Unitat i pluralitat en Heràclit i Parmènides (1).

Heràclit i Parmènides


Admetre el moviment o afirmar la impossibilitat, remet entre els presocràtics a una altra oposició, relacionada amb la definició del saber que confien assolir amb la filosofia: l’oposició entre l’ú i el múltiple. Per als presocràtics el saber és un camí de sentit únic que condueix des de la pluralitat que proporciona l’experiència a la unitat que desvela la Raó; és de sentit únic perquè suposen que allò que l’experiència mostra en primera instància és la pluralitat, no la unitat. Ara bé, aquesta unitat que s’assoleix a través del camí de sentit únic en què consisteix el saber pot manifestar-se de dues formes diferents. Per a Heràclit és una unitat buida o immaterial, encarnada en una regla sense excepcions que afirma que tot flueix. Per a que tot flueixi cal, tanmateix, que la pròpia norma es constitueixi en excepció i sigui l’únic que no flueixi, l’únic que no estigui sotmès al moviment. Des de la concepció de Parmènides en canvi, la unitat és substantiva i no pot formular-se com a norma, com a unitat immaterial o buida, sinó com a descripció.

José María Ridao, Saber y fanatismo, Claves de razón práctica, enero/febrero 2015, nº 238

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

La ciència del mal (Simon Baron-Cohen).