Ser un 'savant' és una forma de vida.




Fa un segle i mig que se sap que existeix una especialització relativa (no absoluta) en les funcions de les dues parts del cervell, amb el desenvolupament de les facultats abstractes i verbals especialment associades a l’hemisferi cerebral esquerre, o dominant, i les destreses perceptives associades al dret. Aquesta asimetria hemisfèrica és molt pronunciada en els humans (i present en grau inferior en els primats i d’altres mamífers) i es pot observar fins i tot en l’úter. En el fetus, i potser en un infant molt petit, la situació és la inversa, ja que l’hemisferi dret es desenvolupa més aviat i molt més ràpid que l’esquerre, la qual cosa permet que les funcions perceptives es defineixin en els primers dies o setmanes de vida. L’hemisferi esquerre triga més a desenvolupar-se, però continua canviant de manera fonamental després del naixement. I mentre es desenvolupa i adquireix les seves facultats (en gran part conceptuals i lingüístiques), comença a suprimir o inhibir algunes de les funcions (perceptives) de l’hemisferi dret.

La immaduresa funcional (i potser immunològica) de l’hemisferi esquerre a l’úter i durant la infantesa el fa inusualment susceptible a les lesions, i si efectivament existeix un dany –segons les hipòtesis de Geschwid i Galaburda-, és possible que es produeixi un sobre desenvolupament compensatori a l’hemisferi dret, una ampliació real feta possible per la migració neuronal. Això pot invertir el curs normal dels esdeveniments i produir una dominància anòmala de l’hemisferi dret en lloc de la dominància habitual de l’hemisferi esquerre.[i]

Els canvis cap a la dominància de l’hemisferi dret també poden tenir lloc després del naixement, com a mínim en els primers cinc anys de vida, si l’hemisferi esquerre està danyat. (...)

Els dons de savant de vegades poden sorgir de més gran. Hi ha diverses narracions anecdòtiques d’aquest tipus d’aparició de talent després d’una lesió cerebral, vessaments cerebrals, tumors, demència frontotemporal, especialment si la lesió és confinada inicialment al lòbul temporal esquerre. Clive Wearing, que apareix descrit en el capítol 15, va tenir una infecció d’encefalitis herpètica que li va afectar especialment les regions frontal i temporal esquerres i, a més de la seva devastadora amnèsia, va desenvolupar una rapidesa de savant en el càlcul i en els jocs de paraules.

La rapidesa amb què els dons de savant poden aparèixer en aquestes circumstàncies suggereix una desinhibició o alliberament de les funcions de l’hemisferi dret d’una inhibició o supressió normalment exercida pel lòbul temporal esquerre.

L’any 1999, Allan Snyder i D. J. Mitchell van invertir la pregunta habitual de per què els dons de savant són tan poc habituals i en canvi van dir: ¿per què no tenim tots els dons d’un savant? Van suggerir que el mecanisme d’aquestes destreses deu formar part de tots nosaltres quan som petits però que a mesura que el cervell madura, queden inhibides, com a mínim des de la consciència. Tenien la teoria que els savants deuen tenir “un accés privilegiat als nivells inferiors d’informació no disponibles mitjançant la introspecció”. Posteriorment van començar a provar aquesta teoria experimentalment utilitzant l’estimulació magnètica transcranial (EMT), que actualment permet de manera breu i pràcticament instantània inhibir les funcions fisiològiques de diferents parts del cervell. Servint-se de voluntaris normals, van aplicar l’EMT al lòbul temporal esquerre durant uns minuts, en una estimulació dissenyada per inhibir el pensament abstracte i conceptual governat per aquesta àrea del cervell i, segons esperaven, per permetre l’emissió transitòria de funcions perceptives a l’hemisferi dret. Aquests experiments han donat uns resultats modestos però suggeridors, millorant aparentment habilitats com el dibuix, el càlcul i la correcció de proves durant uns minuts. (Bossomaier i Snyder també estan investigant si l’oïda perfecta pot sorgir mitjançant l’EMT.)[ii]

Unes tècniques similars han estat utilitzades per Robyn Young i els seus col·legues, que van descobrir en un estudi que podien duplicar l’efecte d’alliberament però només en cinc de cada disset subjectes. Van concloure que “aquests mecanismes no estan a disposició de tothom i els individus poden diferir en l’habilitat per accedir-hi fins i tot si ja els posseeixen”. Tant si és o no aquest el cas, realment sembla que una minoria considerable, potser un trenta per cent, d’adults “normals” poden tenir potencials de savant latents o reprimits que es poden alliberar fins a cert punt mitjançant tècniques com l’EMT. Això no és pas del tot sorprenent, tenint en compte que diverses malalties patològiques –demència frontotemporal, vessaments cerebrals de l’hemisferi dominant , determinades lesions o infeccions cerebrals. Poden conduir en algunes ocasions a l’aparició d’habilitats de savant.

Cal deduir, doncs, que existeixen, en molts individus, com a mínim unes facultats eidètiques i mnemotècniques molt concretes que estan normalment ocultes, però que poden aflorar o ser alliberades si se sotmeten a unes condicions excepcionals. L’existència d’aquests potencials és només intel·ligible en termes evolutius i de desenvolupament, com les primeres formes de percepció i cognició que abans tenien un valor adaptable però que ara són reprimides i substituïdes per altres formes. [iii]

Darold Treffert, que ha estudiat dotzenes de persones amb dons de savant, tant congènites com adquirides, destaca que no hi ha savants “instantanis”, ni cap camí fàcil cap al savantisme. Els mecanismes especials, tant si són universals com no, poden ser necessaris però no suficients per al savantisme. Tots els savants es passen anys desenvolupant i perfeccionant les seves destreses, de vegades obsessivament i de vegades empesos pel plaer d’exercitar una destresa especial –un plaer potser intensificat pel contrast amb les seves pròpies deficiències intel·lectuals en general, o pel reconeixement i les recompenses que els poden aportar les seves facultats. Ser un savant és una forma de vida, una completa organització de personalitat, malgrat que pugui construir-se sobre la base d’un sol mecanisme o habilitat.

Oliver Sacks, Musicofília, Històries de la música i del cervell., La Magrana, Barna 2009, pàgs. 166-170



[i] A més dels danys i lesions que poden perjudicar l’hemisferi esquerre a l’úter, en el naixement, o en el principi de la infantesa, hi ha una correlació fisiològica de la asimetria hemisfèrica primerenca amb l’exposició a la testosterona a l’úter. La testosterona alenteix el desenvolupament de l’hemisferi esquerre a l’úter, i mentre que tant en els fetus femenins com els masculins hi estan exposats, els fetus masculins hi estan exposats en una quantitat més elevada. Existeix efectivament una impressionant preponderància dels mascles per sobre de les femelles (i un augment d’esquerrans) en moltes síndromes congènites, incloent-hi l’autisme, la síndrome de savant, la síndrome de Tourette i la dislèxia. Això, segons especulava Geschwind, pot ser un reflex de l’efecte de la testosterona. (...)

[ii] Una cosa potser anàloga em va passar a mi l’any 1965 quan, igual que un cert nombre d’estudiants i residents de medicina d’aquell moment, em prenia grans dosis d’amfetamines. Durant un període de dues setmanes, em vaig trobar que tenia una quantitat extraordinària de destreses que normalment em mancaven. (Vaig publicar un relat d’això, “El gos sota la pell”, el qual se centrava en la intensificació de l’olor, en el llibre L’home que va confondre la seva dona amb un barret.)
No tan sols podia reconèixer tothom que coneixia per l’olor, sinó que podia retenir imatges visuals molt precises i estables a la meva ment i traçar-les en un paper, com si ho fes amb càmera lúcida. Les meves facultats de memòria i transcripció musicals van augmentar considerablement, i podria reproduir melodies complexes en el piano després d’escoltar-les un sol cop. (...) Quan, dècades més tard, vaig llegir textos sobre els pacients de Bruce Miller i els experiments d’Allan Snyder, em vaig preguntar si les amfetamines podien haver-me provocat una desinhibició transitòria del lòbul temporal i alliberament de les facultats d’un savant.

[iii] El treball en curs de Tetsuro Matsuzawa i els seus col·legues de Kyoto sobre la capacitat de memòria numèrica dels ximpanzés podria proporcionar un exemple d’aquesta habilitat “primitiva”. En un article juntament amb Nobuyuki Kawai, Matsuzawa va demostrar que l’Ai, un jove ximpanzé, podia recordar una seqüència de com a mínim cinc números, més que un nen d’edat preescolar; i en un recent simpòsium a Chicago titulat “The Mind of Chimpanzee”, va demostrar que l’Ai, amb més entrenament havia desenvolupat facultats de memòria activa per sobre de la majoria dels humans adults. Va suggerir que “els nostres avantpassats comuns devien tenir memòria immediata, però amb el curs de l’evolució, van perdre-la i van adquirir habilitats com la del llenguatge. (Vegeu Kawai i Matsuzawa, 2000, i un informe dobre el simpòsium a Science de Jon Cohen).

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

The End.

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"