Unitat i pluralitat en Heràclit i Parmènides (2).

Parmènides
Parmènides és qui executa la més dràstica reducció de la pluralitat a una unitat substantiva, dotant de valor a la tautologia com la més rigorosa de les formes que pot adoptar la descripció. Per a Parmènides l’Ú és l’Ú, i lluny d’incórrer en una obvietat sense significat, la tautologia com a forma més rigorosa de la descripció adquireix pels fet de ser afirmada l’únic sentit des del que és possible concebre l’aventura filosòfica que condueix a justificar la immobilitat, és a dir, que condueix a la representació d’una asfixiant unitat on tot el que és, és, sense que per altra banda res pugui ser al marge del que és. L’atzar, la contingència, el lliure albir, no tenen cabuda en la unitat de Parmènides perquè és una unitat que abasta la totalitat de l’univers i que, per confondre’s tautològicament amb ell, com si fos una mapa a la mateixa escala del territori que representa, no deixa lloc per a altres alternatives ni tampoc per a un subjecte separat de l’Ú en condicions d’optar entre elles.


José María Ridao, Saber y fanatismo, Claves de razón práctica, enero/febrero 2015, nº 238

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

La ciència del mal (Simon Baron-Cohen).