La pitxa un lio

Amartya Sen El sentit d´identitat pot contribuir en gran mesura a la fermesa i la calidesa de les nostres relacions amb els altres, com els veïns, els membres de la mateixa comunitat, els conciutadans o els creients d´una mateixa religió. El fet de concentrar-nos en identitats particulars pot enriquir els nostres llaços i portar-nos a fer moltes coses pels altres, al mateix temps, pot ajudar-nos a anar més enllà de les nostres egocèntriques vides. La recent bibliografia sobre el “capital social”, explorada en profunditat per Robert Putnam i altres, ha expressat en forma prou clara com el fet d´identificar-se amb els altres en la mateixa comunitat social pot fer que la vida de tots sigui molt millor dins d´aquesta comunitat; per tant, el sentit de pertinença a una comunitat és considerat un recurs, com el capital. Aquest concepte és important, tot i que ha de completar-se amb un més gran reconeixement de què el sentit d´identitat pot excloure, de manera inflexible, a molta gen...

"Es irrelevante saber eso". En cierto sentido no le falta razón (...), porque lo mismo opinaron, a buen seguro, cuantos profesores tuvo en su vida y los responsables de Educación -gubernamentales y autonómicos- de las últimas dos o tres décadas, que han hecho todo lo posible por convertir a España en una sociedad de iletrados, de ignorantes ufanos de su ignorancia, de primitivos duchos en tecnología; así como un buen número de progenitores, que se han dedicado a exigir a los docentes que enseñen a sus vástagos "cosas prácticas", que les sirvan para ganarse la vida en el futuro, y no pierdan el tiempo con lo "irrelevante". ¿Sirve de algo el latín, una lengua cadáver? ¿Sirven las matemáticas, cuando tenemos calculadoras que nos dan el resultado de cualquier operación en el acto? ¿Sirven la gramática, la sintaxis y la ortografía, si da lo mismo cómo se hable y se escriba? ¿Sirve conocer la historia, si basta con buscar en Internet para averiguar al instante q...

Anomeno delinqüent relacional a qui, ni responsable ni culpable, depèn d´un seguit de disposicions existencials que fan d´ell un ésser incapaç de contraure, i per tant de sostenir, qualsevol tipus de compromís ètic. (...) En el cas del delinqüent relacional, en tant que ha quedat integrada la informació, i en cas d´amenaça contra la tranquil. litat existencial , la solució exigeix una reacció adequada: l´ evitació . L´hedonisme es defineix de manera positiva per la recerca del plaer, sens dubte, però també de manera negativa, com a evitació de les possibilitats de displaer . Michel Onfray , La fuerza de existir. Manifiesto hedonista , Anagrama, Barna 2008

Los padres tienen derecho a formar religiosa y moralmente a sus hijos, pero el Estado tiene la obligación de garantizar una educación que desarrolle la personalidad y enseñe a respetar los principios de la convivencia democrática, etc. ¿Acaso esta tarea puede llevarse a cabo sin transmitir una reflexión ética, válida para todos sean cuales fueren las creencias morales de la familia? También los padres tienen derecho a alimentar a sus hijos según la dieta que prefieran, pero, si el niño a los ocho años pesa 100 kilos o sólo seis, es casi seguro que los poderes públicos intervendrán, porque -más allá de los gustos de cada cual- existe una idea común de lo que es un peso saludable. De igual modo, existe una concepción común de los principios de respeto mutuo y de pluralismo valorativo en que se funda la ciudadanía, y hay que asegurar que sean bien comprendidos por quienes mañana tendrán que ejercerlos. Fernando Savater , ¿Ciudadanos o feligreses?, El País, 4/07/2007

En realitat el cervell de cada ésser humà és com un rellotge. Un rellotge immensament complexe que es posa en marxa pocs dies després de la fecundació. Rellotge amb una saviesa tan gran que es construeix a si mateix a través de records acumulats en els nostres gens al llarg de milions d´anys d´evolució. (...) Tal vegada el més interessant de tot això és el fet que després de la posada en marxa d´aquest rellotge que és el cervell humà, aquest no s´atura mai més, sinó que continua la seva construcció i reconstrucció sense assolir una forma o funció estable i definitiva, procés només aturat per la mort. (...) Tot allò que signifiqui aprenentatge, memòria i oblit canvia el cablejat cerebral formant i reforçant noves sinapsis o debilitant i eliminant les velles prèviament formades. Aquest rellotge cerebral, ja quasi des del seu inici i mentre es construeix a si mateix, ho fa d´un mode diferent a qualsevol altre dels més de 6.000 milions d´éssers humans que viuen a la Terra. Aquestes diferèn...

1- “Sense l´ull no existeix el color, tot i que existeix la radiació lluminosa” 2- “No podem percebre tot el que volem, sinó que en cada moment estem sotmesos a la tirania de l´estímul”el color, tot i que existeix la radiació lluminosa” 3- “Un senyal en la realitat no es converteix en informació fins que no trobi un receptor adequat” 4- “No hi ha percepció sense estímul, però l´estímul no determina per complet la percepció”. 5- “El nostre ull no és un ull innocent sinó que està dirigit en el seu mirar pels nostres desitjos i projectes” 6- “L´ésser humà s´ha rebelat contra la limitació dels seus sentits. Ha inventat eines per veure l´invisible, el minúscul i el llunyà, l´amagat i el fugisser” 7- “La memòria és com un a priori de l´experiència, el punt de partida de tota percepció, comprensió o invent.” 8- “La curiositat animal està determinada per estímuls reals. L´ésser humà, en canvi, pot crear els seus propis estímuls, que són irrealitats. La mirada es torna intel.ligent perquè està ...

Per què serveix disposar d´una norma moral general? El senyor Ibarra respon: en qualsevol moment podem posar a prova la moralitat dels nostres actes simplement preguntant-nos si voldríem que els altres actuessin de la mateixa manera que tu pretens actuar. Si la resposta és positiva, endavant. Si, pel contrari, és negativa caldria reprimir-la. El Sebastià pregunta si la regla d´or pot servir com a motor de la nostra acció moral, és a dir, si és per ella que s´evita fer el mal els altres. El senyor Ibarra respon negativament : la regla per si sola no és condició necessària ni suficient per actuar moralment. Reconeix que el coneixement de la norma moral no significa automàticament que la persona que la coneix no decidirà en el moment d´actuar vulnerar-la. Quan es tracta de conciliar el meu interès particular amb el meu deure moral, l´únic que pot decantar la decisió cap a la vessant moral és el “propi sentit de vergonya i el desig de tenir un valor moral com a persones”. Però, insistei...

Tenim esbossades les tres principals teories sobre la percepció que existeixen en filosofia. La primera ("els nostres sentits ens donen un coneixement directe del món), s´anomena realisme directe . La posició que defensa que l´objecte immediat de percepció són les idees (impressions, sensacions o dades sensibles) que són causades pels objectes i per les quals podem percebre indirectament aquests, és la teoria causal de la percepció o representacionisme . Finalment, la posició que manté que els objectes no són més que una construcció feta a partir d´idees o dades sensibles es coneix com fenomenisme . La característica que comparteixen la teoria causal de la percepció i el fenomenisme enfront el realisme directe és postular les dades sensibles (més conegudes com a sense-data ) com a entitats interposades entre nosaltres i el món i que són l´objecte immediat o directe de percepció. Lluís Blasco i Tobies Grimaltos , Teoria del coneixement , Universitat de València, València 1997

A l´inici de l´escena (escena 6) la Glòria proposa canviar el respecte per l´amor, com a concepte central de la regla d´or: per què l´amor no pot substituir el respecte? De seguida rep la rèplica del Sebastià: “jo no vull que totes les persones m´estimin, només vull que m´estimin algunes”. A la següent intervenció, el Sebastià troba un inesperat aliat en el senyor Ibarra: a ningú no se li pot obligar estimar a tothom, però sí, en canvi, respectar-se a si mateix i els altres. Fernando Savater deixà escrit: “Todo lo que la ética se propone lo puede conseguir sin proponérselo el amor. Pero también es cierto que uno puede proponerse ser ético, pero no puede proponerse amar” ( El contenido de la felicidad ). Sobre el manament cristià, més contundent va ser Sigmund Freud que en el seu conegut Malestar de la cultura ens va deixar un seguit de perles. Comença dient Freud que la pulsió agressiva és una disposició innata de l´ésser humà i que és la causa fonamental dels conflictes humans. La...

Se sol dir que la percepció és el mitjà primer i més directe d´obtenció de coneixement sobre el món. Al cap i a la fi, fins allò que aprenem en escoltar els altres o a través de la lectura, també ho adquirim per mitjà de la percepció. És una creença de sentit comú (de la gent del carrer) que els nostres sentits (...) ens donen un coneixement directe del món, de les coses que hi ha al món i dels fets que s´hi esdevenen. (...) Per als filòsofs, en canvi, no ha estat tan clar (no hi està) que en els casos de la visió i el tacte no hi haja també un intermediari entre nosaltres i els objectes que percebem per mitjà seu. Dit d´una altra manera, per a alguns filòsofs, la percepció dels objectes físics mai no seria directa. Josep Lluís Blasco i Tobies Grimaltos , Teoria del coneixement , Universitat de València, València 1997

Muchas parejas anhelan tener hijos, muchas mujeres desean quedar embarazadas y esperan con ilusión el nacimiento de la criatura. El infante querido y deseado suele estar bien alimentado y educado, colmado de cariño y estimulación y (salvo raro defecto genético) su cerebro se desarrolla bien. Por desgracia, el mundo está lleno de madres violadas o forzadas y de niños no deseados, abandonados a la mendicidad y la delincuencia, famélicos, con los cerebros malformados por la carencia alimentaria y la falta de estímulos, carne de cañón de guerrillas crueles y explotaciones prematuras. La jerarquía eclesiástica se ensaña con esas mujeres desgraciadas. Jesús Mosterín , Obispos, aborto y castidad , El País, 24/03/2009

Y quién puede vanagloriarse de no haber sido víctima alguna vez de la bondad? ¿Quién puede sentirse salvado de los caprichos de la bondad? El mal tiene una virtud: es fácilmente reconocible. Frente a él, uno sabe a qué atenerse. El bien caprichoso, en cambio, se oculta, se disfraza, se endulza con gestos y frases, con amabilidades ... El bien que no hemos pedido y que alguien supone necesario para nosotros es más dañino: no nos da la oportunidad del enfrentamiento, y exige, para colmo, que sonriamos, bajemos la cabeza, aplaudamos y demos gracias. Abilio Estévez , El mal del bien , El País, 27/09/1998

La senyora Fabiola pren els relleu del senyor Ibarra . La senyora Fabiola és la professora de religió i sobre ella recau la missió de resoldre els dubtes que al voltant de la regla d´or s´han suscitat entre els alumnes. “El cristianisme va més enllà del respecte mutu”, demana amor. Una moral fonamentada en l´amor exigeix uns vincles molt més forts entre els éssers humans, vincles que superen els de la simple cortesia, amabilitat i tolerància amb les que sovint s´associa el respecte. En el plantejament moral cristià tots som fills del mateix déu, per tant tots som germans. Si tots els éssers humans som germans, aleshores tots estem obligats a prestar una atenció absoluta envers les desgràcies alienes, fins al punt de desatendre les pròpies en les situacions més extremes. La senyora Fabiola afirma que de la versió cristiana de la regla d´or deriven normes tan poc modestes com: “Estimeu els nostres enemics” ( Mt 5,44 ) o “Poseu l´altra galta si algú us agredeix” ( Mt 5, 39 ). Quan la ...

És clar que no hi ha cap raó perquè aquest nou totalitarisme s´assembli al vell. Governar a cops de porra i mitjançant piquets d´execució, fam provocada artificialment , empresonaments en massa i deportació en massa, no solament és inhumà (cosa que avui no esgarrifa gaire ningú), sinó que s´ha demostrat que és ineficaç, i en una era de tecnologia avançada la ineficàcia és el pecat contra l´Esperit Sant. Un Estat totalitari realment eficaç, seria aquell en el qual els caps polítics executius omnipotents i el seu exèrcit de col. laboradors controlessin una població d´esclaus damunt els quals no calgués exercir cap coacció, perquè estimessin la seva servitud. Induir-los a estimar-la és la tasca confiada, en els Estats totalitaris actuals, als ministeris de propaganda, als directors dels diaris i als mestres d´escola. Però els seus mètodes encara són barroers i acientífics. (...) Per a dur a terme aquesta revolució calen, entre altres, els següents descobriments i invents. En primer l...

La meva vinculació racional amb els altres ve del que jo realment vull, del meu egoisme. Pràcticament s´expressa en el compliment del que ells tenen dret a esperar de mi, o sigui, en què jo faci el que he de fer. El deure és la conseqüència pràctica i pública del meu voler, i no té altre fonament que aquest egoisme racional. Però, el deure és també quelcom instituït externament, una quelcom que els altres reclamen de mi i que en determinats casos m´imposen. Fernando Savater , El contenido de la felicidad , Ediciones El País, Madrid 1986

“Tothom ha de respectar-se mútuament”, afirma el Senyor Ibarra . Aquesta sembla ser la regla suprema que amb tant afany els seus alumnes buscaven des del principi. Una regla que ha tingut diverses formulacions, fetes per personalitats de cultures diferents i en moments històrics diferents. Tal vegada la versió més coneguda és la que s´atribueix a Jesús : “Tot allò que vulgueu que els altres us facin a vosaltres, fes-ho també vosaltres a ells “ ( Mt . 7,12 ). Això explica en part per què s´anomena regla d´or . Una altra explicació és perquè “permet deduir en tots els casos quines accions són bones i quines accions són dolentes”. La regla d´or és un criteri general, formal, això vol dir que no ens diu què en de fer en cada cas particular sinó com hem d´actuar en qualsevol circumstància , lloc i moment. Tanmateix, si aquest criteri del qual podem derivar les normes que han de dirigir els nostres actes morals no té origen en un manament diví, d´on prové? Segons Tugendhat , no prové de cap...

¡Se ha quedado usted colgado en el pasado siglo!, me reprochó Pat. No, en el XIX, rectifiqué: en el XX mis colegas de oficio tecleaban en su Remington o su Olivetti. ¡Es usted una reliquia del pasado, un verdadero carcamal! Me temo que sí, admití, soy alérgico a las nuevas tecnologías. ¿No le interesa Internet? ¡Está fuera de mi pobre capacidad de escriba! ¿Cuánto tiempo le lleva componer un artículo de dos folios? Unas cuatro o cinco horas según el tema y mi grado de concentración; luego, el día siguiente corrijo el texto y lo paso a limpio. ¡Qué pérdida de tiempo, señor novelista; yo redacto mi ciberdiario en cuestión de minutos! Pat me mira con creciente desprecio e incredulidad. ¡No sabe usted lo que se pierde! ¡tener toda la información del mundo con pulsar un botón y rastrear en el buscador! Lo lamento, la naturaleza ha sido muy cruel conmigo en lo que respecta a las cosas prácticas. Y ¿cómo se las arregla para componer sus artículos sobre Irán o Chechenia? Procuro hablar de lo p...

Va llicenciar-se en història amb la intenció d’explicar història a les noves generacions. Però les noves generacions no estaven per històries i aviat els alumnes van desentendre’s d’aquelles batalletes. Amoïnat, el jove professor va consultar el responsable pedagògic del centre, que li va recomanar de canviar el xip. “Els temps estan canviant”, diuen que va dir-li, ignorant que això mateix ja ho havia posat en solfa trenta anys abans un cantant anomenat Bob Dylan , el mateix que deia allò de “la resposta està en el vent”, en una mena de missatge críptic, premonitori i apologètic de les competències bàsiques del nou mil.lenni. “Però la història és la mateixa”, va replicar el neòfit. “És que tu, abans que professor d’història, ets educador: per això et dic que has de canviar el xip”. I tant si el va canviar, el xip! Des d’aquell dia el jove professor va convertir l’aula d’història en un centre d’experimentació permanent. Cada dia arribava a l’institut caracteritzat d’algun personatge his...

El problema autèntic es troba en l´efectivitat de les tècniques de control. No solucionarem els problemes de l´alcoholisme i la delinqüència juvenil mitjançant l´augment del sentit de la responsabilitat . El veritable responsable de la conducta inconvenient és l´ambient, i és, per tant, l´ambient el que hem de canviar, no determinats atributs de l´individu. (...) Sembla important destacar un fet, que la investigació social fa evident que la delinqüència juvenil és més freqüent en determinades àrees urbanes i entre la població més pobra. Hi ha més probabilitats que una persona robi si resulta que té molt poc, o res en absolut, propi; si la seva educació no l´ha capacitat per aconseguir i conservar una feina digna que li permeti guanyar prou per comprar el que necessita, si hi ha manca de llocs de treball; si no li han ensenyat a obeir les lleis, o si veu a altres sovint vulnerar les lleis impunement. En aquestes condicions, la conducta delinqüent queda poderosament reforçada i ser...

Check out this SlideShare Presentation: galeria escher View more presentations from IES Guillem Catà .

... si la representació que es fa un mico de la branca sobre la que vol saltar res no tingués a veure amb la realitat, deixaria d´haver micos. I si el mateix ens passés a nosaltres, ja no estaríem aquí per parlar-ne. Percebre alguns aspectes de la realitat és una exigència biològica. Alguns aspectes només, ja que és evident que la nostra percepció del món exterior sofreix un filtrat massiu. François Jacob , El juego de lo posible , Grijalbo. Mondadori, Barna 1982

... la teoria de l´evolució sosté que els òrgans dels sentits i el sistema nerviós estan adaptats a la realitat extrasubjectiva , la que existeix fora de la nostra ment. (...) La selecció natural ha fet que els organismes disposin de formes de captar informació externa, si no tota, si més no la que és més rellevant per a la supervivència de l´individu. Ignacio Martínez y Juan Luís Arsuaga , Amalur . Del átomo a la mente , Temas de Hoy, Madrid 2004

La constatació de les diferències entre allò que existeix, la realitat objectiva, i allò que percebem, la realitat que interpreta el nostre cervell, fa palès el fet que els sentits no ens enganyen, és el cervell qui interpreta allò que li convé de la informació que els sentits li aporten. El concepte de realitat que fem servir és una ficció, perquè nosaltres només podem captar la nostra realitat cerebral. El cervell crea, construeix realitats inexistents perquè la seva funció no és l´anàlisi de la realitat tal qual és, sinó l´extracció de la realitat d´allò que és important per a la supervivència de l´organisme. Francisco J. Rubia , El cerebro nos engaña, Temas de Hoy, Madrid 2000

Els que pateixen al·lucinacions són un exemple sorprenent dels poders creatius de la ment humana. Normalment, aquests poders estan subjectes a unes condicions que els inhibeixen (les formes o esquemes cognitius), però una embòlia o qualsevol altra afecció pot eliminar alguns d´aquests condicionaments inhibidors, amb el resultat que els poders creatius de la ment gaudeixen d´una gran llibertat. Allò que nosaltres percebem és producte del nostre poder constructiu, igual que allò que la persona que al·lucina creu percebre; la diferència és que nosaltres tenim més restriccions que ella. Donald D. Hoffman , Inteligencia visual , Paidos, Barna 2000

L´existència de certes disfuncions d´aquestes regles són la causa que la persona no pugui construir els objectes visibles de la mateixa manera que ho fan les persones normals: o són incapaços de veure el que la majoria veu (agnòsies visuals, propagnòsies) o són capaços de veure més coses que la resta de la gent (al·lucinacions). Als infants ningú ens ensenya a veure. Els pares no els expliquen com construir la profunditat, la forma o el color d´un objecte. La major part dels pares desconeixen els mecanismes de funcionament de la percepció. I tanmateix sembla que tot infant normal arriba a construir la profunditat, la forma i els colors d´una forma molt semblant a la de qualsevol altre infant normal. Això només té una explicació: tots els infants disposen d´un seguit de normes innates mitjançant les quals poden aprendre a construir móns visuals. Aquestes normes innates i universals permeten, malgrat la infinita ambigüitat de les imatges, que tothom construeixi el món visible de la matei...

La visió no és simplement una qüestió de recepció passiva, sinó un procés intel·ligent de construcció activa. Allò que veiem, és, invariablement , el que construeix la nostra intel·ligència . Tanmateix, si aquesta taula o aquell arbre són una construcció particular, ¿per què tothom veu el mateix? Tothom veu el mateix perquè tothom fa servir les mateixes regles de construcció. No podem construir el que ens vingui en gana. Les regles permeten construir allò que veiem, però també limiten el que podem construir i el que podem fer amb les construccions. De forma semblant, les regles dels escacs ens permeten jugar una infinita varietat de partides, però limiten enormement els moviments que podem fer, perquè aleshores això ja no seria jugar a escacs. Si volem jugar hem de respectar les regles. Donald D. Hoffman , Inteligencia visual , Paidós , Barna 2000

El concepte d´una moral autònoma només es pot entendre com autonomia compartida. En Kant l´autonomia és una autonomia de la raó i no de la persona i el seu voler empíric. En el que jo proposo es tracta d´un sistema en el que tots se sotmeten a un conjunt de regles en el que l´autonomia de cadascú queda limitada, però només per l´autonomia igual de tota la resta. Per exemple, la idea d´una autonomia compartida entre dos significaria que cap dels dos vol més poder que l´altre, cap sotmet a l´altre o es sotmet a l´altre, sinó que es troben en una situació simètrica respecte el poder i la submissió. Una societat moral es pot concebre de manera anàloga. Cadascú renuncia a tanta autonomia com calgui per permetre que tota la resta siguin igualment autònoms. Ernst Tugendhat , El problema de una moral autónoma . Antropología en vez de metafísica , Gedisa , Barna 2008

Lluny d´acumular mèrits per a altra vida, l´epicureisme entèn el dolor com a una perturbació que cal suprimir sense contemplacions. (...) La meta no és que hi hagi molta vida sinó bona vida. Aplicat a l´erotisme, aquest criteri afirma que no hi ha plaer dolent, perquè el derivat de patir o infringir dolor (sadisme) no és en realitat plaer sinó misèria, disfressa de la impotència. Patir-lo o provocar-lo pot ser necessari alguna vegada -en cirugia, per exemple-, però la vilesa de tota mortificació voluntària és que es faci per gust, com a ofrena a la deidat. “Metafísica del botxí”, en l´expressió de Nietzsche , aquest culte no només porta el segell del sadomasoquisme en els seus fidels, sinó una noció de la divinitat com a dèspota cruel, ofès per la concupiscència de les seves criatures. Antonio Escohotado , Retrato del libertino , Espasa-Calpe, Madrid 1997

Es tan falaz comparar al gastrónomo con el tragón, que devora cualquier alimento y arrastra quintales de grasa por su falta de templanza, como comparar a una mujer saludablemente lúbrica con una ninfómana que se masturba o copula sin pausa, pero nunca logra eyacular. Sólo es insaciable el pseudo-deseo (...) En cambio, lejos de ser tiránicamente desmedido, el deseo natural es limitado y discreto, accesible. Antonio Escohotado , Retrato del libertino , Espasa-Calpe, Madrid 1997

Hasta hace poco, en Estados Unidos existía el llamado homeschooling -o escuela en casa- patrocinado por organizaciones o sectas religiosas. Para ellas, la ventaja central de impartir una educación completa en el hogar ha consistido en prevenir de contagios indeseables en el medio público. El pupilo era adoctrinado sin infectarse de ideologías agnósticas, se le protegía además del bulling y la violencia escolar en general, se le amparaba de la contingencia de un compañero asesino en serie o se le vigilaba mejor respecto al consumo de drogas. Lo público es en Estados Unidos un reino propicio al mal, mientras lo privado evoca los principios de la patria bendita. Pero ¿un niño educado sin socialización? Los defensores del homeschooling sostienen que la socialización siempre llegará, tarde o temprano, y se realizará mejor sin ser víctima (o delincuente) como efecto de las sevicias que acechan en los medios escolares, desde la pérdida de la salud a la pérdida de la virginidad. Vicente Verd...

Durante casi la mitad de cada año, nuestros antepasados no comían ni fruta ni verduras y, como lo más que podían mantener durante los meses de invierno eran unos cuantos bueyes, vacas, cerdos y gallinas tomaban poca manteca, poca carne fresca y muy pocos huevos. Para cuando llegaba cada primavera, la mayoría de ellos padecían, en formas moderadas o agudas, escorbuto, por carencia de la vitamina C, y pelagra, por insuficiencia en su dieta del complejo B. (...) La persona desnutrida tiende a sentir angustias, depresiones, hipocondría y sentimientos de ansiedad. También es propensa a tener visiones, porque, cuando la válvula reductora del cerebro tiene su eficiencia reducida, penetra en la conciencia mucha materia inútil (en términos biológicos) del “más allá”, de la Inteligencia Libre. Buena parte de lo que los antiguos visionarios experimentaban era aterrador. Para utilizar el lenguaje de la teología cristiana, el diablo se revelaba con mucha más frecuencia que Dios en las visiones y éx...

... el veure o no veure il•lusions òptiques proporciona una manera objectiva i reproduïble de mesurar la capacitat constructiva visual del cervell. Ningú no ha explorat aquest problema amb més profunditat que Gregory, i la seva narració detallada de les reaccions de S. B.* a les il•lusions òptiques és per tant de gran interès. Una de les il•lusions consisteix a unes línies paral•leles que, als ulls normals, semblen divergir per efecte d´unes línies divergents sobreposades a elles; cap efecte gestalt succeí amb S. B., que va veure les línies com perfectament paral•leles. la mateixa manca d´influència s´aprecià en altres il.lusions (...) no hi havia fluctuació de la figura-fons en les figures ambigües. Sembla que ell tampoc veia canvis de distancia/tamany en les il•lusions ... En tots aquests casos, la il•lusió és vista (tot i que la ment pot saber que la percepció és il•lusòria) per tots els adults que tenen una visió normal. Molts d´aquests efectes il•lusoris també poden demostrar-se ...

Completem el que és vist amb allò que és sabut, donem estabilitat a allò que no ho té, atorguem significat a unes dades quan les interpretem. No es tracta de veure primer les coses i després les interpretem, sinó que la intel•ligència sembla funcionar a l´inrevès: veiem des del significat. Intenti el lector mirar una paraula sense llegir-la: les lletres són línies, però la mirada intel•ligent no s´hi vol aturar i va més enllà. No veu: llegeix. José Antonio Marina , La inteligencia creadora , Anagrama, Barna 1993

Al final me hice con unas postales que representaban la fauna africana. Por lo menos tenía un león y un leopardo y se los enseñé a la gente para ver si los distinguían. Por desgracia, no. Pero ello no había de achacarlo a su clasificación de los animales sino más bien al hecho de que no identificaban las imágenes de las fotografías. En Occidente solemos olvidar que hay que acostumbrarse a ver fotografías. Nosotros tenemos contacto con ellas desde la más tierna infancia, de modo que no es difícil identificar rostros u objetos captados desde cualquier ángulo, bajo una luz distinta o incluso con lentes deformantes. Los dowayo no tienen tradición en el arte visual; sus creencias se limitan a franjas de dibujos geométricos. En la actualidad, naturalmente, los niños dowayo tienen contacto con las imágenes de los libros de texto y de los carnets de identidad, pues la ley requiere que todos los dowayo lleven un carnet de identidad con su fotografía. Esto fue siempre fuente de misterio para mí,...

La nostra manera de veure el món no és l´única que existeix ni tampoc la millor. La visió cromàtica i estereoscòpica* és típica dels primats, però la de les aus és més precisa, i insectes com l´abella són sensibles a zones ultraviolades de l´espectre, el color de les quals desconeixem. Hi ha organismes que posseeixen una visió panoràmica global, i no solament hemisfèrica; per alguns, sols la llum i la foscor és el que compta, mentre que altres veuen colors que l´home desconeix, i no falten éssers que veuen allò que l´home sent com a calor. El món que a nosaltres se´ns manifesta visualment no és, en resum, l´únic possible, ni tal vegada el més perfecte en tots els aspectes, encara que sí el més congruent amb la resta de la nostra conducta. José Luis Pinillos , Principios de Psicología, Alianza Editorial, Madrid 1975 *estereoscòpica: és l´aparença de relleu representada per un cos sòlid.

Ha quedat perfectament demostrat que en persones congènitament sordes ( especialment si tenen un do innat per parlar per signes) part de les zones auditives del cervell s´ha reassignat per desenvolupar una funció visual. També ha quedat perfectament comprovat que en els cecs que llegeixen Braille el dit índex lector posseeix una representació excepcionalment gran en les zones de l´escorça cerebral destinades a l´elaboració tàctil. I un sospitaria que les zones tàctils (i auditives) de l´escorça s´engrandeixen en els cecs i poden fins i tot ampliar-se a allò que és normalment l´escorça visual. En absència de l´estimulació visual, l´escorça visual que queda pot estar enormement subdesenvolupada . Sembla probable que tal diferenciació del desenvolupament cerebral seguís a la pèrdua precoç d´un sentit i al reforçament de la resta. Oliver Sacks , Un antropólogo en Marte , Anagrama, Barna 1997

El cerebro es un adicto a las sensaciones, exigiendo un torrente continuo de informaciones procedentes de los órganos de los sentidos. Enfrentado a un vacío sensorial, incluso a un vacío parcial como es la ceguera en una parte del campo visual, el cerebro puede darse a la invención, sustituyendo la experiencia real por alucinaciones e ilusiones. (...) La privación sensorial se ha utilizado desde hace mucho tiempo como forma de castigo o de tortura. En su relato sobre la vida en una colonia penitenciaria en los años 20, el ladrón de cajas fuertes Papillón contó que después de seis meses de confinamiento solitario en una celda oscura, se vio perseguido por interminables fantasías paranoides. Esta técnica se sigue utilizando como forma de castigo en algunos sistemas penales ilustrados, aun reconociendo sus peligrosos efectos psicológicos. (...) En un estudio canadiense, se colocó a los sujetos en una habitación a prueba de ruidos y a oscuras, habitación en la que no había nada que tocar. ...

Així, doncs, el diàleg i la convivència no poden regular la vida ciutadana si no es donen certes condicions prèvies: si els ciutadans no tenen espais comunitaris de trobada, si la ciutat no convida a la barreja sinó a la segregació, si no hi ha símbols, festes, treballs i projectes que convidin al contacte o a la col•laboració, difícilment es cultivaran un diàleg i una convivència que puguin anar més enllà dels petits cercles en què la ciutat haurà quedat esquarterada (...) La ciutat educadora i democràtica ha d´establir les condicions que permetin, precisament, el desplegament del diàleg i de la convivència entre iguals. Josep-Maria Terricabras , I a tu, què t´importa?. Els valors, Barcelona, Edicions La Campana 2007

Els ensenyen a respectar les regles el mateix matí que el seu pare o la seva mare s´ha saltat algunes regles degut a les presses i van al centre parlant pel mòbil mentre condueixen. Tracten d´inculcar-los respecte per l´autoritat al mateix temps que els professors són desautoritzats amb el més mínim pretext. Els exigeixen que renunciïn a la violència mentre respiren una agressivitat latent en mitjans de comunicació i experiències quotidianes. Els fan practicar l´argumentació i la negociació de desacords perquè aparegui en els telenotícies de màxima audiència una tropa de diputats cridant i desqualificant-se entre ells i impedint parlar als altres. Els ensenyen algunes bones maneres i regles mínimes d´urbanitat perquè el seu mirall viu siguin els futbolistes, uns subjectes semi-analfabets que, deixant de banda la seva provada habilitat amb la pilota, tenen l´hàbit d´escopir compulsivament i tocar-se en públic els genitals. Pretenen inculcar-los tolerància mentre a casa seva s´ultratja a...

Imagínese que un sujeto, adulto, vive aislado o relativamente aislado: la probabilidad de morir al año siguiente se reduciría más o menos en un 50% si tomara la determinación de integrarse en un grupo. Esta fue una de las conclusiones que expuso Robert D. Putnam en su famoso y melancólico libro Jugando a los bolos solos (Bowling Alone) el año 2000 y que ahora, varios estudios completan. Por ejemplo, contrariamente a las actuales inducciones destinadas a apartarnos del otro, susceptible portador de la gripe A, un trabajo de la Carnegie Mellon City (Psychological Science 2003) aclaraba que aquellos individuos con más contactos y amigos caían enfermos de gripe la mitad de veces que quienes llevaban una existencia aislada. La relación con los demás cura, aunque también pueda, de vez en cuando, matarnos. Por lo común, puesto que somos animales sociales, lo apropiado es conversar, alternar, amar. El cuerpo en apariencia no cambia pero sus defensas sí. Según comprobó la doctora Bernadette B...

A la pregunta de com justificar les nostres accions morals s´ha respòs anteriorment de forma autoritària (escena 3). La forma alternativa de respondre a aquesta pregunta és l´autònoma. “L´important d´aquesta explicació és que no entén les regles morals com quelcom que se´ ns imposa, ja sigui pels nostres pares o per Déu, és com una cosa que nosaltres mateixos ens imposem. Són regles i lleis que nosaltres mateixos volem i, per tant, són un producte de la nostra llibertat”, diu el senyor Ibarra . Per què hem de limitar la nostra possibilitat d´actuació i per què això s´anomena llibertat?, pregunten perplexos el Manel i la Camil•la. Llibertat s´entén no com una possibilitat d´actuar sense cap límit, sinó com una possibilitat d´actuar amb límits que nosaltres decidim autoimposar-nos . El concepte de llibertat s´entén doncs més aviat com a autonomia o autodeterminació . Aquesta decisió d´ autoregular-nos no té un origen unilateral, és a dir, una decisió que afecti un sol individu, sin...

Tan bon punt s´han definit els sentiments a través dels quals podem detectar allò bo i allò dolent, els alumnes demanen un pas més: arribar a la justificació última de l´acció moral (escena 3). El Manel pregunta: “Quina és la raó de l´existència dels sentiments morals?”, que és el mateix que preguntar-se per la manera de justificar allò bo i allò dolent. Segons Tugendhat , allò que caracteritza la moral és la pretensió de fonamentació. Sembla que existeix una primera manera de justificar els sentiments morals, allò que les persones morals senten com a bo i com a dolent. Aquesta manera és la tradicionalista o autoritària. Imaginem-nos el cas següent: un infant pot fer una pregunta als seus pares que ells poden interpretar com una conseqüència del seu caràcter rebel: Per què això que em demaneu fer està bé? Per què allò que vull fer està prohibit? Els progenitors en sentir-se sorpresos per les ànsies d´aclariment del seu fill, responen el primer que els hi passa pel cap: perquè sempre ha...

“Ver es haber visto”, escribió Fernando Pessoa , logrando sintetizar en esta breve sentencia la auténtica clave de la creación y la contemplación artísticas. En el mundo de las artes visuales, el aserto cobra, además, un significado obvio, de evidencia física. Siendo nuestros ojos la única parte de nuestro cerebro que se asoma al exterior y con la exclusiva misión de absorber y acumular toda la información que se transmite a través de la luz, sólo somos capaces de procesar una parte muy pequeña de las infinitas imágenes grabadas. En este sentido, nuestro conocimiento es, en gran parte, aunque no seamos conscientes de ello, un mero reconocimiento. La emoción artística sería entonces algo así como el desencadenamiento nervioso producido cuando cierto estímulo exterior ilumina súbitamente una imagen escondida en el inmenso pozo visual de la memoria. (...) Ver por ver, en un puro presente y sin remisión alguna a la experiencia, es lo contrario al arte. Francisco Calvo Serraller , El ...

La negación de la culpa supone la negación del mal. Y sin culpa no hay responsabilidad individual. (...) Si se niega el mal, todo lo que se haga está bien. El reconocimiento de la experiencia del mal es condición de posibilidad de la conducta moral. (...) De modo que la culpa es condición del propio sujeto. Si negamos la culpa negamos al individuo: este sujeto cuya autonomía y singularidad es la medida del grado de libertad de una sociedad. (...) La culpa nos hace responsables: es decir, sujetos morales. Josep Ramoneda, La culpa , La Vanguardia, 11/06/1991

Al repte que li proposen els alumnes sobre si és possible un criteri moral general (escena 2), el Senyor Ibarra respon: “Una cosa és segura, i és que les altres persones sempre s´indignen per una mala acció i la persona que l´ha fet té un sentiment de vergonya i de culpa”. De seguida Sebastià qüestiona al professor el caràcter universal del seu criteri moral; per exemple, la vergonya no és un sentiment generalitzat : “aquest criteri de vegades no funciona, hi ha gent que fa el mal i mai no se sent culpable”. El Senyor Ibarra respon amb una distinció: cal distingir entre la persona moral i el pocavergonya . La persona moral reacciona sempre amb indignació quan és testimoni d´una acció dolenta realitzada per un altre i amb vergonya o culpa quan és ell qui la fa o la pretén fer (“en el sentiment de culpa s´anticipa la indignació dels altres”). El pocavergonya , en canvi, no sent el mínim remordiment quan enganya, roba o fa patir un altre. Aquest criteri classifica les persones en dos a...