La força persuasiva de l´argument ontològic.

Sant Anselm

Hi ha arguments que funcionen retrospectivament. La prova d´Anselm val per a qui ja creu, ¿no puc imaginar-me que ningú es converteixi i caigui de genolls, fent-se cops de pit, davant una prova com aquesta! Tanmateix, és lícit preguntar-se per què ha funcionat tan bé i durant tants segles. Tot això es nodreix d´un problema existencial; és a dir, que, en tant que éssers finits, ens sentim projectats cap alguna cosa diferent a nosaltres mateixos. La veritat d´aquesta prova consisteix a què implica l´existència, la nostra necessitat, el nostre estar orientats cap alguna cosa. No és una prova objectiva però segurament funciona com a argument ad homines per a tots aquells que experimenten aquesta sensació de finitud, del dubte. En el fons, molts dels escrits filosòfics sobre les proves de l´existència de Déu em sembla sobretot discursos edificants.

(...) En el fons, (...) el discurs d´Anselm és més edificant que provatori. Naturalment, Russell també podia tenir objeccions contra els discursos edificants, però jo crec que tot discurs sobre Déu ho és ad homines, inclosos els passatges evangèlics. Pensem en aquell en què Crist es troba amb el jove ric que “només veure´l, l´estimà”. Doncs bé, aquest versicle no constitueix una prova lògica; el jove ric se sent cridat, però això en si mateix no demostra l´existència de Déu. La idea de demostrar-ho sorgeix  únicament per problemes d´autoafirmació o d´exportació missionera, però això és una altra cosa. ¿És que els propis missioners converteixen a algú amb la prova de l´existència de Déu? Pot que també ho facin, però construeixen hospitals, escoles, capelles, i en tot aquest conjunt rau el poder de convicció de les missions.

(...) Mostrar Déu com un descobriment de la raó proporciona a l´Església arguments per a un autoritarisme millor fonamentat. Per exemple, si la naturalesa del matrimoni és indissoluble, l´Església es carrega de raó per imposar-se-la fins i tot als no creients.

(...) Jo crec que la veritat objectiva és sempre un truc autoritari; quan escolto parlar de la veritat, agafo una pistola. Tot aquell que pretén anunciar-me una veritat objectiva, me la farà empassar contra la meva voluntat si cal. Avui ens preguntem si una religió ha de fonamentar-se en una veritat que es demostri més verdadera objectivament que altres. Escollir una religió: ningú es converteix a l´Islam perquè li sembli més verdader; com a molt el trobarà més conforme amb les seves expectatives sobre la transcendència de Déu. Com a molt es pot reivindicar la veritat de la transmissió, és a dir, que el que s´ensenyi en les esglésies sigui exactament el que Crist va ensenyar.

(...) En el seu moment vaig trobar poc adequat que Ruini afirmés que la creu era el símbol de la nostra identitat nacional. En canvi, avui li’n trobo una certa veritat, perquè la religió més que una qüestió de veritat és una qüestió de pertinença. Per això sempre em pregunto si el Papa vol convertir al Dalai Lama o si, durant les trobades, s´exhorten recíprocament a ser un un bon catòlic, l´altre un bon budista i altre un bon animista. Potser és més important la cohesió cultural; religio com una cosa que em lliga al meu origen.

Gianni Vattimo, El dios de los filósofos, amb Giancarlo Bosetti, Letra Internacional, nº 90, año 2006
http://sites.google.com/site/conviccionslesminimes/teologia