellana, va bategar sempre, amb més o menys força, un esperit de protesta. Però, com és propi dels pobles inferiors, de pobles esclavitzats, on l’esperit participa de la capitis diminutio soferta pel cos, aquella protesta va ésser, durant segles, merament esquiva, hostil a tota innovació imposada des de fora, ja que des de fora havia vingut la mort de la pròpia personalitat. 1640 i 1714 són manifestacions aparentment diverses de tal protesta; com ho fou l’esperit antifrancès de 1808, com ho foren els nuclis de carlisme tan forts a Catalunya. Així, doncs, hi ha una correspondència ben íntima entre el Corpus de Sang, el 14 de Setembre, el Bruc i Girona i els apostòlics; entre Tamarit, Casanova, Jep dels Estanys i Cabrera. És la Catalunya pagesa i la Barcelona clerical. Mes, d’una altra banda, el romanticisme polític, la teorització constitucional germànica, l’esquerra hegeliana i el Krausisme, apareixent a Espanya en un temps revolucionari, quan el terrer estava ben preparat per a rebre aqueixa llavor, iniciaren, combinant-se amb l’esperit persistent de la particularització catalana, iniciaren l’escola federal. Catalunya, que havia donat a l’Espanya dels pronunciaments liberals una de ses més típiques figures, el general Prim, produïa, en Francesc Pi i Margall, la més forta concreció de la política d’esquerra espanyola. I d’aquí les dues “maneres” originals de catalanisme. Ara bé. Com la primera, la tradicionista, per raó de monopolitzar el poderós ressort de la llengua i de la literatura, per la condició mateixa de la seva idolatria històrica, del seu etern transfigurar la Catalunya medieval; pel seu “floralisme”, era naturalment la que més apareixia com a verb de Catalunya, una Catalunya encara inferior, ella sola monopolitzà la representació del “catalanisme”. [...]

Gabriel Alomar, L'escola filosòfica del catalanisme, El Poble Català, 15/12/1907

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

The End.

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"