A què ens abocaria la "singularitat"?




Una sola aplicació que enviï mils de milions de nanorobots al cervell és una plena immersió a la realitat virtual. Si un vol estar en la realitat real, els nanorobots es quedaran inactius sense fer res, però si vol entrar en la realitat virtual, els nanorobot que circulen per la sang fins al cervell desconnectaran els senyals provinents dels sentits naturals i els substituiran per les que es podrien rebre si es trobés enmig d'un ambient virtual. I a més poden entrar en ell amb altres persones; que poden viure tota classe d'experiències (...) La gent vessarà el seu propi flux d'experiències sensorials i els correlats neorològics de les seves emocions a la Web i els trasmetrà de la mateixa manera que ara es transmeten imatges des de les Webcams situades en les seves habitacions. Això permetrà connectar-se i experimentar realment el que pot ser una altra persona, amb les seves reaccions emocionals incloses (...) A la realitat virtual, un ja no ha de seguir sent la mateixa persona; pot ser algú diferent; pot projectar-se a si mateix com una persona diferent. (pàgines 278-279)

En un futur proper, potser abans de la meitat del segle XXI, la humanitat que va obrir camí al seu propi procés evolutiu es combinarà amb la seva pròpia creació; es fusionarà amb la seva tecnologia. En certs nivells, ja ha comenat a passar; malgrat que la major part de nosaltres encara no portem dispositius tecnològics dins del cos i del cervell, tenim amb la tecnologia una relació íntima. La portem a les nostres butxaques. (pàg. 289)

Ray Kurzweil, "La singularidad", El nuevo humanismo, Barcelona, Kairós 2007

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

Darwin i el seu descobriment de la teoria de l'evolució.