Ser un 'savant' és una forma de vida.
Fa un segle i mig
que se sap que existeix una especialització relativa (no absoluta) en les
funcions de les dues parts del cervell, amb el desenvolupament de les facultats
abstractes i verbals especialment associades a l’hemisferi cerebral esquerre, o
dominant, i les destreses perceptives associades al dret. Aquesta asimetria
hemisfèrica és molt pronunciada en els humans (i present en grau inferior en
els primats i d’altres mamífers) i es pot observar fins i tot en l’úter. En el
fetus, i potser en un infant molt petit, la situació és la inversa, ja que
l’hemisferi dret es desenvolupa més aviat i molt més ràpid que l’esquerre, la
qual cosa permet que les funcions perceptives es defineixin en els primers dies
o setmanes de vida. L’hemisferi esquerre triga més a desenvolupar-se, però
continua canviant de manera fonamental després del naixement. I mentre es
desenvolupa i adquireix les seves facultats (en gran part conceptuals i
lingüístiques), comença a suprimir o inhibir algunes de les funcions
(perceptives) de l’hemisferi dret.
La immaduresa
funcional (i potser immunològica) de l’hemisferi esquerre a l’úter i durant la
infantesa el fa inusualment susceptible a les lesions, i si efectivament
existeix un dany –segons les hipòtesis de Geschwid i Galaburda-, és possible
que es produeixi un sobre desenvolupament compensatori a l’hemisferi dret, una
ampliació real feta possible per la migració neuronal. Això pot invertir el
curs normal dels esdeveniments i produir una dominància anòmala de l’hemisferi
dret en lloc de la dominància habitual de l’hemisferi esquerre.[i]
Els canvis cap a la
dominància de l’hemisferi dret també poden tenir lloc després del naixement,
com a mínim en els primers cinc anys de vida, si l’hemisferi esquerre està
danyat. (...)
Els dons de savant de vegades poden sorgir de més
gran. Hi ha diverses narracions anecdòtiques d’aquest tipus d’aparició de
talent després d’una lesió cerebral, vessaments cerebrals, tumors, demència
frontotemporal, especialment si la lesió és confinada inicialment al lòbul temporal
esquerre. Clive Wearing, que apareix descrit en el capítol 15, va tenir una
infecció d’encefalitis herpètica que li va afectar especialment les regions
frontal i temporal esquerres i, a més de la seva devastadora amnèsia, va
desenvolupar una rapidesa de savant
en el càlcul i en els jocs de paraules.
La rapidesa amb què
els dons de savant poden aparèixer en
aquestes circumstàncies suggereix una desinhibició o alliberament de les
funcions de l’hemisferi dret d’una inhibició o supressió normalment exercida
pel lòbul temporal esquerre.
L’any 1999, Allan
Snyder i D. J. Mitchell van invertir la pregunta habitual de per què els dons
de savant són tan poc habituals i en
canvi van dir: ¿per què no tenim tots
els dons d’un savant? Van suggerir
que el mecanisme d’aquestes destreses deu formar part de tots nosaltres quan
som petits però que a mesura que el cervell madura, queden inhibides, com a
mínim des de la consciència. Tenien la teoria que els savants deuen tenir “un accés privilegiat als nivells inferiors
d’informació no disponibles mitjançant la introspecció”. Posteriorment van
començar a provar aquesta teoria experimentalment utilitzant l’estimulació
magnètica transcranial (EMT), que actualment permet de manera breu i
pràcticament instantània inhibir les funcions fisiològiques de diferents parts
del cervell. Servint-se de voluntaris normals, van aplicar l’EMT al lòbul
temporal esquerre durant uns minuts, en una estimulació dissenyada per inhibir
el pensament abstracte i conceptual governat per aquesta àrea del cervell i,
segons esperaven, per permetre l’emissió transitòria de funcions perceptives a
l’hemisferi dret. Aquests experiments han donat uns resultats modestos però
suggeridors, millorant aparentment habilitats com el dibuix, el càlcul i la
correcció de proves durant uns minuts. (Bossomaier i Snyder també estan
investigant si l’oïda perfecta pot sorgir mitjançant l’EMT.)[ii]
Unes tècniques
similars han estat utilitzades per Robyn Young i els seus col·legues, que van
descobrir en un estudi que podien duplicar l’efecte d’alliberament però només
en cinc de cada disset subjectes. Van concloure que “aquests mecanismes no estan a disposició de tothom i els
individus poden diferir en l’habilitat per accedir-hi fins i tot si ja els
posseeixen”. Tant si és o no aquest el cas, realment sembla que una minoria
considerable, potser un trenta per cent, d’adults “normals” poden tenir
potencials de savant latents o
reprimits que es poden alliberar fins a cert punt mitjançant tècniques com l’EMT.
Això no és pas del tot sorprenent, tenint en compte que diverses malalties
patològiques –demència frontotemporal, vessaments cerebrals de l’hemisferi
dominant , determinades lesions o infeccions cerebrals. Poden conduir en
algunes ocasions a l’aparició d’habilitats de savant.
Cal deduir, doncs,
que existeixen, en molts individus, com a mínim unes facultats eidètiques i
mnemotècniques molt concretes que estan normalment ocultes, però que poden
aflorar o ser alliberades si se sotmeten a unes condicions excepcionals. L’existència
d’aquests potencials és només intel·ligible en termes evolutius i de
desenvolupament, com les primeres formes de percepció i cognició que abans
tenien un valor adaptable però que ara són reprimides i substituïdes per altres
formes. [iii]
Darold Treffert,
que ha estudiat dotzenes de persones amb dons de savant, tant congènites com adquirides, destaca que no hi ha
savants “instantanis”, ni cap camí fàcil cap al savantisme. Els mecanismes especials, tant si són universals com
no, poden ser necessaris però no suficients per al savantisme. Tots els savants
es passen anys desenvolupant i perfeccionant les seves destreses, de vegades
obsessivament i de vegades empesos pel plaer d’exercitar una destresa especial –un
plaer potser intensificat pel contrast amb les seves pròpies deficiències intel·lectuals
en general, o pel reconeixement i les recompenses que els poden aportar les
seves facultats. Ser un savant és una
forma de vida, una completa organització de personalitat, malgrat que pugui
construir-se sobre la base d’un sol mecanisme o habilitat.
Oliver Sacks, Musicofília, Històries de la música i del
cervell., La Magrana, Barna 2009, pàgs. 166-170
[i] A més dels danys i lesions que poden perjudicar
l’hemisferi esquerre a l’úter, en el naixement, o en el principi de la
infantesa, hi ha una correlació fisiològica de la asimetria hemisfèrica
primerenca amb l’exposició a la testosterona a l’úter. La testosterona alenteix
el desenvolupament de l’hemisferi esquerre a l’úter, i mentre que tant en els
fetus femenins com els masculins hi estan exposats, els fetus masculins hi
estan exposats en una quantitat més elevada. Existeix efectivament una
impressionant preponderància dels mascles per sobre de les femelles (i un
augment d’esquerrans) en moltes síndromes congènites, incloent-hi l’autisme, la
síndrome de savant, la síndrome de
Tourette i la dislèxia. Això, segons especulava Geschwind, pot ser un reflex de
l’efecte de la testosterona. (...)
[ii] Una cosa potser anàloga em va passar a mi l’any 1965
quan, igual que un cert nombre d’estudiants i residents de medicina d’aquell
moment, em prenia grans dosis d’amfetamines. Durant un període de dues
setmanes, em vaig trobar que tenia una quantitat extraordinària de destreses
que normalment em mancaven. (Vaig publicar un relat d’això, “El gos sota la
pell”, el qual se centrava en la intensificació de l’olor, en el llibre L’home que va confondre la seva dona amb un
barret.)
No tan sols podia reconèixer tothom que coneixia per
l’olor, sinó que podia retenir imatges visuals molt precises i estables a la
meva ment i traçar-les en un paper, com si ho fes amb càmera lúcida. Les meves
facultats de memòria i transcripció musicals van augmentar considerablement, i
podria reproduir melodies complexes en el piano després d’escoltar-les un sol cop.
(...) Quan, dècades més tard, vaig llegir textos sobre els pacients de Bruce
Miller i els experiments d’Allan Snyder, em vaig preguntar si les amfetamines
podien haver-me provocat una desinhibició transitòria del lòbul temporal i
alliberament de les facultats d’un savant.
[iii] El treball en curs de Tetsuro Matsuzawa i els seus col·legues
de Kyoto sobre la capacitat de memòria numèrica dels ximpanzés podria proporcionar
un exemple d’aquesta habilitat “primitiva”. En un article juntament amb
Nobuyuki Kawai, Matsuzawa va demostrar que l’Ai, un jove ximpanzé, podia
recordar una seqüència de com a mínim cinc números, més que un nen d’edat
preescolar; i en un recent simpòsium a Chicago titulat “The Mind of Chimpanzee”,
va demostrar que l’Ai, amb més entrenament havia desenvolupat facultats de
memòria activa per sobre de la majoria dels humans adults. Va suggerir que “els
nostres avantpassats comuns devien tenir memòria immediata, però amb el curs de
l’evolució, van perdre-la i van adquirir habilitats com la del llenguatge.
(Vegeu Kawai i Matsuzawa, 2000, i un informe dobre el simpòsium a Science de Jon Cohen).
Comentaris